Feia molt de temps que tenia ganes de descobrir la Tinença de Benifassà: n'havia sentit parlar, havia vist algunes fotos i la veritat que té la pinta de ser un paratge captivador. No puc dir que l'haja descoberta: només he fet una xicoteta incursió en cotxe, però la veritat és que promet moltíssim: prenc nota! Hom diu que és la tardor el millor moment per conèixer-la: en alguns indrets, els arbres caducifolis hi oferixen l'espectacle cromàtic tardorenc.
La veritat és que la sensació que tinguí l'altre dia en endinsar-me per la carretera (de cabres) que du a Castell (també) de Cabres des de la Sénia va ser semblant a la que tinguí l'any passat en arribar a la Vall de Boí. Donen la benvinguda unes muntanyes que pareixen inaccessibles, de formes sinuoses i impossibles, amb cingleres altes i erosionades, que obliguen a la carretera a serpentejar entre les seues faldes i els barrancs. Al poc de passar l'embassament d'Ulldecona, els primers pobles de la Tinença: el desviament a Fredes i, poc més amunt, a la Pobla de Benifassà. Va ser en aquest darrer poble on fiu l'alto per a dinar.
 |
| Vistes al Ballestar des de la carretera de la Pobla de Benifassà |
 |
| El campanar de l'església presideix la Pobla. |
 |
Arquitectura de reconquesta: esglésies prototípiques d'una sola nau
amb porta d'arc de mig punt i sostre de fusta sobre arcs de diafragma. |
 |
| Pantà d'Ulldecona... que es troba a terres valencianes. |
Aquesta contrada fou el primer indret que podem anomenar valencià, tal com entenem l'adjectiu hui en dia. Abans que Jaume I iniciara l'expansió cap al sud de la Corona d'Aragó, abans també de la batalla de Muret, Alfons el Catòlic va prendre el castell de Beni-Hassa i, una volta havien fugit els habitants de la vall, va preparar el camí per la seua repoblació. Aquesta no va realitzar-se fins que el territori fou cedit a Poblet pel noble que els va rebre, que acabà fent-se monjo. Fou llavors quan es va fundar a la vall el primer monestir cistercenc de terres valencianes, filial de Poblet, i primer pas cap a la colonització dels territoris que formarien, poc temps més tard, el Regne de València.
De les pedres d'aquell cenobi queda ben poc, però el suficient per adonar-se que la sobrietat el císter i la seua regla regien el lloc. El monestir, després de guerres, abandons i saquejos, ha estat reconstruït per allotjar una comunitat de monges cartoixanes. És per això que només es pot visitar l'església durant un parell d'hores un dia a la setmana (dijous de 13 a 15 h).
Santa Maria de Benifassà s'alça, doncs, enmig de la Tinença, tot recordant-nos uns esdeveniments dels quals nosaltres, els valencians, som fruit. No m'estranya que siguem, doncs, tan beatos si els primers valencians resulta que foren uns monjos de Poblet!
 |
Un llarg passeig de xiprers ens
du de l'aparcament al monestir |
 |
| Presbiteri, potser la part millor conservada del monestir |
 |
| Les poques finestres deixen passar una llum tènue |
 |
| Els capitells són l'únic element decoratiu de la construcció |
 |
| Porta d'arc de mig punt, característica de els esglésies de reconquesta. |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada