Homenatge als (autèntics) emprenedors

Qui més i qui menys coneix algú que ha muntat un negoci. En ca l'àvia, sense anar més lluny, es va muntar temps fa una peluqueria. I s'hi van fer diners. Ara bé, muntar un negoci té els seus riscos. Potser més riscos que coses bones i, segons quin negoci muntes, t'absorbeix. T'absorbeix el temps, les energies i els recursos: pringues com ningú per un sou que no és per tirar coets. Però cal buscar-se la vida com siga i, de vegades, no queda altra!

D'aquella peluqueria, la de la tia S.: ella era peluquera. 

Però darrerament he conegut un nou prototipus. Un senyor, quan li preguntí educadament i cortès a què es dedicava, em va dir que era emprenedor. La seua mirada, el seu gest, desprenien una supèrbia que era difícil d'amagar.

(Haig de fer un aclariment. Jo he arribat a tindre fins a tres feines mentre, a més a més, estudiava oposicions. He après un idioma nou, el que m'ha agradat —tot i que no hi sóc gens bo, en això dels idiomes—, he hagut d'anar-me'n dotze anys fora a treballar fora de casa, he conegut diferents escoles, centres de formació d'adults, ha aprovat unes oposicions i ara he tornat a treballar a la meua ciutat, tot adaptant-me de nou a una nova manera de fer. Però, és clar, jo no sóc emprendedor. Jo só gilipollas, és a dir, funcionari).

—I en qué campo emprendes?—vaig preguntar jo. I resulta que no és que tingués un negoci, no, tenia una "empresa". No vaig aconseguir saber de què. Però aquest senyor, com que té una empresa, no només es creu amb dret de controlar els seus dos o tres treballadors (ho ha afirmat, els controla els moviments a través de no sé quin programa), sinó que fins i tot té la intenció de fiscalitzar la faena dels mestres dels fills. No és acollonant?

Veig alarmant el cas, perquè la gent ha deixat de tindre clara la diferència entre un servei públic i una empresa on acudeixes com a client. En aquest cas, em trobe amb un pare no només amb una mentalitat i ideologia situades a les antípodes de la meua, sinó per a qui l'escola ha deixat de tenir una funció social per a passar a tenir una funció particular. "Jo vull que..." és la nova manera d'adreçar-s'hi.

Aquestos emprenedors, que per tindre una empresa es creuen Amancio Ortega, haurien d'adonar-se que són tan proletaris com el jornaler o la dona de fer faenes. Fins i tot diria que el sistema els explota més. Potser en són conscients, i per això intenten amagar-ho darrere d'aquest vocabulari tan lamentable i aquesta actitud fatxenda tan detestable.

Per això vull deixar clar que vull homenatjar a aquells que suen la cansalada magra per mantenir el seu negoci, malgrat les dificultats actuals, com aquells que suem la cansalada treballant per a altres o posant en marxa els servicis públics (sanitat, seguretat, educació...), tant des del funcionariat com des de les empreses concertades o privades. Als peluquers, forners, llanterners i electricistes per compte propi, etc.

Però als que s'autodefineixen com a "emprenedors" amb orgull, tot adoptant l'argot neocon de moda, com si ser "emprendedor" fos molt més txic que ser un peluquer, un mestre o un botiguer i et situés per art de màgia per damunt de l'escala social, els dedique aquest preciós text de Han:

«Ya no es posible sostener la distinción entre proletariado y burguesía. El proletariado es literalmente aquél que tiene a sus hijos como única posesión. Su autoproducción se limita únicamente a la reproducción biológica. Hoy, por el contrario, se extiende la ilusión de que cada uno, en cuanto proyecto libre de sí mismo, es capaz de una autoproducción ilimitada. En la actualidad es estructuralmente imposible la «dictadura del proletariado». Hoy todos estamos dominados por la dictadura del capital.

El régimen neoliberal transforma la explotación ajena en la autoexplotación que afecta a todas las «clases». La autoexplotación sin clase es totalmente extraña a Marx. Esta hace imposible la revolución social, que descansa en la distinción entre explotadores y explotados. Y por el aislamiento del sujeto de rendimiento, explotador de sí mismo, no se forma ningú nosotros político con capacidad para una acción común.

Quien fracasa en la sociedad neoliberal del rendimiento se hace a sí mismo responsable y se avergüenza, en lugar de poner en duda a la sociedad o al sistema. En esto consiste la especial inteligencia del régimen neoliberal. (...) En el régimen neoliberal de la autoexplotació uno dirige la agresión hacia sí mismo. Esta autoagresividad no convierte al explotado en revolucionario, sino en depresivo. Ya no trabajamos para nuestras necesidades, trabajamos para el capital.»*

Que no vos enganyen. L'orgull, el vocabulari pedant i la fatxenderia no poden amagar aquesta realitat.  Emprendedor? Ets igual de pringat que tots, potser més. Potser guanyes més, però t'ho gastes en les necessitats que el sistema t'ha creat.. 

Però, això sí: em pregunte fins a quin punt hem de pagar els funcionaris les frustracions de quatre imbècils.

*HAN, BYUNG-CHUL (2020): Psicopolítica. Barcelona: Herder.