Imaginació.

Justament dimecres vaig penjar el cartell del "racó de les paraules" de la meva classe, que no pretén més que recordar-los als alumnes les vivències positives que amb i a través de les paraules anem tenint al llarg del curs. "Les paraules fan volar la imaginació", he posat. I dijous aní a veure "Inglorious Bastards", de Tarantino.

Fantàsitca, sublime. M'ha encantat. No puc parlar massa d'ella sense espatllar el final, però jo crec que acompleix dos objectius fonamentals. En primer lloc, he vist reflectit més que en cap altra pel·lícula l'absurd inherent a la violència. Pot semblar a simple vista una pel·lícula violenta, però jo crec que és una pel·lícula que fa una burla descarada de la violència (malauradament, quotidiana). Així doncs, quan més violenta era una escena, més em feia riure (seré una mica friki?).

I l'altre aspecte que considere interessant a comentar en aquesta breu ressenya té a veure amb això de la imaginació. Tal vegada hagi de corregir el cartell de la classe i matissar que també el cine fa volar la imaginació. I la imaginació no sols plasma en la nostra ment històries fantàstiques, o ens fa trobar solucions pràctiques a problemes diversos. Pot ser també, com proposa Tarantino, un instrument per treure el pitjor de nosaltres mateixos, per canalitzar les nostres ràbies i les nostres frustracions. El final està clar que no és "real". És del tot absurd, fals i desmesuradament tràgic. Però, l'hauríem de titllar per això d'irreal? Què és la realitat i per què no podem fer nostra la realitat que hem vist a la pantalla? O dit d'altra manera, per què no gaudir per uns instants d'una realitat que no ha pogut mai ser real però que desitgem que tan de bo ho hagués estat?

En fi, no sé si estaré agafant algun trastorn psiquiàtric de la personalitat. Només que us aconsello que aneu a veure-la. Gaudireu com uns cosacs!

Salut!