Víctimes per tots els costats: la infància perduda per mitja hora de deures diaris.

Ha coincidit que llegisc Bauman amb què em trobí l'altre dia amb aquest article el qual crec que és d'obligada lectura per entendre què passa al món de l'educació:

Bauman és magnífic: ofereix un munt de reflexions que obliguen a repensar al realitat que vivim. Les coses no són com ens sembla que són, tot es va diluint, es va fent "líquid" i tot apareix mesclat i barrejat, amb un valor aparentment igual. Una de les idees que més m'ha agradat és la del "temps puntillista discontinu", a l'estil d'un quadre impressionista en què l'escena és una il·lusió òptica que apareix en la distància, però que en apropar-se es descompon en un munt de taques de color inconnexes. Així, en la nostra vida, es tendeix a fer que valorem les impressions i vivències momentànies com a més reals que no pas projectes a llarg termini, el passat (la Història) o qualsevol criteri d'una realitat en què puguem confiar. Sembla que per viure intensament la vida hages de fer "puenting", paracaigudisme, viure tots els moments en plena felicitat i gaudi. Posposar-la en pro d'un projecte futur és vist com una lacra i un impediment, un ofec a una vida que ha de ser intensa en tot moment.

Fa temps que sentim veus de sirena cridant arreu que els deures estan "robant" la infància als infants. Que anar contra els interessos de joc i la suposada necessitat de moviment continu dels xiquets és atemptar contra la infància. Aquest article suposa la condensació de tot aquest discurs que no fa altra cosa que convertir en víctima els infants d'un suposat sistema "pervers" que els priva de la seua infantesa. Els infants són convertits en moneda de canvi de la necessitat dels adults de fer-se visibles: el victimisme, una víctima "exitosa", és visible als ulls dels altres i aclapara molts "m'agrades" a les xarxes socials. 

Qui no s'ha queixat de l'escola quan era xiquet? Qui de menut no sentia mandra d'anar-hi? Al mateix temps, qui no hi entrava corrents, ple de vida, als patis i corredors? Qui no n'eixia encara més content d'allà amb la perspectiva d'una vesprada que hom imaginava eterna? Jo encara tinc presents el got de llet amb Nesquick i l'entrepà de pernil dolç oliós que em preparava la mare. Una estoneta de televisió mentrestant, després els deures i corrents a jugar al carrer abans que la nit caigués. El crit des del balcó ("a la dutxa") tenia certes sonoritats militars: desobeir-lo era crim de guerra! Sopar amb els pares -ben aviat!-, estona tranquil·la de sobretaula -d'escoltar els pares, de llegir, de preparar la motxilla, de xarrar amb la mare mentre escura...- i al llit. Si hi havia algun "examen", pujava a les piques que hi havia abandonades al terrat a estudiar al solet els dissabtes de matí i, si plovia o el sol cascava, a l'estudi que ma mare havia improvisat. El trauma en tot això? Jo no el sé trobar!

Ara, però, això és un atemptat contra la infància. NO és d'extranyar: com que "l'instant" té el mateix valor, si no més, que una perspectiva de futur, com que res no està garantit i hem perdut de vista els bons criteris, l'autora de l'article afirma que li ha tret la infància a la filla amb perles com aquesta:

• Perla n. 1: Considero que has invertido tu infancia, tu adolescencia… tus mejores y más tiernos años dirigidos y destinados a aprender. Ha sido como llenar un tarro poco a poco de conocimientos, no siempre los mejores, pero siempre los necesarios e impuestos para perseguir una maldita nota.
• Perla n. 2: Te felicito porque el resultado obtenido te llevará a algo que consideras te hará feliz: la oportunidad de seguir trabajando, luchando y esforzándote por aprender...
• Perla n. 3: En el camino, han perdido un importantísimo bagaje emocional. Se han privado de jugar en la calle, han perdido trabajar habilidades sociales con adultos, con otros niños, ir a las tiendas, interactuar, aprender a ser independientes… 
• Perla n. 4: Porque mi hija ha obtenido un buen resultado, pero lo ha pagado con su esfuerzo y con su propia infancia. Esto es cruel.

Un resum en tota regla del que suposa el missatge victimista de la infància, i d'una societat suposadament victimària que els exigeix sacrifici per bastir-se una trajectòria. 

Anem a pams. La perla n. 1 condensa en una frase el desprestigi del coneixement que he denunciat en altres posts i que denuncien tants intel·lectuals. La nena, pobra, ha invertit la seua infància... aprenent! I això és negatiu a ulls d'aquesta mare!? No és alarmant i pervers!? Només veu el coneixement com un tràmit per a la nota, i oblida que el coneixement és un valor en sí mateix, que ens permet apercebre el món, analitzar-lo i tenir-ne una visió completa i crítica. La nena ha après, pobra! I això li ha obert portes: en la perla n. 2 afirma que això li permetra seguir treballant en allò que li agrada. Uf! Què malament pinta l'assumpte, no? Tal volta la preferia sense estudis treballant de cambrera per quatre xavos o fent de puta en una carretera secundària?

En aquests laments, el valor i el sentit que les coses tenien fins ara s'ha capgirat. En el comiat de sisè de la meua escola, només una senyora que treballa en el servici de netja del centre animava els infants a "estudiar molt" per poder "cursar una carrera" en el vídeo que la tutora havia muntat per als alumnes. Aquesta dona té una filla que ha pogut estudiar allò que li agrada i que lluita per fer-se un lloc en el mercat de treball: la seua filla ha pogut bastir-se una trajectòria que a ella li va ser privada. Dóna per descomptat i veu natural el sacrifici que això ha implicat, però en l'article que ens ocupa el sacrifici es veu inútil: tot plegat cau en la manca de sentit. I com diu Bauman, és aquesta manca de sentit la que ens porta a la inflació de paraules de pes: infàncies perdudes! Felicitats truncades! Temps robats! Catàstrofe! Victimisme!

És, com hem dit, una manera de cridar l'atenció sobre un mateix en un món sense sentit en què som invisibles en la virtualitat -la Xarxa- i no comptem per a res ni ningú. Així, pedagogs i pares amb càrrec de consciència es fan sentir arreu convertint els infants en víctimes d'un sistema pervers que ells volen canviar. No se n'adonen, però, que els canvis que fan suposen tallar les poques expectatives i possibilitats de canvi que encara ens queden, i deixen els infants a mercè del sistema com després veurem.

Abans, però, hem de referir-nos als excessos, els que potser són els que produeixen cert càrrec de consciència en aquesta mare i tantes altres. He descrit adés la meua quotidianitat d'un dia d'escola. Escola, deures, estudi. A l'article, parla d'un temps infantil relegat "solo a la jornada escolar y a un sinfín de estímulos a través de extraescolares y vivencias dirigidas. Todo destinado a tener niños que no paren nunca. Niños hiperestimulados, niños compitiendo, niños en constante carrera… Carrera que a veces presenta más obstáculos de los que debiera, en un intento de ser competitivos y sobresalir, para asegurar unos futuros resultados y posiciones." Vol dir això, que l'escola, els deures i el petit esforç i sacrifici diaris són uns assassins de la infància? Podem equiparar-los a aquest excés que descriu i pel qual, segurament, té càrrec de consciència? Evidentment, no. Com ella, critique aquesta absurditat d'hores interminables d'extraescolars, hiperestimulació, vivències dirigides i un "no parar continu". Jo no aní a cap extraescolar en la meua vida i vaig tindre bones notes sempre!

Davant dels excessos, el que demostra l'article és que tendim a llavar la nostra consciència convertint-nos en víctima del sistema, quan hem sigut víctimes en realitat del nosaltres mateixos i de la nostra manca de criteri. Convertint-nos en víctima ens exhibim, ens miren i ens reconeixen: objectiu acomplert. 

La perla n. 3 ens parla, doncs, del bagatge emocional perdut per culpa del "sacrifici" imposat pel "sistema". I si ens adonem, la pròpia experiència desmenteix aquesta mare. Jo tinguí unes notes brillants durant tot el batxillerat i el COU. També a l'EGB. La nota del selectiu, també va ser molt bona. Al mateix temps, tinguí l'oportunitat de jugaral carrer, i quan vencí la meua timidesa, a l'altre carrer amb els altres xiquets; em vaig perdre pels camps, vaig anar a comprar sol cada dia pràcticament des del començament de la primària, vaig visitar sovint ma tia Reme, la tia Sílvia i també la tia de Mislata, vaig jugar fins a cansar-me a joc simbòlic, a la Game Boy, vaig passejar amb els meus avis -tantes vegades!-, els meus pares em portaren a la fira, i a vore la Processó, vaig tenir converses entranyables amb ma mare metre es feia l'arròs caldós, vaig recórrer la marjal, els tarongerars i les platges (en bicicleta quan em van permetre de fer-ho), vaig anar a la muntanyeta d'Alberic, a la dels Sants i als Canos, vaig jugar a cartes amb l'àvia durant tardes eternes, vaig veure ploure per la finestra milers de vegades, vaig escoltar les històries del besavi cabrer, de l'estada a París, de la verema, de la fruita a França... L'E. em recordava pel Facebook que també anàvem a robar melons, i teníem converses durant les nits d'estiu que acabaven gairebé a trenc d'alba, i que anàvem a la vora del cementeri a tocar la xirimita i la guitarra... I tantes altres coses! Qui pot fer-me creure que he perdut la meua infància per haver sacrificat part del temps en la meua formació? No és una trampa?

És una trampa veure cruel el fet d'aconseguir un bon resultat gràcies  a l'esforç. Com pretenia aconseguir-lo? Volia que li'l regalaren? Darrere de la perla n. 4 s'amaga, doncs, el més ranci antiintel·lectualisme. Un virus que s'escampa pels nous corrents pedagògics que denigren el coneixement i n'obvien el seu valor intrínsec, tot fomentant així una nova forma de control social: el foment de la ignorància. Una ignorància que al seu torn crea impotència i humiliació, i que es disfressa de nova moral educativa i de preocupació per la infància. 

Perquè posem per cas que aquesta mare, seguint la línia de l'article, no haguera de demanar perdó per res a sa filla. Això voldria dir que la nena haguera jugat tota la tarda en el parc, que hauria continuat fent-ho a l'escola i que la seua existència haguera estat dominada pels seus impulsos immediats sense cap perspectiva de futur (temps puntillista discontinu). Arribada la majoria d'edat, quines portes se li obririen? A mercès de qui quedaria?

Evidentment, dels mitjans i dels mercats. Unes realitats que no veiem materialitzades en res en concret, però que actualment són les creadores d'opinió i de consciència, procés en el qual no volen cap intermediari: cap educació formal ha de mediar entre l'individu i la realitat més que els seus propis dictats. Ens volen ignorants, perduts i manipulables, i per descomptat -tot mirant l'altra cara d'açò- mercantilitzar l'educació tot convertint-la en un producte de mercat que consumim per al nostre propi gaudi, sense cap implicació comunitària o creació de vincles socials (cultura general, identitat col·lectiva).

En definitiva, ens volen privar de la nostra capacitat crítica. Una capacitat que a mi m'ha donat la meua formació. La meua infància ha tingut moments molt bons i d'altres no tant, però des de petit tenia clar el sentit de la trajectòria o trajectòries que estava al meu abast seguir. I vaig triar una que implicava cert sacrifici. Per això preferisc el concepte "trajectòria" al del "temps puntillista discontinu" que se'ns imposa per tot arreu: perquè ara n'he collit els fruits, em dedique al que m'agrada i puc gaudir de moltes coses. I unes em porten a altres. 

Si veiera a ma mare demanant-me perdó per això no podria fer altra cosa sinó posar-me les mans al cap i cridar al psiquiatra de guàrdia.