aNDRòMiNa: Les muntanyes també moren

Relleu de les Moles de Xert des de
la Mola Grossa

Us heu preguntat mai les conseqüències de l'anomenada descentralització? Un exemple d'això ho podem llegir ací:

«El mapa mostra un exemple d’una part de la cadena de producció d’un telèfon mòbil, és a dir, el processament posterior de les matèries primeres extretes al Congo. Coltan i estany de la República Democràtica del Congo i coltan de la República Central Africana són enviats a Àsia a través del port de Dar Es Salaam a Tanzània. A continuació, la tantalita s’extreu del mineral de coltan al delta del riu Pearl de la Xina i es transmet a la fàbrica de condensadors de la República Txeca. Els condensadors acabats, que s’utilitzen per emmagatzemar càrregues elèctriques, es tornen a la Xina a una fàbrica de telefonia mòbil a Chongqing. El mineral d’estany s’envia a Kuala Lumpur a Malàisia. L'estany se n’extreu en una fosa d’estany. Això també es transporta en vaixell a una fàbrica de soldadura de Bangalore, Índia. La soldadura és un aliatge metàl·lic (una barreja de plom, estany, zinc, plata i coure produït en fondre’ls). L’aliatge metàl·lic s’utilitza per connectar fermament els contactes de filferro de components electrònics amb les pistes del conductor de coure. La soldadura també es transporta en avió a la fàbrica de telefonia mòbil de Chongqing. Allà, els telèfons mòbils es produeixen a partir de tots els components lliurats, que després es transporten en avió als països on es venen, com Alemanya. Aproximadament la meitat dels nostres telèfons mòbils i telèfons intel·ligents es fabriquen a la Xina.»

No és brutal? S'hi heu fixat en la quantitat de viatges en avió i vaixell que implica el procés de producció d'un simple (simple?) telèfon mòbil? Això suposa a l'any l'emissió de tones i tones de gasos d'efecte hivernacle... Als quals hem de sumar la producció «deslocalitzada» de desenes d'altres productes: roba, electrodomèstics i altres aparells electrònics, productes alimentaris processats i productes de temporada que són traslladats d'un hemisferi a l'altre, mobles...

I per què aquest desficaci irracional i ambientalment devastador? Doncs molt senzill: és qüestió d'abaratir costos, d'extreure'n més beneficis. Les grans corporacions traslladen cada part de la producció allà on els ix més a compte: en alguns llocs, perquè no existeixen pràcticament drets laborals; en altre, perquè la normativa ambiental és laxa o inexistents; en aquell altre, perquè reben subvencions copioses... I per no parlar dels conflictes que són alimentats amb diners: la República Democràtica del Congo mor dessagnada per guerres i enfrontaments civils... De fet, segons Amnistia Internacional, la zona minera on s'extreu el coltan és controlada per grups paramilitars que, quina casualitat, són finançades per elits econòmiques tant del país com estrangeres: no és casualitat que el preu del coltan que s'extreu de la RDC no arriba a un terç del preu que es paga pel coltan provinent d'Austràlia o Canadà. Surt més a compte!

Sí, és difícil rastrejar l'origen del coltan, ja que només és possible de fer-ho abans de la seua transformació; les multinacionals, els governs occidentals i els consumidors fem ulls clucs del patiment que hi ha darrere de qualsevol producte que comprem. Preferim comprar barat... Altrament, amb la «flexibilització» i les polítiques «d'austeritat» tampoc podem fer molt més amb les nostres sous de merda... Així doncs, la roda queda tancada i el sistema és perfecte: nosaltres comprem a preus irrisoris productes que s'han elaborat a base d'esclavitzar la gent i destruir el medi natural, i a canvi uns pocs s'emporten els diners. Aquests pocs, al capdavall, controlen en molts casos capitals que superen el PIB de molts països de la grandària de Bèlgica o els Països Baixos.

A mi, personalment, se'm canvia la cara quan escolte la importància del transport públic en ciutat, del reciclatge i de consum sostenible... Com si això anés a solucionar alguna cosa! Ens pretenen desviar l'atenció i, el més greu, pretenen fer-nos creure que és nostra la responsabilitat del canvi climàtic i d'altres problemes relacionats amb els drets humans. Tu t'has de sentir culpable per anar al cinema en cotxe, però la samarreta que compres al centre comercial duu al darrere treball infantil i desenes de quilograms de gasos contaminats abocats a l'atmosfera. I no passa res: això se silencia i es passa per alt!

Indignant!

III

Cada vegada s'escolten més campanes que anuncien guerra a gran escala: Ucraïna, Rússia, Israel, Palestina, Iran... i el risc que tot es complique. Sembla que no més fa falta l'espurna perquè torne la barbàrie. Però no vos equivoqueu: darrere de la guerra no hi ha la defensa d'uns valors, de la democràcia o la justícia. La decoraran com voldran, però al darrere també hi ha... negoci!

«Los gastos en defensa de los miembros europeos de la OTAN se situaban allá por el año 2008, antes de la hecatombe provocada por la quiebra de Lehman Brothers, en 187.000 millones de euros. Una cifra ya alejada, en cualquier caso, de los más de 250.000 millones que hubiera implicado seguir la directriz del organismo multilateral y destinar al sector un 2% del Producto Interior Bruto (PIB). El golpe financiero desencadenó un período de infrainversión salvaje, al punto que hubo que esperar a 2019 para recuperar los niveles precrisis. La invasión rusa de Ucrania, en 2022, supuso un punto de inflexión y fue el definitivo catalizador para una inversión creciente, que debería rebasar los 450.000 millones en 2025 y el billón de euros en 2030. Desde luego, Europa debe dar un paso al frente. De los 1,04 billones invertidos por los miembros de la OTAN en 2022, EE UU aportó 713.470. Un terreno abonado para los proyectos empresariales que busquen subirse al nuevo paradigma.

Las cifras anteriores, recogidas por la consultora McKinsey y la Agencia Europea de Defensa (EDA, por sus siglas en inglés), alientan Hyperion, el proyecto aeroespacial, de ciberseguridad y defensa alumbrado con fanfarria y oropel por Pablo Casado en el arranque del año y ya con credenciales ante la Comisión Nacional del Mercado Valores (CNMV). En su presentación a inversores, a la que ha tenido acceso CincoDías, el fondo aporta datos adicionales a los ya planteados durante el anuncio de la iniciativa, con un target definido de 15 empresas en las que invertir los 150 millones proyectados como “tamaño objetivo” del vehículo durante los diez años de vigencia que se estipulan. El plan pasa por que el porcentaje de las adquisiciones no supere el 50% del capital -aunque el fondo sí pretende disponer de representación en los diferentes consejos de administración- y por un horizonte estimado de cada apuesta en el entorno de los cuatro años. La firma, gestionada por Singular Asset Management, contempla una TIR (retorno esperado) no poco ambicioso, de hasta el 25%, en términos brutos, y del 18.83%, en netos. En línea con otras firmas de esta índole, apunta una comisión de gestión del 2% y una de éxito del 20% con un hurdle (nivel mínimo de rendimientos obtenidos para recibir la comisión) del 8%».

El reportatge complet: ací.

Què fer? El propi sistema s'ha assegurat que la nostra possibilitat d'acció siga minsa: el nostre benestar, el benestar dels qui vivim als països del Nord global, depèn en gran part del fet que la roda continue girant. Però, al capdavall, si estem vivint sobre un cúmul d'immoralitat i barbàrie, caldrà fer alguna cosa. O no?

Els dos últims poemes de La poesía de los árboles ens mostren que la resposta pot trobar-se, també, a la poesia.

El penúltim poema és de Pessoa, el qual va deixar escrita una màxima importantíssima: «combatre sempre i en tot lloc la Ignorància, el Fanatisme i la Tirania».

Combatre la Ignorància implica no deixar de prendre consciència de en quin tipus de món vivim, com funciona i conèixer els perquès, les injustícies i els problemes dels altres.

Combatre el Fanatisme implica no deixar-se arrossegar per les respostes fàcils, pels bocs expiatoris (les dones i els seus drets, els immigrants, l'esquerra...) ni pels sistemes de creences i ideològics tancats. Ningú té la clau que ho soluciona tot: cal diàleg, mestissatge, conjuminar esforços!

Combatent la Ignorància i el Fanatisme s'acaba combatent la Tirania del capital que ens subjuga. Perquè hi ha milers d'accions per les quals sí que podem optar que poden fer-la trontollar.

No basta abrir la ventana

para ver los campos y el río.

No basta no ser ciego

para ver los árboles y las flores.

Es necesario también no tener filosofía alguna.

Con filosofía no hay árboles: apenas hay ideas.

Solo hay cada uno de nosotros, como una cueva.

Solo hay una ventana cerrada, y el mundo entero allá afuera;

y un sueño de lo que se podría ver si la ventana se abriera,

que nunca es lo que se ve cuando se abre la ventana.

I d'això va el darrer poema, escrit per la poetessa basca Julia Otxoa: «El tiempo de las plantaciones».

En invierno,

al llegar el tiempo de las plantaciones,

me gusta contemplar

ese desfile de jardineros desarmados

cruzando la ciudad,

llevando sobre sus hombros

en lugar de fusiles

árboles dormidos.

Esa imagen es para mí

tan hermosa

que vence toda la sin razón

de la barbarie en la que estamos,

algo así

como asistir a la poderosa fragilidad

de las raíces de la menta

levantando las piedras.

En un dels seus poemaris, Otxoa escriu: «Pensábamos de niños que las montañas estaban ahí para la eternidad, que aquellos hermosos gigantes no morirían nunca, luego supimos que estábamos equivocados, las montañas también mueren como el más frágil de los hombres».

I el capitalisme també morirà... Tal volta no puguem evitar la guerra que s'apropa, la barbàrie i la destrucció que generarà... Però, esperant que aquesta destrucció no siga total (cosa no descartable), esperem trobar encara alçats aquells qui, com les fràgils arrels de la menta, faran créixer quelcom nou.

VII

Les Moles de Xert són muntanyes velles: la Moleta, en concret, està a punt de morir. De fet, es pot esmicolar amb les mans: entre la roca fragmentada van apareixen fòssils d'animals que visqueren al fons de l'antic mar de Tetis. Malgrat la vellesa de les roques, o potser per això mateix, el paisatge que s'hi ofereix és magnífic: les moles són una baula entre la Serra del Turmell i la veïna Serra de la Valldàngel, i entre aquestes i la petita plana que arriba fins al mar on s'assenten Canet lo Roig, Traiguera, la Jana i altres pobles. Tot aquest panorama és visible pràcticament en tot moment durant la ruta...

Al bell mig de les moles s'alça un santuari: l'ermita de Sant Pere i Sant Marc, al voltant de la qual s'alçava un poblat en temps medievals. El poblat ha desaparegut i l'ermita, transformada durant el barroc, s'alça solitària sobre un cingle, contemplant com les velles muntanyes que té a la vora van deixant caure pedres i blocs de pedra que rodolen al fons de la vall...

He conegut pocs llocs més bells que aquest!