L'altre dia llegia en la premsa sobre un estudi que afirmava que la infidelitat té un component genètic. És a dir, que el fet que siguem infidels o no a la nostra parella depèn d'una predisposició amb la qual ja vam nàixer. Altres estudis ens aboquen "llum" sobre l'origen (genètic) dels comportaments violents, de determinats tipus de caràcter, de psicopaties... etc.
Sovint em molesta la manera de presentar la realitat que tenen aquests estudis: neguen de la manera més categòrica un dels trets inherents a les persones, que és la seua llibertat. No podem negar que hi haja tendències més o menys accentuades amb les quals naixem, però no hem d'oblidar que aquestes interactuen de manera activa amb l'entorn que ens educa, que ens converteix (o no) en persones adultes, crítiques i amb capacitat de prendre decisions.
Recórrer a pulsions innates per tal de justificar els nostres comportaments no és més que un acte de covardia i d'immaduresa. Si he decidit matar aquest veí que tant em toca els collons, o bé la meua parella és enganyada una i altra vegada, no depèn d'una pulsió, sinó d'aquesta, sumada a un seguit de valors, de conductes i de perspectives que configuren la nostra manera d'estar en el món. Que són més importants (o no) i ens ajuden a controlar aquestes pulsions de comportament. Al capdavall, som responsables de les nostres accions; som lliures, i crec que sovint és això el que més ens espanta: la nostra pròpia llibertat!
Si volem excusar-nos, la cosa està clara. Però si ens creiem i ens volem lliures, de què serveix llavors estudiar tots aquest patrons genètics? Algú m'ho pot explicar?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada