Ca l'àvia, a Algemesí, és al costat mateix d'on havia estat, fins fa ben poc, aquesta peculiar capella dita de la Providència, l'enderroc de la qual ha fet que molts hagen posat el crit en el cel i hagen sentit una especial recança. Per la meua part, l'esdeveniment no ha alçat ni pena ni glòria. Més aviat em decante per la satisfacció. M'explique.
La Providència va ser erigida en temps de la postguerra en un barri, el de l'antic Matador, que durant la Guerra no s'havia caracteritzat ni per l'afinitat al nou règim franquista ni es mostrava amb tendència a la beateria. Tenint en compte que les germanes que van regentar la capella i el «saló de catequesi» annex es definien com «las enviadas de la Madre Parroquia al sector más alejado y difícil de los arrabales o suburbios para resolver los problemas que crea su evangelización», podem definir la Providència com un instrument de control social i ideològic.
Així ho evidencien els testimonis que hi he escoltat sempre. Pràcticament a l'alba, un capellà despertava els veïns de la pitjor manera, acusant-los que se'ls enganxaven els llençols a l'orella i que eren uns vagues: Nostre Senyor volia gent treballadora i recta. La gent no podia ni tan sols llevar-se tard un diumenge. El res, obligat: s'escoltava per tot arreu a través de la megafonia situada per tots els carrers. Tots els xiquets i xiquetes havien de passar pel saló de catequesi, on se'ls preparava per a la recepció dels sagraments: no només rebien una formació doctrinal catòlica, sinó que, evidentment, se'ls transmetien altres idees del règim. I tot això esdevenia en un ambient enrarit encara per denúncies, «xivatassos» i repressió policial.
Cal sumar, a més a més, que el capellà destinat a la capella durant anys i panys era un bavós. Molta gent n'estava farta de l'abús que feia de la seua situació de poder per palpar, mirar i delectar-se amb els cossos de la gent suposadament «depravada».
Amb la democràcia, el seu ús anà minvant. Jo encara he conegut l'església oberta per Setmana Santa, on es mostrava el pas crec que dels Maristes. Recorde també haver-ne escoltat les campanes. Un dia es va tancar definitivament i va començar a caure a trossos. Aviat es van emportar les campanes perquè la truja estava podrida. Fa uns anys el sostre, per fi, es va enfonsar. Resulta còmic que, ruïnós com estava l'edifici, un veí va demanar permís per usar-lo de magatzem. Va aprofitar el permís per usar-ne un racó de corral per a un ruquet, que bramava cada dia tal com ho havia fet el capellà setanta anys enrere.
Ara ja no en queda res. Però vista la història sinistra de l'edifici, no entenc l'enyor que ha despertat en algunes ments. La Providència ha estat un instrument del franquisme per controlar la gent i obligar-la a combregar amb rodes de molí. Per això crec que l'enderroc era la millor opció per a aquest edifici l'activitat del qual molta gent hagué de suportar durant massa anys, si bé per a alguns sonava a música celestial.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada