Guerra: com qui sent ploure.

Atul Dodiya - Lamentation 2

A l'exposició Post-Picasso podem comprovar com, a més a més de l'herència formal i de les aportacions en el camp del llenguatge visual i artístic, Picasso ha deixat una empremta molt important en l'art contemporani: la denúncia i la preocupació per la guerra. 

En efecte, el primer àmbit dels cinc en què es divideix l'exposició, està dedicat l'herència artística del Gernika. Si mirem al nostre voltant, sembla que la guerra ja no és una realitat palpable, s'ha convertit en alguna cosa virtual, abstracta: ix a les notícies, però el bombardeig d'informació ens ha saturat de tal manera, que crec que som insensibles al significat de les paraules que escoltem i hem deixat de sentir; ens costa imaginar-nos la barbàrie, el dolor i el patiment que hi ha darrere de cada notícia.

Goshka Macuga - The Beast. La guerra com a escenari davant
del qual som insensibles?

Coincideix que justament ara, a Europa, l'amenaça de la guerra torna a planar sobre el continent: Ucraïna. I sobre els fets d'aquesta ex-república soviètica ens pretenen vendre una crònica amb bons i dolents: uns bons, els ucraïnesos que lluiten per la integritat del seu país davant la influència russa, i d'altres dolents que, de forma violenta i manipulada, s'han alçat contra la legalitat recolzats pel gegant rus. Però amb aquesta anàlisi prefabricada i manipulada s'obliden moltes variables: el tractament de les minories per part dels governs ucraïnesos, la corrupció, la pobresa, la desigualtat... El ben cert és que tant una part com l'altra, han estat manipulades, mogudes com titelles: fa uns anys ningú pensava que un conflicte així era possible a Ucraïna i, ara, de sobte, salta. El gas, el valor geoestratègic, l'ànim d'aïllar Rússia de la seua antiga àrea d'influència... són només casualitats? 

Manifestants pro-russos apallissen un conciutadà 

Vaig sentir autèntica paor davant d'aquesta imatge i d'altres paregudes. Vaig caure en l'error de pensar en allò que justament els mitjans volen que pensem: que els pro-russos, Rússia, és una amenaça davant la qual cal actuar. Però... quantes vegades han actuat així els EEUU a Amèrica Llatina? Quina és la responsabilitat de la UE davant d'aquest conflicte, quan ha promogut la caiguda d'un govern pel senzill fet de ser pro-rus amb falses promeses sobre uns drets i un nivell de vida que justament ens està arrabassant als ciutadans de la mateixa Unió? Tot plegat, és lamentable.

La matança d'Odessa va ser perpetrada per ucraïnesos dels que els mitjans han suposat "els bons". Aquesta imatge em va fer recordar les paraules de la cançó de Raimon:  

A l'any 40, quan jo vaig nàixer,

jo crec que tots, tots havíem perdut,

a l'any 40.

I que no ens hem de deixar enganyar: la guerra no és quelcom inevitable. Es vol, es planifica, i es duu a terme per uns interessos determinats. I es manipulen els instints més baixos, més animals, de la gent (quin és el paper i la responsabilitat de l'educació en aquest cas?). Com a ciutadans, crec que tenim el deure de dir que no ho volem, ben alt, i de ser conscients que els nostres governants, en aquest cas i en tants altres, també en són responsables per alimentar i beneficiar-se de certs interessos inconfessables que ens amaguen d'una manera vil.