-- "El niño de padres ateos no puede dormir, porque ha empezado a pensar en la muerte. Aferrado a su oso, pide una expicación." Així de terriblement comença un article que he llegit avui (*), en el "Templo expiatorio de España". Es veu que els xiquets de famílies catòliques, musulmanes, o de qualsevol altre credo o secta sí que poden dormir tranquil·lament quan descobreixen que estar vius implica morir algun dia... De fet, tant uns i altres dormen tranquils, perquè el xiquet no entén què és exactament la mort. Però...
-- Sí que hi ha una diferència abismal entre el "niño bien" y el "niño ateo", com l'anomena l'articulista (perquè no hi ha nens ateus, ni creients, ni catòlics, els nens simplement no tenen capacitat crítica per elegir una opció, fan el que els diuen). Al "niño católico" li ho donen tot fabricat: el sentit de la vida, què passarà, com va ser, com serà, què ha de pensar, què es bo, què no ho és. Fes això i això altre i Déu serà bo amb tu. El "niño ateo" no sent parlar de tot això, però això no vol dir que estiga privat del sentit de la trascendència. Té un avantatge substancial: al llarg de la seua vida no s'interposarà entre ell i Déu cap llibre, cap norma, cap manera de fer. Tal vegada puga llegir directament els signes d'allò Trascendent a través de diferents experiències que tinga i realitats que té al seu voltant. I això farà de la seua elecció un tant més lliure. No sabem si acabarà declarant-se ateu, agnòstic o creient, però el que sí que serà ben cert és que haurà estat ell mateix qui s'ha enfrontat a la vida sense cap seguretat, tot creant-les compartint la seua vida amb els qui té al seu voltant amb un sentit crític que ja volgueren alguns... O tal vegada passe del tema, opció "de moda" pel trist dogmatisme i manca de llibertat en els diferents credos...
-- "Templo expiatorio de España"? Sí! És clar! És l'església del Tibidabo, que es veu per tot Barcelona! Hahaha, qui ho diria, que s'anomenara així... Hem pujat David i jo a peu fins el funicular. Tota una experiència!
(*) El niño ateo. Clara Sanchis Mira. LA VANGUARDIA 23-V-07
1 comentari:
Hola, soy Clara Sanchis, autora del artículo citado, publicado en La Vanguardia. Veo esto 10 años más tarde... con perplejidad. Yo también defiendo al niño ateo . Entiendo por niño ateo, sencillamente, aquel niño que no ha sido educado en la creencia de un Dios, o ser superior, y se enfrenta, por lo tanto, en su infancia, a una idea sobre la muerte sin cielo ni infierno. La experiencia que narro me ocurrió a mí. Yo fui la madre que no educó a su hijo en ninguna fe, porque no la tengo. No podría hacerlo, aunque quisiera, y no quiero. Preferí que él mismo decidiera ese asunto cuando tuviera capacidad para escoger. Intenté plasmar en ese texto, simplemente, una experiencia personal, en una educación sin religión. La viví sin juzgarla. Del mismo modo que no juzgo ni a los creyentes ni a los que, como yo, carecen de fe. Lo curioso es que este texto mío, escrito desde el ateísmo, en algunos casos se ha leído como una crítica...¿a mi propia falta de fe? Pienso, una vez más, que leemos lo que queremos leer. Saludos
Publica un comentari a l'entrada