Conversar és un exercici saludable. I de vegades ajuda a caure en el compte de la relació existent entre el que u viu i el que apareix ara i adés a la premsa i altres mitjans.
Tothom coneix de sobres les retallades aplicades al sistema educatiu: augment de ratio, menys professors, manca d'especialistes i de suports. Fins fa molt poc, a més a més, els mestres i professors interins no cobraven el 100% de la jornada que feien, sinó que se'ls descomptaven del sou hores de permanència en el centre que es deixaven de fer: tutories, entrevistes amb les famílies, reunions... es veien, doncs, perjudicades. Ets interí, cobres menys, tens menys hores de permanència però pren, una tutoria, com si no fóra una feina i una responsabilitat que requereix de temps i recursos per poder-se dur a terme (s'hauria d'acceptar sense cobrar-la?). I si no fóra poc, la cosa s'agreuja amb el caràcter cada vegada més clientelar i poc transparent que té la funció pública docent amb lleis com el Decret de Plantilles o el Decret d'Autonomia de Centres. Tot sumat, davant d'un grup o d'un centre amb alumnes amb dificultats, els problemes s'acumulen i es resolen de qualsevol manera, si és que s'aconsegueix de resoldre'ls: la majoria de vegades, tapar la merda com es puga i avant. Tothom creua els dits i espera que arribe el 30 de juny sense que haja esdevingut cap catàstrofe i havent dut la cosa sense grans escarafalls.
Sembla ser que es comenta que el cas del xiquet que l'altre dia va protagonitzar el primer assassinat d'un professor per part d'un alumne al nostre país, era un cas que estava cantat. Que en aquell institut, com tants altres, els problemes de disciplina són una ordre del dia. Els professors, com en tants altres llocs, tenen poques eines per combatre'ls, però la cosa va funcionant a costa del benestar del professorat: a tombs i trontollant, però funciona al cap i a la fi. Fins que el dia que els problemes acumulats ens esclaten a les mans i, boom! Ja l'hem cagat. Però la cosa ve de llarg, i si no han passat fets semblants abans, és gràcies a la dedicació i professionalitat de la majoria de professionals de l'educació.
Però per formar part del cos docent potser s'haja de tenir un mínim de vocació, però el que no es pot exigir és que ens dediquem a la caritat amb el nostre temps ni que ens deixem la nostra salut mental.
La consellera va acudir de seguida al lloc dels fets. Em queda un dubte molt gran. Anà a donar suport als docents i l'alumnat de l'institut... O bé a obligar-los a donar una imatge de falsa normalitat davant de les contínues retallades i atacs que la professió docent rep dels seus propis gestors?
No sé per què, però m'incline més per això segon. Començar a resseguir la cadena per esbrinar què va fallar ens duria, probablement, a assenyalar les mans que han anat signant les contínues retallades que hem patit aquests darrers anys. Per tant, no és una idea gens descabellada, tot i que m'agradaria estar-hi equivocat. Així, Rosa Cañadell tenia, al meu parer, part de raó en l'article al qual em vaig referir l'altre dia.
És una opinió meditada basant-se en els fets... Espere que encara no siga punible posar en dubte els nostres il·lustres representants.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada