Personalment, et diré que no veig el programa "Mestres" perquè considere que és una ensabonada molt subtil, que disfressa la realitat i ens mostra com allò per què ningú ens té. Les preguntes que fas s'han de fer, és clar, però sovint són una manera de disfressar l'afirmació: quan preguntem "la nostra canalla se sent motivada tal com fem les classes?", realment afirmem que evidentment, no. Etc, etc. I ja hi ha algunes preguntes que ratllen el surrealisme més absurd... Algú em pot explicar què és allò "d'ensenyar a aprendre"? No sé si és que fa massa temps que acabí la carrera, però ja no en pipe una. Ensenyar a aprendre? ¿? Sóc l'únic que veu ja l'absurd en les divagacions pedagògiques? El lema de la Rosa Sensat de la darrera escola d’estiu era "aprendre a ensenyar a aprendre". Volia anar-hi, però vaig decidir que no: no hi podria aprendre res, perquè a mi ningú m'havia ensenyat a aprendre. Per tant, primer havia de fer el curset a "aprendre a aprendre a ensenyar a ensenyar a aprendre". Però tampoc podia fer-lo sense abans fer el curset "ensenyar a aprendre a aprendre a ensenyar a aprendre a ensenyar a aprendre". Si el torbeu ofert en algun web de formació del professorat m'ho dieu, per favor, hi estic molt interessat per tal de poder posar-me al dia tan prompte com siga possible.
Sóc bastant escèptic quan es parla de "motivació". Què és motivar? Cal anar a l’aguait quan parlem de motivació, perquè aquest terme amaga diferents interpretacions. Ara, la clau de la qüestió és de QUI és la feina de motivar. I jo defense que NO és únicament nostra, tot que el nostre paper és important. Recuperem una mica de teoria de l’educació, i veiem que l’educació d’un infant és fonamenta en tres pilars bàsics:
· El més important, la família. És qui estarà en contacte amb el nen durant els tres primers anys de vida i qui més l’influenciarà en una etapa vital com és l’educació infantil, en què el 90% de les seues estructures neuronals, i les llavors més importants de la seva personalitat i interessos hauran estat creats.
· En segon lloc, l’entorn. Recuperant a Bronfenbrenner, l’infant viu envoltat en un entorn de cercles concèntrics, en què, quan ix de la família s’hi troba els iguals, els veïns, els adults del voltant, els missatges dels mass media, patix les conseqüències de les decisions polítiques, observa els comportaments de la gent, els seus comentaris, n’interioritza els valors, les preferències, les prioritats...
· I un tercer pilar, que durant segles ha estat inexistent, que és l’escola: un element més de l’entorn, avui desprestigiat, infravalorat, menyspreat i, contradictòriament, carregat de funcions i més funcions. I en primer lloc, malgrat la demagògia i els discursos eloqüents de les conselleres de torn (i els programes tan bonics a la TV3), desprestigiat i infravalorat per la pròpia administració que la sustenta. Sous de rissa, comparats amb altres països on podem dir que l’escola funciona (Finlàndia, Suècia...); plantilla principalment femenina (indicador del seu desprestigi en una societat masclista en què la dona, si ho analitzem bé, ocupa els treballs i les responsabilitats menys valorades); retallades contínues; i a més a més, vinga decrets i vinga exigències: plantem-nos!! El fracàs de l’educació és, de tot el que és, més d’altres coses que escolar.
Per què? Doncs molt senzill: perquè dels tres pilars que fonamenten l’educació de l’infant, el que menys influència té en ell és la pròpia escola. Quan ho reconeixerem? Paradoxalment, se li exigeix a l’escola el fet d’haver d’arribar a tot, ja que la família renúncia a la seua funció educativa, l’entorn va a contracorrent, i s’hi espera de manera fal·laç que l’escola siga la solució a tots els mals socials. Els nens mamen des del bressol el guany fàcil, el voler tenir-ho tot sense esforç, la immediatesa, la banalització de tot allò important que fan els mitjans de comunicació, l’apatia, l’individualisme més sagnant, la falta de límits, d’empatia, de satisfacció per la feina ben feta... i contradictòriament, se li exigeix a l’escola que actuï d’antídot a tota aquesta realitat, de medecina en una societat malalta. I se li exigeix sense donar-li armes, ni recursos, ni suport als seus professionals. I a sobre hem de plantejar-nos com motivem els nens... !!!!
Pensant en una metàfora, crec que li avé la del veler en un mar on ja no bufa el vent i on un gran remolí s’ho engolix tot. Les veles són inútils. Els rems, però, estan podrits; el buc té un forat ben gran. La cosa s’enfonsa, i ací tenim els seus mariners (els mestres) pensant amb quin dibuix brodar les veles per fer-les més atractives i vistoses. Coi! Què no veieu que no hi ha vent??? No veiem que cal exigir-li al capità (estament polític, agents socials) que canvie els rems corcats i podrits i que repari el buc? No veiem que ara o remem tots (famílies, mestres, mitjans de comunicació, polítics...) o la cosa acabarà malament? No, evidentment, no ho veiem; perquè ací tenim ensabonades com aquesta del programa “Mestres” que ens diuen com de boniques serien unes veles amb dibuixos d’animals; o aquesta altra ensabonada, diguem-li projecte, principis o com es vulga, que ens explica que és millor hissar-les en equip. Ah! Perquè, per descomptat, som l’únic col·lectiu que ens deixem explicar per tothom com fer la nostra feina! Fa poc va venir al nostre claustre un músic que ens explicava com es feia un projecte. I allà estàvem, tot un equip docent, tots amb una carrera de didàctica i alguns amb anys i panys d’experiència, alegrement tocant la maraca. Fantàstic!
Tornant a això de motivar, no negue que part de la meua funció com a mestre és de presentar les tasques i continguts de la manera més atractiva possible, partir dels interessos de l’alumnat i treballar a partir d’aquests. Però tinguem en compte que:
· En primer lloc, no tot ha de ser divertit. En la vida, no tot és divertit, i en l’escola tampoc. Estudiar les taules, o trencar-se el cap solucionant un problema de matemàtiques, NO ÉS DIVERTIT, ni tinc perquè fer-ho veure. Si partim d’aquesta idea, estem enganyant la clientela.
· En segon lloc, és evident que cal partir dels interessos de l’alumnat. Però vistos quins són, podem arrencar a córrer. Potser algun siga rescatable, i podem entrar-lo a dins de l’aula, però sempre amb la vista posada en CREAR INTERESSOS NOUS... que porten a l’alumnat a un desenvolupament integral i harmònic de la seua personalitat. Ara bé, tenim en compte també que els llibres de text són destructors de qualsevol interès de l’alumnat, una imposició d’una determinada visió del que és el currículum i l’escola... i encara hi són a les aules!
· Per últim, una observació, que potser compartiu. Posant un exemple que em toca de prop a tercer: podem cantar les taules de multiplicar; fer parelles i jocs per aprendre-les mentre es passa una estona agradable (amb ordinador i sense!); implicar les famílies en el seu aprenentatge; posar deures i més deures; posar enigmes matemàtics; insistir en el reforç positiu quan l’alumne experimenta una millora... però a la fi del procés, el 80% de l’alumnat NO s’haurà après les taules.
Per què? Potser la “mariona” de torn em diga que és que NO hem motivat suficientment l’alumnat. AIS! Com a mestre, com a mestres, crec que ens hauríem de defendre i treure les ungles més a sovint. Som NOMÉS nosaltres qui hem de motivar?
És clar que no!!! De fet, fem el que fem, serem els qui menys influirem en la predisposició de l’alumnat. I això caldrà acceptar-ho tard o d’hora! No per desanimar-nos, sinó per EXIGIR i per DENUNCIAR: quan la societat mire a l’escola i l’acuse d’haver fracassat, i qüestione mil i una vegades la tasca dels docents, caldria que els docents es convertiren en una font de denúncia i en un motor de canvi social, en lloc de mirar-nos tan a sovint el melic (o tornant a la metàfora del veler, continuar discutint si les veles estarien millor brodades amb dibuixos d’animals o acolorades amb colors llampants!). Dit d’una manera més agressiva: quan algú ens convidara a reflexionar sobre “com motivem l’alumnat”, engegar-lo directament a la merda (disculpeu, és que estic acalorat...). Perquè nosaltres no hem de motivar l’alumnat, sinó que hem d’aprofitar la seva motivació i canalitzar-la... motivació que li hauria d’inculcar la família i l’entorn. Però què trobem??? Com dèiem abans:
· Unes famílies que han deixat de banda les seues responsabilitats envers els seus fills. Per mil i un motius: les famílies no són dolentes “per se”, però la possibilitat de conciliar la vida laboral i familiar, els horaris, les influències dels mitjans de comunicació, el masclisme, la falta de compromís, l’atur, el desarrelament... etc etc, acaben configurant un model de pare i mare nefand per als infants. No estem cansats de veure-ho dia a dia?
· Fixeu-se que analitzant els problemes de la família, podem assenyalar els empresaris (són els qui posen i regulen els horaris de treball, el model productiu, etc) i la gestió del temps social: en el nostre país és una de les pitjors! I tants altres temes que haurien d’estar en discussió profunda i que no ho estan! És clar: no s’hi obté cap rèdit polític a curt termini...
· Mitjans de comunicació? No paren d’omplir de merda el cervell dels xiquets!!! Heu vist què veuen a la televisió? I després pensem que amb un power-point super xaxi, un projecte no sé com o una cançoneta van a sentir-se motivats, quan viuen en una societat que durant anys de guany fàcil (hem pensat en les causes de la crisi econòmica?) s’ha rigut de l’esforç, del coneixement i de l’afany de superació.
· La classe política? Heu vist que ara ve una altra reforma educativa? És una burla! No paren de responsabilitzar l’escola del que NO és únicament responsabilitat de l’escola. Portem ja 3 reformes educatives i continuem treballant a les aules com fa 30 o 40 anys: llibre de text, feina a la qual se li sumen mil i una performances vàries. La classe dominant, a grosso modo, vol una escola que siga una fàbrica d’imbècils. Perquè aquesta és l’única manera de continuar sent la classe dominant: altrament, algú podria qüestionar aquest sistema que tothom intuïx ben injust! Vinga exigir projectes, papers, vinga decrets, currículums, metodologies, noves reformes i canvis de rumb (aparents)... El resultat de tot és una escola que ho fa tot, menys la seua funció bàsica: alfabetitzar i crear individus crítics i autònoms. Vinga treball cooperatiu, vinga projectes fastuosos, vinga educació vial, educació o sé com, educació en no sé què... que al final, 50-80% d’alumnes que han suspès les proves de competències o han tret una nota mínima... és a dir: inútils totals! I justament pel fet que se’ns exigeix fer-ho tot, arribar a tot, i volent-ho, descuidem allò bàsic: els nens no tenen cap fonament cognitiu sòlid, tot són pedaços i més pedaços, castells fonamentats en núvols i projectes que queden molt bé de cara a la galeria. Però a l’hora de la veritat, els alumnes surten de la ESO completament analfabets funcionals! De l’educació no-sé-quina, la convivència, els valors no sé com... ja se n’encarregaran els qui se n’hagen d’encarregar! Nosaltres reforcem-los, però... dediquem-nos a la nostra tasca principal!
· I finalment, uns mestres que ens obstinem que de porta de l’escola cap a endins anem a ser capaços de “motivar” l’alumnat sense tenir en compte tot açò. Ja podem posar-nos a ballar la conga, que aquí no aprendrà ni el Tato amb aquest panorama.
Què fer? Ais, bonica pregunta! Podríem començar per valorar més la nostra pròpia feina i no deixar que la posen tan freqüentment en entredit, perquè aquest qüestionament continu amaga, com he intentat fer-ho veure, una trampa molt gran. En segon lloc, ser conscients que la nostra tasca actualment hauria de consistir en ser una mena de mosca punyetera, socialment parlant. Tal i com estan les coses darrerament, hauríem de ser més conscients de la realitat que ens envolta i erigir-nos en una veu de denúncia constant, a tots els nivells: INCLOENT-HI L’AUTOCRÍTICA, és clar. Però tinguem clar que la cosa no s’arreglarà mai portes de l’escola endins.
Som els primers que hauríem de sentir-nos indignats, pel menyspreu i qüestionament constant de la nostra feina. Que hauríem d’estar fent una “sentada” davant de les portes del ministeri davant l’amenaça d’un altre procés burocràtic que s’obstinen a anomenar “reforma”. Que hauríem de fer vaga i començar a cremar a les portes de les escoles decrets, lleis, ordres, projectes curriculars i altres paperasses que només parlen d’escoles virtuals i inexistents i començar a bastir una nova escola des de baix, d’una manera col·legiada, començant pels mínims, i fonamentant-nos en la pedagogia de la calma i de les coses ben fetes (fer molt poc, però ben fet!), de valorar el coneixement per se, la lectura, el nostre llegat cultural i personalitzant els valors que creiem que són el futur.
Però malauradament, la classe docent també som un reflex de la societat i hi existeixen a les escoles mil i un interessos i prioritats: la imatge, la carrera personal, la comoditat, el mínim esforç, el desengany, la desil·lusió, el protagonisme... Ni em sembla bé, ni em sembla malament: per sort per a tots cadascú té una història personal i una manera de veure l’escola. Ara bé, caldrà recollir-los tots i veure on està el nostre nord!
I tornant a les preguntes que feies al teu mail, sobre si els meus alumnes se senten suficientment motivats, contestaré que no. Però sincerament, no és cosa només meua. Ni pense fer-ho tot barat, ni ho pense revestir de fastuositat per fer-ho atractiu. Si els meus alumnes no valoren el coneixement i els aprenentatges pel que són, és que tenen un problema que jo no els hi puc solucionar sol, per més que així m'agradaria.
Per acabar, us diré que tot aquest rotllo me l’ha inspirat la meua àvia paterna, que aquest Nadal, en un trajecte de cotxe, em va contar com va aprendre a llegir. Analfabeta, va anar a treballar amb disset anys de Granada a Màlaga a casa d’uns “senyorets”. El fill dels senyorets rebia classes particulars d’un jesuïta, i ella sempre intentava estar per allà les hores de classe, amb qualsevol pretext, per pispar quines lletres estudiava i què era el que li ensenyaven al nen. I la resta de la feina la feia tant de pressa com podia, perquè així tindria temps de fullejar els llibres del nen, el “señorito”, i preguntar-li dubtes, sense cap vergonya. I per les nits, abans de caure morta de cansament, s’obstinava en practicar les lletres en un quadernet.
Llegir ni escriure no li anava a servir, efectivament, per a res en la seua vida, en el sentit que no aconseguiria ni una millor feina, ni un millor sou ni res semblant. Quina fou, doncs, la motivació d’aquesta dona i tantes altres com ella?
És potser aquest esperit el que haja mort en l’època que ens ha tocat viure.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada