Potser eixir en malles i samarreta a les set i mitja del matí de casa un dia com hui no siga la millor idea del món. El fet que el primer ésser viu que et trobes siga una rata de vora mig metre d'eslora t'ho acaba de confirmar. Però igual té: en arribant al passeig, la vista immensa del mar compensa totes les calamitats. I això a pesar que els núvols hagen amagat el sol ixent.
Han obert l'espigó de la bocana nord del port per al passeig. És un tram més aviat curt, però li trobe un encant especial: en arribar, el mar ho inunda tot a una banda i l'altra. I es fa un estrany silenci... Anava dir que trencat pel trencar de les ones contra els blocs de pedra de l'escullera, però no. Aquests colps de mar són justament el silenci de què parle. La gent corre, camina, bada... Però no parla: sembla fer-se un respecte davant al immensitat que rodeja la llengua de pedra i ciment enmig de la mar. Anar-hi és com una droga...
Els barcos van entrant cap a ciutat per la bocana, que els rep com si els fera una abraçada. El far, des de Montjuïc, fa senyals inequívocs: som a Barcelona, a la vora del Mediterrani.
Mediterrani!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada