Discrepar sinònim de... ¿Valentia?

Hui m'han volgut fer creure que els mestres necessitem experts que ens assessoren en tot: en com distribuir el mobiliari de la classe, com aprèn un infant, com abordar les entrevistes amb les famílies de forma sistèmica i transaccional (¿?), com solucionar els conflictes de l'aula, com aplicar les TIC als processos d'aprenentatge, com... La llista, infinita, es podria ampliar amb temes sobre com ens hem de torcar el cul, com tirar un paper a una paperera, com hem de rascar-nos el cap si ens pica o les infinites possibilitats que hi ha de demostrar que s'és imbècil. 

Deixant, però, la llista incompleta, em pregunte, llavors, per a què servim? Sembla que tothom puga esdevenir un expert, i que tots els experts haguts i per haver tinguen potestat per tal de dir-nos com hem de treballar, com si nosaltres no tinguérem estudis ni criteris pedagògics i didàctics propis fruit de la nostra experiència i la dels nostres companys. Recorde que al primer col·legi on treballí tinguérem la "mala" sort que no vingueren tants experts: ens parlàvem les coses entre nosaltres, les provàvem i les valoràvem. Però, pel que sembla, la moda actual és escoltar el primer expert que se'ns pose al davant i deixar-nos enlluernar. El sentit comú? Deixem-ho estar.

Avui he expressat una discrepància durant un claustre. Em van dir que tenia "llibertat" de fer-ho, i me l'he presa. He protestat pel fet que vingueren uns "experts dinamitzadors" a "orientar-nos" i "dirigir" la nostra tasca a l'hora de pensar el pati de l'escola com a recurs educatiu. Perquè m'entengueren, he dit que em vaig sentir com si formara part d'un equip d'anestesistes d'un hospital que eren assessorats per un ATS sobre com s'ha d'administrar una injecció. Que creia que la nostra formació ens permetia abordar aquesta tasca nosaltres solets, i que qualsevol de nosaltres haguera "dinamitzat" el procés igual de bé o millor que ho han fet els "experts". Que veia la cosa molt greu perquè, per una banda, s'havien invertit diners públics per tal de pagar unes persones per fer una feina que és nostra, i per altra, pel fet que la nostra dignitat i la nostra credibilitat professional s'havia posat en entredit. Per no parlar de com s'havien atrevit a posar-nos dues vegades al davant la mateixa presentació de Power-Point plena de faltes d'ortografia: això no ens ho mereixíem i ningú s'havia queixat. Que havíem de ser una miqueta més diligents a l'hora de fer una faena, qualsevol, i que, en definitiva, no m'havia paregut bé aquest "assessorament". I que era només una valoració personal de com ho havia viscut i vist jo, i que no pretenia de cap manera tenir la raó, només que hi pensàrem una miqueta.

Silenci. Només un company s'ha atrevit a dir que, efectivament, l'Ajuntament de Barcelona finança projectes d'utilitat més que dubtosa duts a terme per empreses amb relacions fosques amb certs membres de l'Ajuntament. El director, seriós, ha estat categòric: ell coneixia "el sentit" de la tasca d'aquesta empresa (Cre-Art) i dissentia del tot el que estàvem dient. I ens assenyalava amb el dit. 

Canvi de tema.

No ens ha explicat aquest sentit, ni ens ha donat cap argument. Ell dissentia. Punt. Assegut enmig de la reunió, com Crist en el Sant Sopar, ens ha assenyalat: els heretges? Podem pensar dues coses: que no ha volgut entrar en el tema perquè no era el moment, o bé que li hem tocat els collons de manera ben visible i que ell no havia de donar explicacions del que feia al claustre -recordem, òrgan col·legiat d'un centre educatiu-: el claustre només hauria de tindre -des del seu punt de vista- la funció d'aplaudir les decisions de l'equip directiu i de lloar la seua gestió. Poca cosa més.

Veiem els detalls que ens permetran deduir el perquè de l'actitud del director. En primer lloc, justament uns minuts abans, ja s'havia anunciat que, com que sis o set mestres ocuparan la seua plaça definitiva al centre el curs vinent, "sobrava" gent. Preguntat per una companya, ha deixat clar que el criteri "d'antiguitat al centre" no seria un dels primers a seguir a l'hora de seleccionar qui es quedaria el curs que ve. "Ja es veuria". (He de dir que treballe en un centre a Barcelona ciutat ben comunicat i relativament a prop del centre). El director, doncs, té la paraula: la fi de la democràcia i la transparència als centres i un sistema de provisió de llocs de treball docent regit per l'arbitrarietat i/o la subjectivitat.

Tot seguit, ha sortit el tema de la negociació amb les empreses que opten a gestionar el servei de menjador durant els següents cursos. Han fet una relació de les que s'havien presentat i les que s'havien descartat. Un company ha demanat que s'explicaren breument al claustre les condicions que s'exigien a les empreses per optar a aquest servici, i la contestació ha estat clara: NO. Punt. Silenci. El cap d'estudis ha tingut, almenys, la dignitat de fer-ho mentre l'altre feia una cara ben llarga.

Tercer detall, i el més greu: una companya m'ha mostrat el seu desacord -en privat, això sí- amb la meua opinió. El desacord no era total, però. Ara bé, ha començat lloant la "valentia" que havia tingut per expressar el que pensava.

Valentia???!!! Crec que s'haurien de fer mirar què collons passa allà que expressar una discrepància en el claustre ha de ser sinònim de valentia. Ho veig gravíssim! Quina valentia? Què em podia haver passat?

Tornant endarrere, si em rellegiu, ja podreu valorar quina haurà estat la causa de l'actitud del director. Conseqüències de la LEC, i els decrets de plantilles i autonomia de centres: la democràcia s'acaba a l'escola. Equips docents servils i acrítics, agafats pel coll pels equips directius. Verticalitat i manca de transparència. Ho comence a viure i, certament, no m'agrada gens. Deixeu-me protestar i queixar-me. Però... I si tots fórem "valents" encara que ens costara un trajecte de trenta minuts diaris en tren per anar a la faena? Crec que no s'acaba el món per això. Coses més greus s'han vist.

O serà que preferim sacrificar la nostra llibertat, els nostres principis i la nostra dignitat a la comoditat?

Protestes plaça Tiananment, Xina, 1989: a això li dic jo valentia.
A la resta, senzillament, manca de principis i de valors.