aNDRòMiNa: Burgos (2.2): involucions

A l'església de San Nicolás estant, m'assec un moment a descansar i a gaudir del retaule magnífic. No puc evitar escoltar una conversa entre una xiqueta, l'àvia i el senyor que ven les entrades. —¿A qué ya no tienes miedo? ¿Ves? Tú cuando tengas miedo vienes aquí y hablas con la Virgen. Verás como se te pasa.

Veus: la Virgen no té altra faena. La por és, possiblement, un dels principis motors de la religió com a sistema de creences. Però de la por emana el dogma, la llei, la punició i l'estructura de poder. La por i la ignorància són aprofitats pels qui tenen un avantatge (diners, força, saber) sobre els altres per aprofitar-se'n. Així, de la por emana un sistema de valors que classifica tot acte i tot pensament en correcte o incorrecte, entre el bé i el mal, fent de la divinitat un jutge que, com no, té els seus representants en la terra que s'asseguren que tots fan el correcte a través de la coacció. I quina casualitat que allò correcte serveix als interessos d'aquell qui ostenta aquest poder i el privilegi: mai a les dones, als infants o als que se n'ixen d'una determinada norma social.

Però sota el meu punt de vista també existeix un altre principi que busca religare: l'enlluernament, la fascinació pel món, per l'altre, per l'existència, per la vida. En definitiva, la cerca del sentit. D'aquest sentiment emana el mite i la narració, però també l'art (la poesia, la música, el teatre...), la consideració per l'altre, el diàleg i la Paraula. També l'afany de saber i la ciència.

Una melodia, una història, un poema no jutja, ni amenaça, ni ens obliga. Només ens commou, ens interpel·la, ens consola.

III

Ni l'art ni la música són privatius de la nostra espècie, l'Homo sapiens. De fet, els vestigis més antics d'instruments musicals (flautes d'os) van ser elaborats pels neandertals. Per la seua banda, ens han arribat alguns vestigis artístics de l'Homo heidelbergensis com la venus de Berekhat Ram (250.000 anys d'antiguitat) o uns ossos d'elefant prehistòric marcats amb ratlles. Si hi havia art, hi havia un univers simbòlic i, segurament, també mites.

Però possiblement el vestigi més antic que ens parla de tot un sistema de valors que menava a la consideració pels altres és un dels fòssils humans trobats a Atapuerca. Concretament, el d'una xiqueta batejada com a Benjamina (crani 14). Aquest mostra símptomes de craniosinostosi, que li va produir assimetria cranial (no era físicament com els altres xiquets) i greus deficiències motrius i cognitives.

Benjamina va viure fa més de mig milió d'anys. I el més impressionant de tot és que va sobreviure més de deu anys: la van cuidar. Això implica no només que se la van estimar, sinó que la consideració social dels membres del grup estava per damunt de la seua utilitat o productivitat a l'hora de trobar aliment. Hi havia quelcom que els movia a ser solidaris i a considerar valuosa al vida de tot membre de la tribu, inclosos els ancians, cosa que no treia que s'emprengueren les lluites més sanguinàries pel territori amb tribus rivals, com encara avui passa.

No amague que el tenir al davant els fòssils de la Sima de los Huesos, com el crani de Miguelón, la pelvis Elvis o el noi de la Gran Dolina és possiblement el que més em va emocionar a Burgos. És quelcom absolutament fascinant. Del Museu de l'Evolució Humana (MEH) és imprescindible visitar la part on explica quins jaciments hi ha Atapuerca, què s'hi ha trobat i què impliquen totes aquestes troballes a l'hora de conèixer com vivien les espècies humanes fa centenars de milers d'anys. En definitiva, què ens venen a dir sobre nosaltres mateixos.

L'edifici és, a més a més, un contenidor excepcional.

A la part dedicada a la tecnologia llegisc: «Los humanos socializamos a través de la tecnología». Aquesta afirmació es refereix al fet que, per elaborar eines cada vegada més complexes, necessàriament hem de cooperar i transmetre un determinat llegat cultural.

En eixir del museu, però, veig a l'explanada de la porta uns quants joves que, sols o en parelles, fan els típics bailoteos per penjar després al Tic-toc. Miren a la càmera d'un mòbil que han col·locat al terra; després penjaran el vídeo en una pàgina on segurament donaran una imatge de sí mateixos que no correspon amb la realitat. La tecnologia permet, doncs, evadir-se de la realitat, fins i tot crear un jo no real que acaba essent l'únic que compta i per al qual actuem.

Em ve de nou al cap la frase que he llegit i no sé ben bé si podem anomenar socialització a això que presencie.

VII

I mentre això passa: guerres, amenaça nuclear, canvi climàtic. Ho sabem, però possiblement no som conscients del que implica. Només ressaltaré una dada que podem també consultar al museu: existiren espècies humanes que sobrevisqueren molt més del que ha vingut sobrevivint l'Homo sapiens sapiens.

Sense ànim de ser pessimista, diria que no batrem el rècord.

VIII

Al capdavall, sobreviure no és només la lluita per la vida en un context advers. Sobreviure és també perdurar, romandre en el temps. I tornant al sentit, més que no pas una eternitat o infinituds inconcebibles i inefables, potser siga allò relacionat amb la supervivència, allò que ens col·loca "per sobre de la vida", el que ens faça viure més intensament. Menjar, beure, estimar, caminar, compartir, cuidar, desitjar, somiar, dormir, buscar, preguntar, narrar, explicar, aprendre, mirar. Fa falta més?

Sino porque ya es mucho, sin duda,

nuestro estarnos aquí, y hasta parece

cual si el aquí nos necesitara, todo esto que, ¡ay! desaparece,

y que, aunque extrañamente, nos importa

a nosotros, que desaparecemos.

Una vez cada cosa y sólo una. Una vez nada más, como nosotros

mismos, una vez y nunca más. Pero es una vez, haberlo sido,

aunque solo una vez, sí, el haber sido terrenales, parece irrevocable.

Rilke, Elegía IX