aNDRòMiNa: La importància de romantitzar

Culla, des d'aquesta perspectiva, una nau de muralles

Culla des d'Ares, Culla des de les muntanyes del Boi. Coneixia Culla, però no el seu terme: així doncs, calia conéixer-lo. La llarga caminada em dugué de Culla a Benassal pel barranc de la Penya del Corb, no sense abans desviar-me per ascendir a Sant Cristòfol (el de Culla); de Benassal, a la Font d'en Segures i a Sant Cristòfol (el de Benassal) i, d'allà, seguint el sender de gran recorregut, de nou a Culla.

L'existència de Sant Cristòfol de Culla es deu una baralla esdevinguda entre els habitants d'aquest poble i els de Benassal, on s'alçava l'ermita al sant on tots anaven de romeria. Ofesos, els de Culla van alçar una nova ermita a un turó a la vora del poble que resta ocult des del Montcàtil, on s'alça Sant Cristòfol de Benassal: les dues ermites no es poden ni veure l'una a l'altra. Quines coses!

Alfons II el Catòlic va prometre als templers la possessió del castell de Culla una volta arrabassat als musulmans: els monjos-cavallers mostraren ben aviat un interès especial per aquell indret. No obstant això, no fou el rei Jaume qui va conquerir la plaça, sinó Balasc d'Alagó, que la va conquerir junt amb Morella. El rei va preferir bescanviar Morella amb el noble aragonès per altres possessions, de manera que aquella va passar a ser territori reial, mentre que el castell de Culla va anar passant per diferents propietaris fins a la seua venda definitiva als templers.

Sí, els templers finalment es van fer amb el seu cobejat castell. Ho van fer després que intercanviaren amb la monarquia la seua plaça de Tortosa per Peníscola: allà van transformar en poc temps (invertint molts recursos) el vell castell musulmà en una fortalesa de nova planta impressionant, a més de dotar-li d'una gran demarcació territorial que unia Peníscola a altres possessions templeres a l'Aragó: van agregar-li les demarcacions de les Coves de Vinromà, Alcalà de Xivert, Ares, Culla (amb Vistabella i Benafigos), Atzeneta i el Polpís.

Però alguna cosa estranya hi havia en l'adquisició de Culla: el lloc havia deixat de ser un indret estratègic (a inicis del segle XIV ja no era terra de frontera), i tampoc tenia grans recursos econòmics. No obstant això, els templers van pagar pel castell una ingent suma de diners: fou la seua adquisició més cara a la península Ibèrica. També es gastaren una ingent suma de diners en edificar fortaleses i fortificacions en un temps rècord, com les muralles de Benassal, el castell de Xivert, el de Peníscola... Tot això, per què? Si no hi havia un interès econòmic ni geopolític de pes, per què més d'un segle després de la promesa de Pere el Catòlic continuaven mantenint un interés obsessiu pel castell de Culla?

III

La resposta a aquesta pregunta ha despertat la imaginació de molta gent. Molts relacionen l'adquisició de Culla amb la voluntat de completar l'anomenada "creu templera còsmica" que l'orde pretenia dibuixar sobre les seues possessions més preuades a la península, prenent com a centre l'ermita de Sant Bartomeu d'Ucero. D'altres, però, relacionen l'interès dels templers amb les forces tel·lúriques que emanen d'aquests indrets del Maestrat valencià: santuaris de tradició atàvica, fonts miraculoses, coves amb connotació mistèrica, nombrosos vestigis de cultes ancestrals (pintures rupestres neolítiques, petroglifs...). Si tenim en compte els elements simbòlics i misteriosos que trobem en l'arquitectura templera arreu de la península (representacions de Mafumet, dimonis, simbologia oriental...), hem de tenir en compte que l'interès dels monjos-soldat per aquests indrets de culte atàvics podria relacionar-se amb el coneixement que establiren amb el món de la religiositat oriental a Terra Santa, on no només hi havia els musulmans, sinó moltes altres tribus i pobles que possiblement encara mantenien vius cultes i costums relacionats amb el culte als astres i als elements o, fins i tot, a divinitats del món antic. La religiositat dels templers, des d'aquest punt de vista, esdevindria sincrètica i mestissa, cosa que explicaria l'interès d'indrets com Culla i que també acabaria donant peu a les futures acusacions d'heretgia que van implicar al fi de l'orde.

Potser la percepció d'aquestes forces tel·lúriques puga confirmar que, efectivament, fou aquesta la motivació dels templers; potser, però, que la coneixença d'aquestes històries ens conduïsca (d'alguna manera, ens predispose) a percebre aquestes forces on en realitat només hi ha pedres, arbres, muntanyes i esglesioles d'origen medieval, tal volta més antic. Les llegendes, les forces tel·lúriques, els cultes atàvics no són més que somnis o deliris, però al capdavall aquests són com espills que deformen la realitat, però que també la reflecteixen i la interpreten.

Per què no fer-ho? Hem de fugir de la irracionalitat? Al capdavall, què és la realitat? Acompleix les seues promeses la racionalitat? Ben mirat, no: els segles en què les promeses de la raó s'havien de fer realitat no només ens han conduït a la barbàrie de les guerres més cruentes i a l'Holocaust, sinó que actualment aquestes promeses s'han materialitzat en un consumisme salvatge, en l'utilitarisme sagnant, en la superficialitat més banal, en l'hedonisme nihilista que busca en la possessió i el gaudi dels productes de mercat l'única raó de ser de la nostra vida, amb el rerefons d'un planeta que afronta la seua crisi ecològica més greu en mil·lennis. Com a música triomfal, no s'escolten cants de llibertat ni de justícia, només dringuen les monedes: "la Revolució, prenyada de llibertat humana, havia engendrat la llibertat de mercat; la igualtat era la igualtat dels pobres de sempre; i en comptes de la fraternitat s'imposava la consigna de cadascú per a sí mateix", llegisc a un assaig d'Emili Olcina sobre Edgar Allan Poe.

L'ésser humà no pot defugir la irracionalitat: la intuïció, l'excés, l'afany autodestructiu i el misteri són tan inherents a la nostra natura com la mateixa raó. Cap projecte passat ha pogut alliberar-se'n: el comunisme tenia uns fins força racionals, que pretenien fer realitat la justícia, la igualtat i la fraternitat de tots els éssers humans, però els seus mètodes irracionals van traduir-se en tortures, assassinats i genocidis. El nazisme, en canvi, era totalment fosc i irracional en les seues metes basades en la puresa de sang, el racisme, la pàtria i la victòria, però els seus mètodes eren del tot racionals: la maquinària que portava les víctimes a Auschwitz era perfecta.

Harari cau en el compte: "som una espècie acostumada a les històries, pensem en eixa clau, ens enganxa justament això, no les estadístiques". "Harari sosté que l'especie humana ha aconseguit imposar-se en el món gràcies a la capacitat per entrellaçar ficcions que han mantingut unides al llarg dels segles comunitats senceres". L'error, potser, haja estat deixar de banda aquesta narrativitat que entremescla la raó, la ficció, la imaginació, els anhels i el misteri: i un cop deixada de banda, triomfa per sobre de tot una irracionalitat que es torna a materialitzar en el racisme, la pàtria, l'exclusió i la desigualtat, perquè l'extrema dreta i la ultradreta sí que narren històries de conspiracions, redempcions i salvacions que exigeixen, això sí, l'anul·lació d'aquell que no entra dins de les seues concepcions d'una realitat (en realitat, inexistent, falsa, fal·laç, inhumana).

Per tot això, cal reivindicar el romanticisme. Romantitzar potser l'única manera d'evitar la bàrbarie. El món no pot reduir-se al mercantilisme, al consum i al guany. Però tampoc pot virar a la sang, la pàtria i una salvació que exigeix la destrucció de l'alteritat. Per això potser hauríem d'acceptar la nostra part fosca, el misteri mateix que implica el fet d'ex(s)istir, i tornar a romantitzar. Romantitzar no és altra cosa que donar forma als contraris diametrals dels valors de la societat mercantilista: contra el lucre, l'ideal; contra la cautela de l'inversor, la intrepidesa de l'aventurer; contra la rapacitat, el desinterés; contra la justa mesura, la desmesura; contra la tebiesa, la passió; contra el culte de la propietat privada, l'exaltació del bandit i del pirata; contra el sentenciós sentit comú, l'èxtasi, el deliri i el somni; contra la hipòcrita respectabilitat, l'escàndol, l'adulteri i l'incest. (De nou, aquests contraris els agafe prestats d'Olcina!).

Romàntics com T. Warton cridaven a aventurar-se en el subsòl gòtic, minat per un laberint de passadissos secrets, criptes, ossaris, masmorres, cel·les amb esquelets encadenats, cavernes misterioses. Allà tenim un reflex de la realitat en un espill deformant, però necessari: hem de ser conscients de la seua deformitat, però també del gaudi que suposa mirar al món amb una mirada plena de misteri, d'històries i fantasies on donar forma als nostres desitjos, anhels i pulsions sense deixar de tenir clars els límits de cada mirada sobre la realitat. Potser aquesta siga l'única forma d'evitar la barbàrie a la qual ens ha conduït, també, la voluntat de triomf de la raó durant el segle passat, una raó que oblidava que som molt més que dades, estadístiques i equacions. Som històries que ens vinculen i a través de les quals donem forma als nostres valors, al nostre passat i als nostres projectes de futur.

VII

Romantitzar mentre es camina pels paratges del Maestrat valencià és, senzillament, una experiència meravellosa. Vos l'aconselle!

Símbol esculpit a la porta d'un casalot de Culla...
No vos recorda a les representacions de la Cueva
de los Letreros, a Almeria?

A mi sí!

Inscripció: IUDICIUM.DURISSIMUM HIS QUI REGUNT
O MARIA SUSPIRANT MORTUI A TE PIA.
(Aquells qui governen tindran un judici implacable. Oh!
Maria, els difunts sospiren per tu, compassiva). Aquesta
llinda es troba a una casa que s'alça on hi havia
l'antic fossar. Potser pertanyia a l'entrada d'aquest?