És imparable: allò rendible ho envaeix tot. La rendibilitat ha esdevingut el criteri únic per passar la criba del temps: si quelcom dóna diners, llavors té probabilitat de sobreviure. El més greu, però, no és això. El més greu és, al meu parer, el fet que enmig d'aquesta lògica mercantilista tendim a confondre allò rendible amb allò bo. El màrqueting fa la feina: esdevé un corcó dels nostres fonaments ètics, ens fa sentir-nos agraciats de participar de la lògica del mercat malgrat que aquesta genere explotació, danys ambientals o sofriment.
I això que dic passa a tots els nivells. A nivell educatiu, ens han fet creure que només és valuós allò que ens permetrà ser útils en el mercat, tot desterrant el coneixement que justament ens permetria defensar-nos-hi de la perversitat mercantilista. A nivell cultural, estem sota l'imperi de la «cultureta» fàcil, des de la literatura al teatre: tot ha de ser entretingut i assequible, de fàcil lectura... La cultura distreu, però ja no fa pensar. Netflix és a l'altar on abans hi havia grans cineastes i grans escriptors i pensadors. Fins i tot la inusitada posta en valor del patrimoni arquitectònic de les ciutats està dins d'aquesta lògica: la ciutat sencera ha esdevingut un producte turístic al qual cal rentar la cara. Valéncia, sense anar més lluny, queia a trossos quan jo era jovenet: ara el seu patrimoni més visible lluu llampants restauracions recents, mentre d'altre patrimoni, el no rendible, s'oblida i cau a trossos.
Aquesta foto il·lustra perfectament el procés que s'escampa per tots els racons de la nostra vida social: des que sóc a Barcelona, el paisatge urbà ha tendit del valuós al rendible d'una manera silenciosa, però imparable. Però realment a la major part de la gent tant li fa que hi haja la llibreria Catalonia que un McDonald's: més aviat, prefereix el segon, perquè almenys té a l'abast allò que el màrqueting li fa considerar bo, allò que es veu impel·lida a consumir. I a tot arreu, els productes bons són substituïts per productes rendibles. La qualitat se supedita al guany. Al meu gimnàs, per exemple, treuen els entrenaments exigents i de llicència cara per d'altres més barats i rendibles, i que ens pretenen fer passar per igual de bons.
Tot ha de ser fàcil, barat, assequible, entretingut i fugaç. De no ser així, es converteix en un rotllo, en quelcom desfasat o allunyat de la innovació a la qual estem obligats si no volem baixar del carro. Ens obliguen a abandonar allò bo que ens enriqueix a tots per allò mediocre que només enriqueix a uns pocs. El mercat ens uniformitza, alhora que ens anima a fer turisme per ciutats que en realitat han esdevingut clons produïts per les grans multinacionals.
I jo, que tinc la sensació de veure el tren anar-se'n des d'una andana qualsevol, m'ho mire tot cada vegada més perplex.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada