Sé que és un pecat molt gran no haver triat fins ara com a objectiu d'alguna de les meues eixides el delta de l'Ebre. Però la raó és molt clara: el paisatge del delta no m'és aliè. Els arrossars que hi ha al voltant del llac de l'Albufera, en efecte, arriben fins al terme d'Algemesí, i són molts els dies de camp que hi vaig passar a la vora de menut: a principis d'estiu, quan la marjal era un mar de verds, i ja cap a finals d'estiu, quan l'arròs ja rosseja, foren molts els dies que els avis triaven la caseta del ploró (així és com jo l'anomenava) per anar a fer paella. Aquest indret era per a mi i els meus cosins de lluny un paradís: allà podíem vestir-nos de romans amb les branques i fulles dels plorons que creixien vora la sèquia. A un costat, teniem tarongers on amagar-nos; a l'altre, la marjal infinita on podíem resseguir sèquies i sequiols per arribar a algun punt de la llunyania que crèiem "misteriós" o interessant. Fang per tot arreu. Garses reials. Els moments de la sesta: si no els respectaves, corries el risc d'endur-te una bescollada del quinze. Recorde que un d'aquells dies vaig ajudar a desplomar uns coloms que el meu oncle Vicent havia caçat (o eren uns amics seus qui li'ls havien regalat?). Aquesta activitat, hui, sembla proscrita del món infantil! Ens hem d'estranyar que els infants pensen que la llet vinga del microones?
El pecat, però, vaig redimir-lo l'última vegada que baixí a València. A la vesprada, vaig travessar amb el cotxe els arrossars de l'esquerra de l'Ebre rumb a la platja de la Marquesa. Des d'allà, hi ha un passeget d'uns 4 o 5 quilòmetres fins a la punta del Fangar del delta, on s'alça un far entre les dunes protegides de la platja. Tot plegat, em va entusiasmar.
 |
| L'anada: la posició de la punta fa que camines cap a les muntanyes. |
 |
| L'obra del vent |
 |
| No és el Sàhara! |
 |
| El far va apropant-se |
 |
| Molt cert |
 |
| Vistes a l'Ampolla i la serra del Cardó i els Ports |
 |
| La tornada |
 |
Antiga caseta del parc. Pujar l'escala és una
experiència no recomanable: està podrida. |
 |
| Quants matisos de verd! Marjal infinita. |
ALCANAR i ULLDECONA
La punta del Fangar va ser, però, el punt i final de la meua passejada per les terres de l'Ebre, que va començar a les cases d'Alcanar, on de tant en tant deixe a la seua caseta de la platja a l'A. Un poblet de pescadors convertit en una pedania de segones residències, transformació que ha mantingut el seu sabor de mar i ha estat respectuosa amb el paisatge.
 |
| Sant Pere de les Cases, esglesieta amb sabor de mar |
 |
| Campanar de Sant Miquel d'Alcanar |
D'allà fiu cap a Ulldecona, que guarda moltíssims llocs interessants per satisfer la curiositat d'un cul inquiet com jo. Primerament, és molt agradable l'ambient que hi ha vora la plaça porticada de l'església i el carrer Major. Un bon lloc per refer-se i començar a visitar els seus tresors patrimonials: la mateixa església de Sant Lluc, exemple de gòtic català meridional, que s'alça davant dels nostres ulls; les pintures rupestres de l'ermita de la Pietat, declarades Patrimoni Mundial de la Humanitat per la Unesco; el castell medieval, d'origen musulmà; i les seues oliveres mil·lenàries, ruta que no em donà temps a fer, malgrat que tinguí la sort de topar-me amb algun que altre exemplar impressionant d'olivera entre tants oliverars que hi ha escampats pel seu terme...
 |
| Església de Sant Lluc d'Ulldecona |
 |
| Detall de la portada |
 |
| Detall de la volta |
 |
| Vista del castell des dels vessants del turó on s'alça |
 |
Els tres elements millor conservats de la fortalesa: l'ermita dels Àngels,
la torre cilíndrica d'origen musulmà i la torre de l'homenatge gòtica. |
 |
| Ulldecona amb la serra del Montsià al fons, des del castell |
 |
| Del castell al mar: límits entre Catalunya i el País Valencià |
 |
Oliverar vora el castell, amb alguns exemplars impressionants.
Quines textures! |
LES PINTURES RUPESTRES DE L'ERMITA DE LA PIETAT
 |
| Abric IV amb l'ermita al fons |
 |
| El paisatge ha variat molt en tants anys entre mig |
S'ha de fer un esforç molt gran per imaginar-se l'indret fa milers d'anys. D'entrada, deuria haver una terrassa davant dels abrics, que era utilitzada pels habitants del Montsià per acorralar els animals i caçar-los: justament aquesta escena està representada a un dels abrics. Explica el guia que la terrassa deu haver desaparegut per l'erosió i perquè els llauradors, des de mil·lennis enrere, han utilitzat les pedres de la muntanya per construir els paretons dels bancals. Per altre costat, el paisatge que avui observem inundat de camps, devia estar constituït per aiguamolls i terres ermes, on les persones podien també pescar i aconseguir una caça abundant.
Les pintures que s'han trobat són moltes i ens donen molta informació sobre la vida d'aquells qui les realitzaren. Les pintures de l'abric I ens narren al detall una escena de cacera: hi apareixen diferents funcions (el xaman que dirigeix la caça, abillat amb un barret, plomes i penjolls; les dones, que distingim per vestits i pentinats; els arquers...), detalls de la vestimenta, els diferents moments de la cacera que devia realitzar-se al davant mateix de les pintures... Tenien, doncs, una funció didàctica? O ritual potser? Fins i tot ens arriben a donar pistes sobre les seues creences: un dels dibuixos d'animal apareix sense acolorar. Aquest motiu es repeteix a molts llocs de l'arc llevantí i podria significar l'ànima de l'animal.
 |
| Cérvol sense acolorar: una ànima? |
 |
| Arquers abatent un animal |
 |
| Baix, a l'esquerra, dona recollint les peces de caça |
L'abric IV, el més gran, conserva poques restes de pintures visibles. Segons el guia, podria ser que a sota de les capes que cobreixen la roca n'aparegueren més: una incògnita que més val la pena esperar a resoldre, atès que ara per ara no disposem de la tecnologia suficient per destapar les pintures sense damnar-les. Hi podem observar al terra, però, un símbol esculpit a la pedra: de quina època? No es pot saber. Però resulta ben curiós.
 |
| Una muntanya amb una creu? Una dona? |
I les preguntes... Quan més coses explicava el guia, més preguntes em venien al cap. Un tema que d'entrada no m'apassiona gaire, s'ha convertit en un món a descobrir: ja vaig programant una visita a la Valltorta. Al cotxe recordí les paraules de Gregorio Luri a la conferència a la formació per a professorat dels centres d'adults: l'interés no du al coneixement, sinó al contrari. És el coneixement allò que ens crea interessos. I ho crec fermament.
AMPOSTA: DE CAMÍ AL DELTA
De camí al delta, per on he començat aquest post, parí a Amposta. Gens atractiva, d'Amposta hem de destacar el seu pontàs sobre l'Ebre, durant anys l'únic pas cap a l'altra banda. Avui s'hi sumen el pont de l'autopista i el del ferrocarril, que són visibles pocs metres amunt del riu. També hi ha la zona del castell vora l'Ebre i alguns exemples d'arquitectura modernista en un casc antic, en general, gens cuidat.
 |
| Zona del castell d'Amposta |
 |
| Canal de la dreta de l'Ebre al pas per la població |
 |
| Tensors que subjecten el pont |
ACABANT EL DIA
Com he dit adés, el delta fou el punt i final del meu passeig. Tornant a casa m'entrà fam per pegar un bram: vaig parar a la marjal a gaudir del meu entrepà i, de passada, d'una espectacular posta de sol.
Ja estic pensar de visitar de nou el delta...
 |
M'encanten els matisos i la vaguetat que la llum del capvespre dóna
als diferents elements del paisatge. |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada