L'altre dia una companya penjava això al Facebook:
Desde pequeña aprendí que para sacar buenas notas tenía quememorizar el temario ‘de pe a pa’. La técnica funcionaba, llegué a Selectividad y pude conseguir la nota de corte para entrar en la carrera que yo quería, Periodismo. El problema viene después. Las asignaturas, la mayoría de ellas con enfoque práctico, son evaluadas con exámenes teóricos. Una vez más, al llegar al examen no necesito razonar ni aplicar lo aprendido a lo largo del semestre. Con 'vomitar’ todo lo que había en los apuntes ya es suficiente. Vas aprobando, incluso obteniendo buenas notas, sin recordar apenas lo estudiado el curso pasado. (...) Haberte aprendido los apuntes como un lorito no vale en tu puesto de trabajo. Recuerdas que aprendiste la teoría, pero no sabes cómo aplicarla.
En realitat no critique l'article pel contingut, amb el qual estic totalment d'acord, sinó per ser totalment fal·laç: de veritat volem fer creure que l'ensenyament es basa "encara" en la memorització d'apunts que no comprenem? No és aquesta creença un pretext per destruir el poc que encara funciona de l'ensenyament?
Jo mirava enrere aquests dies, a partir de la lectura de l'article, i he arribat a la conclusió que a mi no em donaven aquesta educació que descriu. Pensava en quin tipus d'examen em posaven a mi i crec que em demanava aplicar, i no abocar, la teoria i relacionar-la amb altres coneixements. I si no, mirem alguns exemples:
- En Història els examens, a partir de 3r de l'antic BUP i COU, consistien en un comentari de text: havíem de relacionar el contingut d'un text d'una època determinada amb allò que en sabíem, i extreure conclusions sobre la mentalitat, els processos, els esdeveniments polítics... que necessàriament havíem de conèixer (de memòria també) per poder situar el text. Sense aquest aprenentatge significatiu -d'aprendre allò que hem comprès-, podríem haver relacionat el text amb alguna cosa sense dependre d'una font externa d'informació? Qui pot dir que he oblidat el que aprenguí d'història, si contínuament ho estic actualitzant quan llegisc la premsa, una novel·la o veig un documental, fins i tot quan torne en autobús de la feina i passe pel recinte de l'Escola Industrial o qualsevol carrer de l'Eixample?
- En Filosofia havíem d'escriure una dissertació sobre un tema proposat, que no sabíem a priori, tot relacionant-lo amb el pensament d'un filòsof o conjunt de pensadors. No és això un enfocament que hui es diria competencial? Si havies après de memòria el dossier de Habermas, per posar un exemple, sense entendre'l, difícilment podies escriure aquella dissertació. Qui pot negar que l'estudi del diferents sistemes de pensament i la reflexió sobre aquests i les seues interrelacions no m'ha servit en la meua vida? (Ho pot negar un cretí, evidentment).
- En llatí i grec, havíem de traduir un text qualsevol de Cèsar, de Plató, de Xenofont o Lísies. El coneixement de la llengua grega antiga o del llatí havia de ser el suficient per poder-ho fer amb l'única ajuda d'un diccionari. Aprendre llatí i grec volia dir aprehendre que el sistema de relacions entre les formes i els significats d'una llengua determinada són del tot diferents amb les relacions d'una altra de diferent. No és això el que m'ha permès conèixer i escriure millor la meua pròpia llengua, i conèixer sense gaire dificultat gramàtiques d'altres llengües actuals com l'alemany?
- En llengües havia de comentar un text, que podia ser de qualsevol tipologia: competència bàsica? També havia de mostrar un determinat grau de riquesa de vocabulari i de coneixement de la llengua: no s'hauria d'exigir això a qualsevol docent?
- També en literatura no ens demanaven que repetírem com un lloro una teoria que no havíem entès, sinó que sabérem identificar els trets d'un determinat autor en un poema o fragment literari que havíem de comentar, tot fent referència a l'època que havia viscut i les seues experiències vitals. És això recitar com un lloro? Conèixer aquests autors em va fer interessar-me per ells i, hui, encara els continue llegint!
Per tant, no negue que hi haurà qui ha convertit en lloros els seus alumnes, però he tingut la sort de no topar-me'l. O sí, perquè l'únic lloc on no havia de memoritzar res, sinó repetir com a lloro uns mantres determinats va ser en l'escola de magisteri: que si l'autoavaluació, que si l'aprenentatge significatiu, que si el constructivisme. Era quelcom que s'havia de repetir i no qüestionar si es volia aprovar una determinada assignatura, per més que, per donar-nos una lliçó d'innovació, ens permeteren fer l'examen amb els apunts davant.
Així, crec que sempre parla qui ha de callar. I lamente profundament la trajectòria escolar de merda que va seguir aquesta dona que escriu l'article... Però, és real? O l'ha reconstruït a partir del que ha llegit als "grans pedagogs"?
Crec que els pedagogs ens volen convertir en ignorants per dissimular que ho són. I ja n'estic fart.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada