 |
| La Manchuela des del castell d'Almansa |
 |
| La Mancha des del castell de Consuegra |
I
El professor Josep Vicent Boira explicava fa unes setmanes, durant la visita guiada a l'exposició que havia comissionat a la Biblioteca Valenciana, que la divisió provincial espanyola del segle XIX havia respectat en gran mesura els límits dels antics regnes i altres entitats medievals. Això no havia passat igual a França, on la Borgonya, el Franc Comtat, Gascunya, Provença i d'altres països medievals s'havien diluït en uns departaments que prenien com a punt de referència la geografia física (valls, rius, altiplans, serralades) i, en cas de conservar algun nom anterior a la divisió departamental, els límits del nou departament no coincidien en cap cas amb la demarcació territorial medieval.
Val a dir que en moltes ocasions els antics regnes medievals es corresponien amb entitats geogràfiques diferenciades. Durant aquesta darrera escapada he descobert que així passava amb el Regne de Múrcia. Si ens fixem en el mapa que he adjuntat, es diferencia clarament l'altiplà de la Manxa: el topònim pot derivar de l'àrab «plana alta» o altiplà, però també existeix una paraula semblant a l'àrab que vindria a traduir-se com «Espartaria» o «Terra Seca», tal com s'anomenà la regió en temps dels visigots. Així, els àrabs només haurien traduït un topònim anterior. Ara bé, a l'est de la Manxa hi ha un territori que no és el suficientment pla com per ser considerat plenament manxec, ni tampoc suficientment muntanyenc com per ser considerat serrà o part de la Serrania (de Conca): és la regió coneguda com la Manchuela. En temps medievals aquest territori es correspongué, si fa no fa, amb l'antic Marquesat de Viena, si bé la zona situada al nord del Xúquer continuà dins dels límits plenament castellans. Allà hi trobem un altiplà separat per la Serra de Rubiales: a l'oest quedà la Manchuela de Conca i a l'est la plana de Requena i Utiel, anomenada Manchuela valenciana, ja que aquest país fou annexionat a la província de València al segle XIX, canvi que fou promogut pels comerciants de vi que miraven de trobar facilitats per als seus negocis.
El més curiós de tot és que la part de la Manchuela situada al sud del Xúquer va ser coneguda també com la Mancha de Monte-Aragón (al meu mapa cutre, es correspondria amb la part del cercle roig que queda fora del cercle taronja). Molts estudiosos relacionen el nom amb el fet que a través d'aquestes valls s'accedia als territoris del rei d'Aragó: l'antic Regne de València. El relleu de la Mancha de Monte-Aragón té, com pot observar-se, certa continuïtat fins a la mar: en terres valencianes, en efecte, el relleu correspon amb l'antiga línia Biar-Busot que van pactar Jaume I i el futur Alfons X de Castella com a límits llurs territoris, límits que tenien certa correspondència amb la geografia física. Si no, només heu d'accedir a Alacant per l'autovia A-7 interior i comprovareu que, en passar el Maigmó, el paisatge canvia i s'assembla al que trobem al sud d'Albacete i a Múrcia.
Ara bé, la unitat política que es corresponia amb aquesta Mancha de Monte-Aragón (Regne de Múrcia-senyoriu i futur marquesat de Viena) va ser dividida posteriorment amb la Sentència de Torrellas i el Tractat d'Elx, segons els quals el Regne de Múrcia es dividia prenent com a divisòria el Segura, de manera que les ciutats situades al nord d'aquest riu passarien a pertànyer al naixent Regne de València. Més endavant, si bé en un principi la província d'Albacete (que es corresponia, si fa no fa, amb l'antiga Mancha de Monte-Aragón) pertanyia a la Regió de Múrcia, la divisió provincial va separar-ne Villena, que fou incorporada a la província d'Alacant, i amb el nou mapa autonòmic acabaria formant part de Castella-la Manxa. Les vicissituds polítiques han acabat, doncs, per desdibuixar una entitat geogràfica que, malgrat tot, encara perviu de moltes maneres: només heu de buscar a Google-Maps la denominació "Manchuela" i aquesta entitat torna a fer-se realitat des d'Albacete fins a Requena. I Monte-Aragón encara forma part del nom de la que fou una de les ciutats més importants de la zona: Chinchilla.
II
De tots aquests paisatges he gaudit durant la meua darrera escapada durant aquest descans pasqüero. El pretext, de nou, ha estat un museu: el Museu d'Albacete, paradís de l'escultura ibèrica que era referit ara i adés al Museu de Conca. Ara bé, de camí a Albacete fiu parada a Almansa, amb el castell i el Museu de la Batalla, i a Chinchilla de Monte-Aragón, la monumentalitat de la qual em va sorprendre. La segona jornada del meu viatget la vaig dedicar als congosts del Xúquer, però m'hi referiré en un altre post!
III
Haig de dir que el Museu d'Albacete és de visita obligada. Com he dit adés, és un paradís per als interessats en l'escultura ibèrica, si bé guarda tresors de totes les èpoques (des de la prehistòria a la modernitat). El disseny expositiu no només permet gaudir d'obres artístiques de gran valor, sinó també permet reflexionar sobre els processos pretèrits que continuen donant-se en el present.
En concret, m'hi va vindre al cap una conversa que vaig tenir amb JC l'altre dia: els funerals, com molts altres aspectes de la vida i cultura europees, s'estan americanitzant a passes forçades. Hi féiem broma sobre què tardaríem en veure un funeral a casa nostra com aquells que apareixen a les pel·lícules americanes, amb música en directe i un refrigeri per poder petar-la ben a gust. El ben cert, però, és que això mateix ha passat a totes les èpoques: així, són molts els vestigis que ens parlen sobre el fet que als ibers de classes benestants els agradava celebrar els funerals a la manera grega. Feien una celebració que, com a l'Àtica, acabava trencant la vaixella i soterrant-la junt amb el difunt.
IV
Albacete, d'entrada, no té cap atractiu llevat del seu Museu... Però si hi aneu, vos deixareu sorprendre per un espectacle arquitectònic que, si bé no és el que es diu «bonic», és força interessant, ja que els seus carrers són un gran pastitx on podem trobar totes les tendències arquitectòniques del segle XX, especialment de la segona meitat de la centúria: eclecticisme, modernisme, art-déco, racionalisme, l'escola de Madrid, i un llarg etcètera. Personalment, quedí enamorat de l'edifici Legorburo, en què el racionalisme es fusiona amb les avantguardes a pesar del context polític en què es va construir.
Però m'agradà encara més passejar per uns carrers on l'únic foraster, l'únic «turista», era jo! Què agradable!
V
Sol passar que els llocs de pas solen tenir trànsit en dues direccions: en el cas del port d'Almansa, no només s'accedia de la Manxa a les comarques valencianes, sinó a l'inrevés. Aquest bidireccionalitat ha provocat que al llarg dels segles tant a un costat com a l'altre hagen viatjat trets lingüístics, musicals, artístics i arquitectònics... En efecte, em va sorprendre trobar les típiques cúpules de teules blaves, que fins ara creia exclusives del context valencià, a Chinchilla: allà les anomenen d'estil «levantino» quan haurien de dir, això sí, valencià... Quina mania!
Haig de dir, però, que l'element arquitectònic que més em sorprengué fou l'escala helicoïdal que trobí a la torre de l'homenatge del castell d'Almansa: igual que la de la llotja de València o les que trobem a les Torres de Quart! Aquest element, junt amb els trets de la volta d'una de les estàncies de la torre, posen en relació l'edifici amb l'arquitectura que es feia a València a mitjan del segle XV: no és d'estranyar que Juan Pacheco, marqués de Viena, contractara Francesc Baldomar per tal de reformar molts recintes fortificats del marquesat. La seua empremta es deixaria sentir encara en la centúria següent a edificis com l'església de Santiago de Villena, les columnes helicoïdals de la qual recorden les de la llotja de València.
VI
I com sempre, acabe amb un reportatge de fotografies. En aquest cas, són moltes, ho sé: però m'és difícil fer la selecció! Em sembla tot tan bonic i interessant!
ALMANSA
 |
Castell d'Almansa: deu la seua fesomia actual al marqués
Juan Pacheco... Eren els temps en què treballava Baldomar |
 |
| Casa Grande, antic palau del marqués de Cirat |
 |
Els marquesos volgueren emparentar-se amb
Escipió l'Africà, qui està representat al timpà |
 |
| Anunciació a la portada de l'Assumpció |
 |
| Mural "Abrid fronteras" (fragment) |
 |
Palau dels Enríquez de Navarra, on es va allotjar
el duc de Berwick durant els dies de la batalla |
 |
| Capillita del Rosario |
 |
| Llotges (s. XIX) on hi hagué l'ajuntament |
 |
Església dels franciscans (detall). L'edifici
allotjà els presoners de l'exèrcit de la Gran Aliança |
 |
| Un altre detall de la portada de l'Assumpció |
 |
| Claustre renaixentista del palau dels Cirat o Casa Grande |
 |
| Portada barroca de les Agustines: detall |
 |
| Les Agustines |
 |
| Mural "Abrid fronteras" (un altre detall) |
 |
| Portada de la Casa Grande: detall |
 |
Materials relacionats amb la batalla al
Museo de la Batalla |
 |
Diaris anglesos anuncien la derrota
de la Gran Aliança a Almansa |
 |
Còpia del quadre que va fer pintar Felip V: l'original, del
fons del Prado, es custòdia al palau de Benicarló de València,
seu de les Corts Valencianes |
 |
| Regne de València ¿? |
 |
L'Assumpció: interior. El presbiteri fou refet
al segle XIX després que s'ensorrés l'original de
tradició gòtica. |
 |
| Visita al castell: barbacana |
 |
Restes de l'antic recinte bastit amb arcs
diafragmàtics i de les cisternes o aljubs |
 |
| Torre de l'homenatge |
 |
| L'arrancada dels nervis recorda al refetor de la Valldigna |
 |
| Festejador |
 |
Ceràmica trobada als voltants d'Almansa: vas dels sols
(s. XVII-XV aC) |
 |
Escala helicoïdal: s'assembla a les que es construïen
a València durant aquests anys. Això assenyala
a Francesc Baldomar. |
 |
| Serra del Mugró |
 |
| Escenari de la batalla |
 |
| El front s'estenia al llarg de més de 6 km! |
 |
| Darrera visió del castell d'Almansa... |
CHINCHILLA DE MONTE-ARAGÓN
 |
| Antic portal d'accés al recinte clos |
 |
El projecte arquitectònic renaixentista restà inacabat:
el terreny era massa inestable per suportar el pes de
la construcció. |
 |
Desfent mites: una cúpula de teules blaves fora de
la geografia valenciana... i ben bonica!
Forma part del casalot barroc dels Moreno |
 |
| Casalot dels Moreno: façana i interior |
 |
Interior de l'església arxiprestal: barroc, gòtic, renaixement
i restes d'elements mudèjars. |
 |
| Baptisteri |
 |
Sant Joan Evangelista a una de les petxines de
la cúpula renaixentista del presbiteri |
 |
| Única volta de creueria gòtica que resta a la vista |
 |
| La reixa que tanca el presbiteri és magnífica! |
 |
| Restes de l'antic sostre mudèjar |
 |
| Escuts del bisbe Comontes |
 |
| Detall de la façana barroca de l'ajuntament nou |
 |
| Palau dels Núñez-Cortés |
 |
| Façana gòtica de l'arxiprestal (detall) |
 |
| Portada del palau dels Núñez-Cortés |
 |
| Claustre del palau dels López de Haro |
 |
| Plaça de la Mancha |
 |
Ajuntament Nou: remata el frontispici l'efigie de
Carles III |
 |
| Carrer de l'Arc: tradició mudèjar |
 |
Dominics: quina pena no haver pogut visitar
el claustre amb el seu enteixinat mudèjar :(
Per cert, una altra cúpula de teules blaves! |
 |
Chinchilla és parada del camí de Sant Jaume de Llevant...
que també té parada a Algemesí! |
 |
| Detall decoratiu de l'exterior de l'absis renaixentista |
 |
| Portada de l'Ajuntament Nou |
 |
| Ajuntament Vell: detall |
 |
| A l'est: la Manchuela |
 |
| Albacete |
 |
| Cuevas del Agujero |
 |
| Portal del Diable |
 |
| Ermita i hospital de Sant Julià: arquitectura mudèjar |
 |
| A l'oest: la vasta planura de la Manxa |
 |
Castell de Chinchilla: la torre de l'homenatge fou
enderrocada per l'exèrcit francès |
 |
Monument funerari de Pozomoro (reproducció):
presideix el paisatge. |
ALBACETE
 |
| Començant la visita al parc d'Abelardo Sánchez: primavera! |
 |
L'edifici on s'ubica el Museu d'Albacete s'integra amb
el parc i respecta els arbres que hi havia abans de ser construït! |
 |
| Hèrcules i Anteu (s. XVI) |
 |
| Ceràmica campaniforme |
 |
| Formatgera de l'edat del bronze |
 |
| Enterraments (edat del bronze) |
 |
| Detalls d'un mosaic d'època romana |
 |
Cavaller n. 1 (s. V aC): quan fou esculpit, començava
la reconstrucció de l'acròpoli d'Atenes. La fesomia
del cavaller recorda la dels kuroi arcaics grecs |
 |
| Servidora d'Astarté (s. VI aC) |
 |
Ceràmica grega: restes d'un banquet funerari
celebrat a la manera grega |
 |
| Lècana àtica, amb Dionís i dones casadores |
 |
| Armes de cavallers ibèrics |
 |
L'esfinx i els seus misteris viatjaren a l'occident
de la Mediterrània (s. V aC) |
 |
| Cérvola (s. V aC) |
 |
| Cavall guarnit (s. V aC) |
 |
| Cavaller n. 2 (s. V aC) |
 |
| Multitud d'estàtues votives |
 |
| Urna funerària amb grifs |
 |
| Colom de terrissa |
 |
| Sivella de cinturó (s. VII aC) |
 |
Un altre detall d'un mosaic d'època romana: la major part dels
que s'hi exposen provenen de la vil·la romana de Balazote |
 |
Cresol islàmic: quina meravella! Està signat:
fou elaborat per un tal Al-Rasiq, que treballà
a Madinat-al-Zahra |
 |
| Peiró d'Albacete |
 |
| Manises arribà a la Manchuela! |
 |
| Benjamín Palencia: La estación del Norte |
 |
| Palencia: Los desastres de la guerra |
 |
| Miguél Barnés: Frei Geboren |
 |
| Roberto Ortiz: Composició |
 |
| Essència d'Albacete |
 |
Als carrers de la ciutat es pot observar un pastitx
interessantíssim de tots els estils arquitectònics
del segle XX, especialment des dels anys cinquanta ençà. |
 |
| Edifici Legoburgo: enamorat! |
 |
| Pasaje Lodares |
 |
Portada de la desapareguda Casa de los Picos (s. XVI)
afegida a l'antiga Posada del Rosario |
 |
| L'escola de Madrid està be present per tota la ciutat |
 |
| Catedral |
 |
Casimiro Escribà va crear la que es considera l'obra
sobre llenç més gran de tot el món pintada per
una sola mà: les diferents escenes que decoren la catedral
d'Albacete. A la foto: Judici Final |
 |
| Crucifixió |
 |
| Expulsió del Paradís |
 |
La catedral fou acabada al s. XX, però conserva elements
de totes les èpoques anteriors. Destaquen les columnes
jòniques dissenyades per Diego de Siloé. |
 |
| El conjunt és, estèticament, poc reeixit. |
 |
| Em quede amb aquests quatre cantons! |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada