aNDRòMiNa: Terra però... és l'aigua!

Quasi tot: Ares, el barranc, els molins, el Penyagolosa,
Culla, Benassal i el fred!

Si l'altre dia l'aigua estava present arreu, però assenyalí que en realitat el protagonisme era de l'element terra, avui passa el contrari: el paisatge del barranc dels Molins d'Ares del Maestrat està dominat per la terra, els vessants abancalats, boscos i cultius. Però ací l'aigua va tenir, en el seu moment, un paper preponderant: l'esforç humà va dedicar-se a aprofitar al màxim la seua força.

Darrerament he llegit alguns capítols d'un llibre de l'historiador Edmund Burke, The Environament and World History, que m'han semblat força interessants. Burke proposa una nova interpretació de la història de la humanitat en termes bioenergètics. Així, aquesta tindria, sota aquest criteri, dues grans eres o etapes: l'edat de l'energia solar, que finalitza cap al 1800 dC, i l'edat dels combustibles fòssils, que comença amb la revolució industrial.

Si ens fixem en la primera, aquesta va tenir un moment especialment rellevant amb la pràctica agrària i ramadera: aquesta revolució va transformar la relació entre els humans i el medi, ja que implicà la introducció d'un sistema d'energia solar controlat pels humans. En efecte, la producció d'energia a través del cultiu de plantes es monopolitzà per a finalitats humanes; a més, es podia afegir una aportació energètica extra a través de la tracció animal, el control sobre les persones per part de societats cada vegada més jerarquitzades i complexes i el desenvolupament tecnològic que permetia, al seu torn, maximitzar l'ús de l'energia solar.

Durant mil·lennis, els límits bioenergètics del desenvolupament humà van ser força estables: existia un equilibri entre demografia i el canvi tecnològic, l'expansió econòmica i l'abast de l'estat. La població creixia, doncs, molt lentament. No obstant això, cap a l'any mil de l'era cristiana moltes societats humanes van tendir a superar els límits ecològics: la tendència a maximitzar els naixements com a estratègia de supervivència va coincidir llavors amb innovacions tecnològiques, a més de l'accés a béns, idees i persones que no estaven disponibles localment a través de migracions, conquestes i guerres.

En aquest context, tres desenvolupaments van permetre millorar l'obtenció energètica que possibilità l'augment demogràfic, l'expansió dels terrenys cultivables i dels estats: la difusió i perfeccionament tecnològic i aplicació de conceptes científics bàsics que milloraren l'eficiència i la productivitat, principalment a Euràsia; la creixent eficiència i l'ampliació de l'ús de l'energia eòlica, que permeté la navegació oceànica; i el desenvolupament i adopció de la pólvora i nou armament.

És en aquest context en què les infraestructures del barranc dels Molins poden ser ubicades.

III

En efecte, si bé tots els molins són de construcció moderna (s. XVII-XVIII), alguns d'ells conserven alguns vestigis medievals. Ara bé, el que es fa a l'època moderna és millorar una tecnologia prèvia per obtenir-ne el màxim rendiment: es desvia l'aigua del barranc a través d'una sèquia que ompli les bases dels molins, situats a diferent nivell, de manera que un mateix corrent d'aigua és aprofitat cinc voltes. Es millora l'eficiència per un fet important: el barranc, de curs intermitent, només portava aigua durant dos períodes a l'any. Era important aprofitar al màxim l'avinentesa per aconseguir moldre el blat suficient per a una població en augment.

També ens hem de fixar en la tecnologia emprada: són molins de roda horitzontal, que van idear-se a l'antiga Pèrsia. Com arribaren a estendre's arreu de la Mediterrània? Burke dona la clau: les migracions, conquestes i guerres produïdes al voltant de l'any mil van permetre la circulació de béns, idees i persones. Podem, doncs, considerar fites important per a la introducció d'aquesta tecnologia la conquesta islàmica de la península, si bé pot ser que foren els mateixos templers, en el context de les Croades, els qui van introduir-la, com van fer amb moltes innovacions constructives i militars.

I ens trobem en un territori que va pertànyer, efectivament, als templers des de l'any 1234.

No vaig seguir ben bé el sender PR que recorre el barranc fins a Ares. A l'altura del molí de la Roca, el més elevat, vaig desviar-me pel salt fins als cingles de Cantallops, que s'endinsen en un barranc que transcorre paral·lel al dels Molins. Allà es va fer un silenci sobtat: deixaren d'escoltar-se esquellots, veus, gossos, cotxes. La consciència de la solitud i del silenci en el moment en què les parets de roca eclipsaven el soroll del poble va ser una sensació plena de força.

Des dels cingles, pujant per la font i la nevera dels Regatxols i resseguint el cingle de la Mola, vaig arribar al cim: vistes espectaculars a Sant Pere de Castellfort, Santa Helena, el Santuari de la Mare de Déu de la Font, la Mola de Fustés, l'Alt de la Nevera, el Turmell, Morella, el Penyagolosa... Des d'Ares, un camí fresat que devia tenir segles em va menar novament al cotxe.

El paisatge del Maestrat és bellíssim i crea addicció!

Com sempre, m'acompanyà un mort. Vull dir, que vaig endur-me un llibre que anava llegint en alguns moments. Ares queda associat a Proust i el seu breu assaig sobre l'obra de John Ruskin. Proust és un aposta arriscada, perquè si tens la sort de no perdre't pel bosc potser ho faces enmig d'alguna de les seues frases, però haig de dir que les reflexions que fa en aquest breu assaig són admirables per la seua sensibilitat, intel·ligència i, també, ironia.

¿Quién tiene razón, el sepulturero o Hamlet, cuando uno ve un cráneo donde el otro recuerda una fantasía? Le ciencia puede decir: el sepulturero, pero no cuenta con Shakespeare, que hará durar el recuerdo de esta fantasía más allá de lo que dure el polvo del cráneo.

(...)

...y podemos de él lo que él decía en el momento de la muerte de Turner: «A través de sus ojos, cerrados para siempre en el fondo de la tumba, generaciones que no han nacido todavía verán la naturaleza».

(...)

...porque sentía que si un día me parecía que el encanto del pensamiento de Ruskin se extendía sobre todo lo que había tocado, es decir, si me enamoraba completamente de su pensamiento, el universo se enriquecería con todo lo que ignoraba hasta ese momento, con catedrales góticas y multitud de cuadros de Inglaterra y de Italia que todavía no habían despertado en mí ese deseo sin el cual nunca hay verdadero conocimiento. (...) Y así fue, efectivamente, el universo adquirió para mí un precio infinito.

Com es pot deduir, l'assaig sobre Ruskin s'inclou a Días de lectura, i deixa traslluir de forma sublim l'efecte que un llibre pot tenir sobre la forma en què mirem al món...

Al capdavall, amb quins ulls veiem els indrets que visitem? Són realment els nostres?