aNDRòMiNa: El poder de la metàfora

Mi caso es, en pocas palabras, el siguiente: perdí por completo la capacidad de pensar o hablar coherentemente sobre cualquier cosa.

Al principio, me resultó paulatinamente imposible discutir un tema profundo o general con esas palabras con las que acostumbran hacerlo sin vacilación la mayoría de las personas. Sentía un malestar inexplicable solamente al pronunciar las palabras "espíritu", "alma" o "cuerpo".

[...]

Mi espíritu me forzaba a ver estas conversaciones con una cercanía ominosa: igual que una vez había visto a través de una lente de aumento un pedacito de piel de mi dedo meñique, parecido a una planicie con surcos y grutas, así veía ahora a las personas y sus actos. Ya no conseguía comprenderlas con la mirada simplificadora del hábito. Todo se desintegraba en partes, esas partes a su vez en otras partes, y ya nada se dejaba contener por un concepto. Las palabras aisladas flotaban delante de mí; cristalizaban en ojos que me clavaban la mirada y a los que yo debía devolverles esa mirada: son remolinos a los que me da vértigo asomarme y que en su giro incesante desembocan en el vacío.

Hugo von Hofmannsthal, Una carta (fragments)

Tendría que ocultarles además mi firme certeza de que prácticamente no se puede hablar sobre las artes, casi nada puede ser dicho acerca de ellas, de que solo lo inesencial y lo menos valioso de las artes es lo que el discurso logra sustraer de su esencia muda, y que por lo tanto, cuanto más nos refugiemos en el silencio, más profundamente nos hundiremos en la intimidad de las artes.

Hugo von Hofmannsthal, Poesía y vida. Una conferencia (fragment)

Hofmannsthal va ser un dels poetes que em va acompanyar durant el confinament. Així, en veure referits aquests textos que acabe de citar en el llibre de Mèlich que he llegit durant aquestes setmanes, no m'hi vaig poder estar de llegir-los al seu torn: em van arribar justament quan preparava la motxilla per anar, de nou, al Desert de les Palmes. En aquesta ocasió amb la intenció d'ascendir al seu cim més elevat: el Bartolo.

Desconeixia que el text Una carta, també conegut com Carta de Lord Chandos, havia suposat una declaració de principis que l'allunyaven definitivament de la creació poètica. De fet, si en parlar de les teories de la desconstrucció i sobre la primacia del llenguatge se sol citar a Derrida o Wittgenstein, el text de Hofmannsthal demostra que va ser ell el primer en ser víctima del bloqueig que suposa el adonar-se'n que el llenguatge és autoreferencial i que la relació entre paraula i realitat no és unívoca.

Nietzsche ja va posar el dit en la nafra quan a Verdad y mentira en sentido extramoral feu una crítica al concepte de veritat com a correspondència (entre llenguatge i realitat). En efecte, es va adonar que existia una ruptura entre el llenguatge i el món, perquè els mots no poden donar compte a l'originalitat i la singularitat de les coses i els fenòmens, ja que els conceptes es basteixen a partir d'abstraccions, és a dir, igualant allò que no és igual. El concepte de «fulla» s'ha creat «prescindint arbitràriament de eixes diferències individuals, oblidant el que les diferencia, el que suscita la idea que en la natura, a més de fulles, hi hagués alguna cosa que fos "la fulla", una espècie de forma primordial, segons la qual totes les fulles haguessen estat teixides». Aquesta arbitrarietat fa que en cada llengua aquestes distincions s'hagen fet de manera diferent: en altres paraules, la veritat com a correspondència entre llenguatge i món està tocada de mort.

Paradoxalment, en la societat actual s'obvia això, i triomfa un llenguatge tècnic i científic per al qual tant el llenguatge com el món tenen la mateixa «forma lògica». Ha triomfat el que Mèlich anomena "monolingüisme", que empobreix el món i el desemparaula. Això suposa una experiència de crisis de sentit: és com si tot el que durant segles havia garantit el sentit del món s'hagués ensorrat, com si l'existència continués en un món desert en què res paga la pena. Per això,

El impulso hacia lo místico viene de la insatisfacción de nuestros deseos por la ciencia. Sentimos que incluso una vez resueltas todas las posibles cuestiones científicas nuestro problema ni siquiera habría sido aún rozado.

Wittgenstein, Diari

Personalment, em sorprén que el bloqueig de Hofmannsthal el portara a abandonar la creació poètica, perquè és la poesia, a través de la metàfora, la que dona compte del fet que no hi ha res definitiu, absolut, etern, universal o immutable, que la correspondència entre llenguatge i realitat es mou en un terreny fangós, inestable i mòbil. La metàfora i la poesia estructuren el món però no ho fan partint de cap forma lògica, sinó adonant-se que el món és radicalment ambigu i misteriós: està impregnat d'una radical ambigüitat i d'un misteri inesquivable. Així, la poesia no consola, perquè no ofereix respostes absolutes o apriorístiques, sinó que es mou en la frontera entre realitat i llenguatge, entre el sentit i el buit.

Al capdavall, no ofereix allò que «necessitem» per obtenir «seguretat» en un món que trontolla... Potser siga per això que pràcticament ningú llig poesia.

(...)

De l'excursió al Bartolo només destacaré una troballa: la del paratge de les Santes. M'he proposat de tornar-hi a la tardor i rellegir calmosament Una carta.

[...] y que, entre todos los objetos miserables y burdos de la vida campesina, la mirada busca aquello cuya forma insignificante, cuya permanencia y situación inadvertida, cuyo ser callado puede convertirse en germen de ese éxtasis silencioso, enigmático, desaforado. Porque el sentimiento mío, innominado y feliz, me asaltará antes gracias a la fogata solitaria y lejana de los pastores que al espectáculo del cielo estrellado; antes gracias al canto postrero de un grillo que muere, justo cuando el viento otoñal acumula nubes de invierno en la tierra yerma, que al sonido majestuoso del órgano.