Amanida de conceptes: llenguatge, opinió, coneixement, transmissió, experimentació, observació, vivència, raonament, anàlisi. Prenga els que li agraden i faça's la seua pròpia ensalada!
El ben cert és que a tot arreu tothom opina. Engeguem la televisió i gairebé tothom esdevé expert capaç d'opinar sobre tots els esdeveniments, processos socials, vides personals i catàstrofes vàries. La moda del bla, bla, bla. Recorde que em va sorprendre l'animadversió que tenia Josep Pla per aquest costum: el considerava una xacra. Opinar és molt fàcil, ens advertia Pla; descriure i parlar dels fets amb coneixement de causa, ja no ho és tant.
L'opinionitis també s'escampa per les aules. Als infants se'ls dóna veu perquè expressen els seus punts de vista sobre tot. No s'alarmeu: crec que hi ha coses sobre les quals els xiquets poden opinar. Però hi ha coses que no són opinables -ni per l'infant ni per l'adult-, ni podem creure que els infants de primària tenen coneixements suficients per expressar una opinió vàlida, posem per cas, sobre els processos migratoris. Pel que fa a les ciències naturals, quina validesa té l'opinió d'un alumne/a sobre com "pensa ell" que es reprodueix un un cuc? Ha d'opinar per què creu que els planetes giren al voltant del sol? El coneixement no es basa en l'opinió, sinó en la l'observació, l'anàlisi, l'experimentació i el raonament. Ara, sembla que quan tenim un grup classe assegut al voltant de la catifa parlant sobre qualsevol tema basant-se en un "què penseu" llançat al vol estem treballant a favor del coneixement, i no és així. Però queda tan bé!
Veig que a la meua escola algunes classes estan treballant les parts de les flors i la reproducció de les plantes: tema gens opinable. Tot està ple de flors: està molt bé que les observen. La funció de l'escola està en donar eines (lingüístiques) suficients per descriure allò que observen. Si ho fan, ja haurem aconseguit gran cosa!
Ara bé, seguint amb l'exemple, experimentar les diferents maneres en què una planta es pot reproduir és un procés llarg i requeriria d'un temps i instrumentals que l'escola no pot permetre's. L'alumne no pot experimentar i observar a l'escola el procés que, per posar un exemple entre tantes maneres que una planta es reprodueix, un arbre fruiter segueix des que germinen les fulles a la primavera, produeix les flors i, després de la pol·linització, aquestes es converteixen en fruits que generen llavors que, en un futur i si les condicions són òptimes, germinaran. Cal observar in situ com una abella introdueix el pol·len al pistil, i com aquest fecunda els òvuls de la flor? Si cada procés natural s'haguera d'observar, analitzar, experimentar i raonar, necessitaríem dècades per tal que l'infant pogués tindre el coneixement suficient per entendre mínimament el món que el rodeja. Segurament, m'estàs llegint i tens coneixements suficients sobre aquest tema sense haver-ne experimentat mai res. Així, tornant a la reproducció de les plantes amb flor, l'alumne pot observar-ne les parts i buscar informació sobre els processos que s'hi produeixen, però per entendre-la i convertir-la en coneixement, segurament necessitarà de l'ajuda i el recolzament del mestre: és ell qui li ha de donar les eines per a la comprensió del procés i qui l'ajudarà a contextualitzar-lo en relació a la resta de coneixements sense que n'haja de tenir necessàriament la vivència. Gràcies a Déu, el llenguatge i la possibilitat d'abstracció que ens ofereix ens permet de fer-ho!
Sense voler ser un esgarriacries, haig de recordar que això s'anomena transmissió (de coneixements). Podem enfocar-la de moltes maneres, però en totes elles el mestre té, més o menys disfressat, el paper transmissor. Però aquest terme, en el camp de la pedagogia, sembla que és blasfem. Es prefereix fer creure que el xiquet pot conèixer-ho tot experimentant-ho. I el més greu és que hi ha qui s'ho creu!
Què li farem!?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada