aNDRòMiNa: Chulilla, Arnhem (Austràlia) i Mèlich: aprenentatges

Un bòvid a l'abric del barranc de Vallfiguera

He aprofitat aquests dies de descans per visitar algunes exposicions pendents. La que més m'ha agradat és la que ha organitzat el Museu de Prehistòria sobre l'art rupestre d'Arnhem, a Austràlia, elaborat per les tribus «aborígens» del nord de l'illa-continent. Tinguí la sort d'arribar poc abans que començara la visita guiada: hi vaig aprendre moltíssim!

En efecte, el guia posa en relació les pintures amb la totalitat de la cultura que les produeix. Lluny de pretendre fer una relació de tot el que explicà, voldria, això sí, de fer referència al que més em cridà l'atenció.

Crec que el que més em va impactar fou les (inter)relacions que els aborígens establien entre habitar, els altres i la mort. Això quedava exemplificat en el fet que, davant del perill que suposaven els cocodrils, aquests encara eren respectats i, per part d'algunes tribus, reverenciats com a animal totèmic.

Són molts els xiquets i xiquetes, dones i hòmens, que desapareixen durant les caceres o realitzant trajectes entre les terres pantanoses. Aquesta desaparició només té una causa: han estat atacats i engolits pels cocodrils d'aigua salada, els rèptils de major tamany de tot el planeta. El guia fa una observació interessant: l'actitud dels aborígens davant de la pèrdua es tradueix en enyorança, però també en respecte al medi, actitud que no està renyida amb la primera. Saben que el problema no han estat els cocodrils, sinó la imprudència d'haver-se posat al seu abast.

La lògica dels occidentals és una altra: ja no quedarien cocodrils. Com ja no queden llops a les nostres muntanyes.

III

Sense saber-ho, els aborígens tenen una forma d'habitar el món que els posa en relació amb l'etimologia que Heidegger, segons explica Mèlich a La fragilidad del mundo, atribueix als verbs alemanys de wohnen (habitar) i bauen (construir):

La tesis es la siguiente: la esencia de la vida humana es «habitar» (wohnen), y «habitar» significa «cuidar». Heidegger recureda que en alto alemán la palabra «construir» (buan) quería decir «habitar». Hemos perdido el significado propio de ese verbo, aunque algunos vocablos alemanes todavía conservan el viejo sentido, por ejemplo Nachbar («vecino»). Ahora bien, esa antigua palabra nos dice algo más, nos advierte acerca de la «esencia del habitar», señala en qué consiste habitar. Habitar, dice Heidegger, es ser en el mundo, existir, pero no existir de cualqueir manera. Se trata de un existir que protege y que cuida, que cultiva y que preserva.

Las antiguas palabras wunon y wunian significaban «demorarse», «permanecer», «resguardar». El rasgo fundamental del habitar es «tener cuidado», en el sentido de «cuidar de». Los seres humanos «habitan» en la medida en que «cuidan el mundo». Cuidar el mundo es preservarlo, no es dominarlo ni subyugarlo. [...] No se puede comprender lo que es el habitar si no es a partir del modo o la manera de entrar en relación con los otros, con las cosas y con el mundo. Y «entrar en relación con lo otro» es también hacer lo propio con uno mismo.

La realitat, doncs, es burla d'aquest sentiment de superioritat moral i cultural amb què hem mirat, i encara tendim a mirar, a aquestes persones. Al to despectiu del mot «aborigen». A qui ens està anant malament, amb les nostres idees de progrés i domini, és a nosaltres: la nostra arrogància aboca el nostre món a la destrucció. Ells només han tingut un problema: el contacte amb els «balanda» d'Occident, que els han menyspreat, menystingut, cosificat i intentat dominar. (Curiós: la paraula amb què ens anomenen, balanda, és una derivació d'Holanda, d'on procedien els primers europeus que van endinsar-se en aquestes terres).

L'art rupestre d'aquestes persones és quelcom viu: pinten i repinten, hi posen en relació la vida quotidiana amb el temps de la Creació, el passat i el present, el ritu i la creença. Diu al fullet de mà: «Per als Aborígens, l'art rupestre és un relat visual del temps de la creació, encara que també inclou imatges quotidianes. Tant l'art com les creences i les pràctiques socioculturals que s'hi vinculen (cerimònies, danses, relats i cançons) es fonen sota el concepte de Djang, paraula local que es tradueix vagament en anglès com Dreaming (temps de somnis). El Djang fa referència a les creences, als valors i els sistemes de coneixement que articulen la vida social d'aquests grups i que uneixen passat i present. Durant el passat ancestral, els primers pobladors o els avantpassats creadors, coneguts com Nayuhyunggi, van recórrer el territori i, al seu pas, van modelar el paisatge i van crear la vida. Així mateix, van crear la població i les pràctiques socioculturals i religioses. Quan va acabar la creació, aquests éssers no van desaparéixer, sinó que es van mimetitzar amb el paisatge sota la forma de roques, rius, arbres o, fins i tot, e puntures rupestres. Hui en dia, aquests llocs sagrats mantenen el poder i hi perviuen els esperits ancestrals. Els Aborígens han de protegir i mantindre aquests llocs a través de cerimònies, cançons, danses i també de l'art rupestre, per a conservar els poders i garantir la supervivència de tots els éssers vius. Només amb la comprensió total del Djang, que adquireixen de manera gradual durant tota la vida, es garanteix la supervivència dels grups humans.»

Així doncs, sense la comprensió del Djang, sense tot el sistema de valors, no es podrien interpretar les pintures. No podríem saber, per exemple, que aqueix cangur que sembla armat en realitat és un esperit que ha participat en una boda, perquè en aqueix ritual es dansa amb un objecte semblant a un garrot. Tampoc podríem saber que l'important d'aquelles mans la petjada de les quals ha quedat en la paret a base d'escopir pintura, no és el dibuix en sí, sinó la saliva amb què s'ha mesclat el pigment, a través de la qual es transmetran aprenentatges i esperits al futur... Tampoc podem saber que les diferents ratlles i textures que «decoren» els dibuixos signifiquen les tribus que els han realitzat, ni que la manera de dibuixar-los especifica com s'han d'esquarterar en ser caçats i quines són les millors parts per menjar.

VII

En definitiva, no podem interpretar les pintures rupestres de l'art llevantí, com les que l'altre dia vaig contemplar al barranc de Vallfiguera de Chulilla: estem massa allunyats del món d'aquells qui les van produir, només forma part de nosaltres en una ínfima part. Qualsevol aproximació només és conjectura, si no cau en el terreny de la pura fantasia. I això que només tenen uns cinc mil anys... I què són, cinc mil anys?

El que sí que sabem gràcies a la filosofia i la literatura és que aquelles persones sentien els mateixos sentiments de pànic, melancolia i angoixa que podem sentir nosaltres. Efectivament, les pintures formaven part d'un ritu, i sobre aquests ritus escriu Mèlich:

Los ritos aparecen como la garantía que los humanos necesitan para poder dominar, siempre provisionalmente, el «absolutismo de la realidad», esto es, el hecho de que los seres finitos creen que no pueden controlar las condiciones de su existencia. Los ritos son acciones simbólicas que aseguran lo contingente, lo aleatorio, y protegen de la indiferencia del universo. A partir de un sistema de símbolos, los ritos hacen posible sobrellevar la angustia frente a lo incierto.

VIII

Chulilla és impressionant, però no se vos ocurrisca anar durant el cap de setmana: s'ha convertit en un producte turístic de moda i hi trobareu un ambient semblant al de la Rambla de Barcelona, atapeït de gent en busca d'una selfie. Fins i tot turistes estrangers: entre els meus companys de ruta hi havien holandesos, anglesos i nord-americans, i això que era un dimarts!

Es podria dir que gràcies a això el poble subsisteix. Però tinc els meus dubtes sobre això: és subsistir haver de destruir el que ets per integrar-te en una lògica econòmica i social que mai ha estat la pròpia?

Crec que respire els mateixos aires de devastació en un poble abandonat a mercè de les inclemències del temps que en aquells que estan sotmesos a les inclemències del mercat i de la moda.