Muntanyes assetjades

Les muntanyes de la Serralada de Marina han hagut d'esperar a un dia esplèndid de tardor com el que ha fet hui per tal que em decidira a passejar-les. Potser pel fet de tenir-les, com aquell qui diu, en el rebost de casa: hi he anat en rodalia sense eixir de la zona 1, i n'he tornat en metro. Paradoxal.

Els paratges que hi he trepitjat, bellíssims. Però han esdevingut un reducte assetjat per la urbs: el paisatge se'n plena, de perifèria, i no només visualment. En efecte, des de Montcada i Reixac fins a l'ermita de Sant Pere de Reixac, origen del poble, el soroll de la C-33 i de la C-17 ho ompli tot i ofega els sorolls de la muntanya. Passat el turó de les Maleses, el soroll del trànsit deixa de ser omnipresent i s'esvaeix a mesura que, travessant la serra de Montalegre, arribem a la vora de Tiana. Però llavors percebem ara i adés el soroll dels motors de les motos que es desplacen entre els pobles del Maresme. També xiscladissa d'excursionistes, dels xiquets allotjats a la casa de colònies de la Conreria... Hom ha d'anar esquivant bicicletes que, a la vista està, han provocat l'erosió de les sendes i caminals que haurien d'estar reservats només per a caminants.

Ara bé, malgrat les conseqüències de l'assetjament, hem de dir que el paisatge és fantàstic.  Des de l'entorn de Sant Pere de Reixac es té una vista estratègica sobre l'antic camí reial i el Vallès. L'indret convida a veure el paisatge tenint en compte no només allò que es té al davant, sinó allò que ha estat prèviament. Des de Sant Pere, un sender local s'enfila fins al Turó de les Maleses. Des del poblat ibèric homònim, la vista és espectacular: les restes estan situades en un punt estratègic on es pot contemplar tot el Vallès. La vista abasta, en realitat, fins el mateix Pirineu. Des d'allà, una pista forestal mena, seguint la carena, fins a la Conreria tot travessant la Serra de Montalegre. A la fi del camí, amagat pel bosc, es pot visitar el cementeri del Còlera, on hi ha la fossa comuna de les víctimes de l'epidèmia que assotà la Barceloneta l'any 1870. Una llosa de pedra, amb l'escut de ciutat al centre i diferents motius al·legòrics de la mort, recorda les víctimes.

Trobar-se amb la Cartoixa de Montalegre és, potser, la sorpresa més interessant de l'excursió. El recinte gòtic apareix perfecte als peus de la serra del mateix nom, amb els seus dos claustres, l'església, la recepció i la torre defensiva. Hi he baixat fins a la porta: la reixa estava oberta, però no he trepitjat el pati. Allà, estranyament, la presència de l'urbs s'havia esvaït del tot. El silenci ho omplia tot i es podia tallar amb un ganivet. La vida dels cartoixos pot ser vista de moltes maneres, però no podem negar-li el seu caràcter admirable: el temps entre aquells murs, contemplant el misteri de l'existència... 

Des del caminal que pujava de nou al GR-92 he pogut veure al claustre de ponent el monjo que, cobert amb l'hàbit, anava a tocar la campana. Toc de nona: els sons de la vall que ja començaven a fer-se presents, ofegats pel bronze.

Em quede amb aquests moments màgics. D'allà a Can Ruti, Badalona centre i, amb metro, cap a casa. Contrast: torbat de trobar-me amb la multitud.

Vora Montcada, entrant al parc natural

Cireres d'arboç, la serra n'és plena

Sant Pere de Reixach

La Mola de Sant Llorenç de Munt des de Sant Pere

Turó de Montcada des de Sant Pere.

Entre Sant Pere i les Maleses creix una roureda

Sabadell, Terrassa i les muntanyes de Montserrat. En primer terme,
Sant Pere de Reixach ja ha quedat avall!

Poblat ibèric de les Maleses: a dalt, el forn; a baix, el molí.

Granollers i el Montseny des de les Maleses

No sé si hi ha més arbres o més posts elèctrics a la Marina... Agh!

Petits tresorets de l'obaga

Cementeri del Còlera: monument funerari.

Cartoixa de Montalegre des de llevant

Porta principal. Silenci.

Sant Bru

Cap a un costat: el paradís.

Cap a l'altre: la ciutat i la contaminació.

Dalt de la Vila, Badalona