Violència

Un dia d'aquests podria aparèixer, assegut a la plaça de Tian'anmen, algú que hauria decidit lluitar pels drets humans a la Xina des de la no-violència utilitzant el seu testimoni. Qui podria ser? Hi ha tants xinesos plens de ràbia i d'ira! Ràbia i ira que sortosament haurien sabut traduir-se en una lluita pacífica per la dignitat. La lluita i l'actitud d'aquesta persona ens recordarien Gandhi: reivindicant llibertat per al Tibet, per als oprimits del seu país, pels qui treballen a les fàbriques en règim de semi-esclavitud, el respecte de la dignitat humana al seu país, la Xina, un gegant econòmic que basa la seua riquesa en l'explotació de tants milions de persones...

Qui sap si no haurà passat ja, però el cert és que en cas que haja esdevingut, no hauria transcendit res d'aquest testimoni. Els mitjans de comunicació l'haurien silenciat. El Govern xinès o bé l'hauria dut a una presó, on en termini de pocs mesos seria condemnat a mort per anar contra "els interessos del seu país"; o bé l'hauria afusellat directament sense més dilacions. La lluita de Gandhi va aconseguir, però, la independència i la dignitat per al seu país, tot amb el discurs de la no-violència.

Però Gandhi i aquesta persona anònima no haurien estat envoltats de les mateixes circumstàncies: per parlar de violència i de no-violència, sempre ho hem de fer en relació a l'entorn i els factors que els envolten. És més que probable que una lluita com la que va dur a terme Gandhi a la Índia (encara) colonial no tindria, hui per hui, èxit a la Xina. Vol dir això que només els hi queda, als xinesos, la violència com a mecanisme per accedir a la llibertat, com hem vist recentment en alguns països musulmans? 

El tema de la violència és un tema complex que genera milers de debats. Aquests dies hem vist com la violència es posava de nou en discussió. Però en aquest cas, no com a mecanisme per accedir a la llibertat, i des d'allà, al poder (entès com a capacitat per actuar), sinó just al contrari: ha esdevingut una eina per mantenir-lo, per silenciar al dissident, al qui pensa diferent, a qui vol assenyalar les vergonyes d'una classe política podrida fins a la medul·la. Ha estat esperpèntic com en un país que s'autoqualifica de "democràtic", una simple manifestació d'estudiants d'institut haja desembocat en un episodi de violència policial difícil de qualificar, i en un discurs de qui ostenta el poder que ratlla la paranoia: els estudiants eren, per als caps de la polícia, "l'enemic"!

El que hem vist a València ens demostra que, per més que ho creguen, la violència mai podrà aconseguir que un grup d'individus el mantinguen: el poder que ha de recórrer a la violència s'ha desvirtuat; ha esdevingut repressió, extorsió, té por dels individus a qui dirigeix la seua acció just perquè sap que ha errat en els seus propòsits. Perquè el poder prové, per definició, del poble, i tot això que ha deixat de fer-se per les persones, justament s'ha convertit en un control que necessàriament ha de recórrer a la violència. Però aquest control serà temporal, no pot mantenir-se per molt de temps. Sempre acabarà venint una nova "Primavera", s'anomene "de Praga", "de València", "dels Pobles" o com es vulga dir. Però poden ser, han de ser necessàriament pacífiques totes aquestes primaveres? Tinc els meus dubtes. Per mi, és certa la tesi de Hannah Arendt que la violència pot generar poder, i en circumstàncies concretes, pot ser l'única eina per guanyar la llibertat. 

Així doncs, són totes les violències condemnables? D'entrada, condemnar la violència en un episodi com el que hem viscut a València hauria de ser un acte de dignitat democràtica, però ja ni aquesta condemna està exempta de discussió: hi ha qui justifica (amb mentides i manipulacions, això sí) l'acció policial que hem pogut veure tots des de les xarxes socials (que no a gran part de mitjans de comunicacions de masses). Hauríem de condemnar i posar en el mateix sac la violència exercida per individus oprimits entesa com a eina puntual i circumstancial de conquistar la pròpia dignitat i llibertat humanes? Quin seria el seu límit? En quin moment i com la violència "que allibera" hauria d'esdevenir "acció", "poder" i "força creativa"?

Com veiem, podem treure poques conclusions a priori, sempre hem de tenir en compte, com dèiem, les circumstàncies que rodegen un acte violent. Aquest és un tema que m'apassiona, i que de tant en tant, em crea mala consciència en el meu treball diari a l'aula. Mala consciència pel fet que moltes conductes que tinc com a mestre es podrien qualificar com a violentes. Ara bé, caldrà analitzar quines són aquestes conductes i què busque amb elles per poder condemnar-les, o no.

L'aula és una societat en miniatura on, ben mirat, es poden analitzar molts aspectes de les relacions humanes a petita escala, posats en mans i encarnats per individus menors d'edat que reprodueixen els esquemes amb els quals són educats. Ara bé, la circumstància que siguen menors d'edat els individus als quals es dirigeix la meua acció de poder fa que moltes vegades no puguem deixar aquest poder, entès com a capacitat, en les seues mans: passaria, i passa sovint, que la cosa se n'eixiria de mare, sense pautes les relacions entre l'alumnat esdevindrien, i esdevenen, injustes i asimètriques, i el treball i l'acció es convertirien en un caos on la inacció i la banalitat imperarien per tot arreu. 

En moments així és quan necessàriament em veig obligar a fer valdre la meua autoritat: alguna cadira que vola, un crit, una mirada dura, algú a qui obligo a seure, un colp eixordador, una privació de recompenses... Condemnables? És discutible. Però hom coneix el caos que existeix a moltes aules on els mestres decideixen no dir una paraula més alta que altra, on ho raonen tot i on ho justifiquen tot davant dels alumnes. Tot i que també es veritat qui hi ha qui no diu una paraula més alta que altra i té bons resultats! Però jo em posicione en la no-condemna: de vegades, aquesta cadira voladora, aquest crit, aquest colp i aquesta mirada amenaçadora aconsegueix treure el millor de sí dels alumnes per guanyar-se la pròpia llibertat i capacitat d'actuar, alumnes que del contrari, es dedicarien a badar i a perdre el temps de manera sobirana, i es mantindrien de per vida en la minoria d'edat. 

El debat sobre l'ús de la força coactiva per part del professorat és, per mi, molt interessant. És possible que l'ús d'aquesta siga una de les causes de la nostra falta de prestigi en el imaginari col·lectiu. Hom pot fer-se la idea d'un mestre que juga a ser policia tot jugant amb avantatge, doncs té en les seues mans individus menors i, per definició, indefensos. Ara bé, hem de tenir clar que no es busca el domini de l'alumnat, sinó la seua emancipació. Que hi ha límits que són infranquejables: ningú està parlant de violència física, ni d'humiliació. I que segurament, si tots els agents socials exerciren responsablement el seu paper, aquest rol coactiu dels mestres es veuria reduït a la mínima expressió. No seria això el més desitjable?

Totes aquestes reflexions han vingut arran de la presentació d'un llibre que encara no m'he llegit, però que pinta molt interessant: Sobre la violència, de Hannah Arendt. Ja ens advertiren que la lectura no seria fàcil, però segur que n'és, d'apassionant!