aNDRòMiNa: Francesc parlant amb un llop

25 de gener del 2023

Francesc parlant amb un llop

Xelva: Azoque o barri jueu

Al comienzo de esta vida, ciego,

como una lombriz recién eclosionada,

no hay nada que me haga pensar

que existe un mundo fuera de mí.

Ángelo Néstore

Haig de confessar que sempre m'han causat incomoditat les anomenades «cerques interiors»: aquesta gent que, en la posició del lotus, tanca els ulls i diu trobar dins seu mons incommensurables i certes connexions amb l'univers. A mi m'agrada més mirar, escoltar, notar, parlar, sentir, llegir, caminar, somriure... No he sabut mai exactament què haig de buscar en el meu interior, perquè crec que no hi ha res: som relacions, cultura, aprenentatges, pensaments, diàlegs, acció.

Bé, sí que hi ha quelcom: hi ha una ferida, la ferida que anomena Josep Maria Esquirol a Humano más humano. Una ferida que en realitat pot traduir-se en por, perplexitat, dubte, vertigen, nàusea... No entenc com poden estar tan tranquils mirant a aquest interior de puresa, allunyat «del món». Perquè el món permet posar límits a aquests sentiments i sensacions. Tradueix la por en coneixement; el vertigen, en admiració; el dubte, en seguretats (sempre provisionals i il·lusòries); la perplexitat, en rutines; la nàusea, en satisfacció.

Sloterdijk fa remuntar aquesta «interioritat» a Plató. L'autoobservació del pensament en el seu moviment interior el porta a concloure que aquest avança sobre conceptes. I de la tornada de l'esperit sobre sí mateix naix la idea de les idees, amb una primera conseqüència important: allò diví s'allunya definitivament del mite (de la natura, doncs), de l'èpica i del teatre i entra en contacte amb una dimensió mental, noètica (espiritual), discursiva i només abastable a través de la contemplació.

I això fonamenta la idea agustiniana que la veritat resideix en «el ser humà interior», una veritat a què, consegüentment, només pot arribar-se amb una «vida vertadera» allunyada de la mundanitat. Això impregnarà, fins i tot, alguns corrents pedagògics de tall rousseaunià segons els quals hem de deixar que el xiquet/a es desenvolupe des de dins, sense interferències exteriors, confiant que sols així no malmetrem la seua bondat intrínseca que irradia d'una veritat situada dins seu. Només necessita amor, alegria, confiança...

L'altre dia, caminant per la part del terme de Xelva que no coneixia encara (i que és una meravella!) vaig arribar al turó on s'alça encara l'antic convent franciscà: rodejat d'oliveres, plantat de xiprers, en ell es respira una calma que s'agraeix, alhora que es contempla una bonica perspectiva de Xelva i el Remei. Mentre dinava m'adoní que hi havia un panell ceràmic a la paret: Sant Francesc hi era representat tot conversant amb un llop...

I vaig caure en el compte que, dins de la complexitat del missatge i experiència religiosa del místic medieval, hi ha una crida a expandir-se cap enfora, no cap a dins... En efecte, la seua oració no posa èmfasi en el que ens cal com a «jo», sinó què cal que projecte el jo cap enfora, cap al món: on hi haja odi, que hi posem amor; on ofensa, perdó; on discòrdia, unió; on error, veritat; on dubte, fe; on desesperació, esperança; on tenebres, llum; on tristesa, alegria... I conclou: perquè morint en un mateix, es ressuscita a la vida eterna.

Així doncs, res de «egos», interioritats i sinergies universals: més mirar de fit a fit i dialogar... fins i tot amb els llops.

La part oriental del terme de Xelva és un mar d'oliveres espectacular. M'ha enamorat.