L'herba és mortal. Els hòmens són mortals. Els hòmens són herba.(Bateson)

12 de desembre del 2016

Tornada: barroc, Bach, Weihnachtsoratorium


No, no acabà el meu dia als peus del Puigsacalm. Ho feu davant del retaule de la Mare de Déu del Roser que Pau Costa, fa vora tres-cents deu anys, va enllestir per a una de les capelles laterals de l'església de Sant Esteve d'Olot. Imatgeria barroca: moviment, teatralitat, horror vacui. Em captiva, em deixa bocabadat... Sóc així de friki! Tots els personatges semblen dansar al so d'una música que evoca l'alegria i l'admiració davant del misteri de la transcendència. A cada racó, un personatge, una mirada, un dit que assenyala, una voluta, una escena de la història de la Salvació. A mi em vingué al cap, no sé per què, el cor inicial de la quarta cantata de l'Oratori de Nadal de Bach (al vídeo). Com l'anell al dit! I tot escoltant-la vaig tornar a Barcelona feliç de tot el que havia descobert durant el diumenge.

Abans d'arribar als peus del retaule de Costa havia fet una llarga passejada per la Vall d'en Bas. Sens dubte, un dels indrets bells de la nostra geografia: em costa creure que els polítics l'hagen posat sota l'amenaça del fracking -les pintades que la gent ha fet arreu ho recorden-. Uns camps exquisidament cuidats, uns pobles encisadors, una llum màgica. El romànic de la vall és ben primerenc i, llevat d'alguna excepció, és ben auster i senzill: cap decoració d'estil llombard, pocs detalls escultòrics. La major part d'esglésies, però, han estat modificades durant els segles posteriors i poden definir-se com eclèctiques.

Abans de marxar de Sant Privat vaig visitar el seu petit nucli urbà: una plaça, l'església, el cementeri i quatre cases. Una d'elles conserva una portada ben interessant, amb un element escultòric curiós que segurament prové de la seua església primitiva. Des de Sant Privat, abans d'arribar a Sant Joan de Balbs on m'havia proposat de fer un mos, vaig visitar Puigpardines, amb una església dedicada a l'Assumpció que segles abans havia pertangut a un cenobi.

A Sant Joan de Balbs em van rebre una vaca que em mirava indiferent i un gos que feia veure que volia atacar-me. La feresa se li va acabar, però, quan li vaig donar un tros de pa. L'indret paga molt la pena: una clariana enmig d'una roureda on s'alça una església d'un romànic auster, pur i ben conservat. La pica baptismal original de l'esglesiola es conserva al nucli de la Pinya, situat a la vora.

De Sant Joan a Mallol, antiga capital de la vall i seu dels vescomtes d'en Bas en temps remots. El seus carrerons antics conserven elements arquitectònics del castell i de l'antic recinte emmurallat. A l'antic pas de muralla, la dacsa assecant-se sota l'entramat de bigues ens recorda quin és un dels cultius predominants de la vall.

Abans d'arribar als Hostalets, Joanetes i l'ermita de Sant Quintí, que el Puigsacalm havia engolit ja amb la seua ombra. Captivadora la vista als contraforts de la muntanya per on encara regalimava la llum del sol. El carrer major dels Hostalets d'en Bas, anomenat carrer de Vic, conserva interessants elements arquitectònics. Hi destaquen les llindes de les portes datades en la seua major part al segle XVII. Tornant a la carretera principal m'esperava l'església de Sant Simplici, bastida sobre un promontori a la vora de l'antic camí ral a Vic. L'antiga llinda de la porta, que actualment fa d'escaló, delata que l'estructura romànica va ser ampliada i modificada durant el barroc. Tinguí la sort que un grup de veïns n'eixia i es va oferir a mostrar-me-la.

De Sant Simplici fiu cap al sud i visití el santuari de la Salut i Falgars d'en Bas, un llogaret gairebé despoblat pertanyent a la vall que queda ben amagat sobre els cingles de la muntanya, a la vora mateixa del naixement del Fluvià. El camí es feu una mica llarg -per arribar-hi, cal fer un gran rodeig per la carretera a Rupit-, però el paisatge bé que ho compensava. Era ja gairebé de nit quan vaig arribar a l'església de Sant Pere, l'única de al vall amb decoració llombarda. Decoració que, això sí, ha estat malmesa en les posteriors ampliacions del temple: el campanar conserva les seues arcuacions llombardes, però de l'absis només queden algunes lesenes.

Silenci, nit, fred. Rumb a Olot. El retaule de Pau Costa, el barroc, teatralitat, goig, èxtasi. Tornada a Barcelona tot escoltant el Weihnachtsoratorium.

Un dia perfecte!

SANT PRIVAT D'EN BAS









PUIGPARDINES








SANT JOAN DE BALBS






EL MALLOL







SANT ESTEVE D'EN BAS


ESGLÉSIA DE SANT QUINTÍ




ELS HOSTALETS D'EN BAS



Curiós que el text de la llinda estiga en castellà ja al 1719!



Massís del Canigó, al capvespre

ESGLÉSIA DE SANT SIMPLICI, POPULARMENT, SANT XIMPLÍ





SANTUARI DE LA SALUT

Massís del Canigó, al vespre



FALGARS D'EN BAS




RETAULE DEL ROSER DE PAU COSTA, OLOT




El retaule de Sant Josep, malgrat la seua qualitat
inferior, mereixeria una posada en valor...
QUE SONE BACH!