Un subtil canvi de fronteres

Des de l’autovia d’Almansa a Alacant es pot contemplar la fantàstica torre de l’homenatge del castell de Villena: la presència de la fortalesa ens recorda que la vall del Vinalopó va ser durant molts segles terra fronterera. Primerament, entre els regnes almohades i els nous regnes cristians; més endavant, entre Castella i el regne de València. Així, trobem en el recorregut del riu nombrosos castells: el de Banyeres, Biar, Castalla, Villena, Sax, Petrer, Novelda, Elda i el palau d’Altamira d’Elx. D’aquests, només el de Villena pertanyia al regne castellà, mentre que la resta van tenir durant la Baixa Edat Mitjana la funció de controlar i defendre la frontera valenciana de la gent de ponent.

Castell de la Talaia, Villena

Villena fou conquerida per Jaume I, però igual que passà amb les terres de Múrcia, fou annexionada a Castella com a conseqüència dels pactes entre les dues corones. És per això que al seu escut no trobem les quatre barres del casal de Barcelona, i sí la torre i el lleó, símbols de Castella. Curiosament, la ciutat i el seu terme, a l’igual que tota la vall de Requena i Utiel, malgrat pertànyer històricament a Castella, foren incorporades al País Valencià durant la divisió provincial del s. XIX: com si la realitat lingüística, històrica i social del país no fóra ja bastant complicada, es va amanir amb la presència d’aquests territoris històricament castellans.

Ara bé, els fets poden veure’s des d’una altra perspectiva, vistos els esdeveniments històrics, socials i sociolingüístics esdevinguts ençà la divisió provincial... I és que ben mirat, el que els polítics espanyols van planificar no va ser l’annexió de Villena a la província d’Alacant, sinó l’annexió dels pobles del sud del País Valencià a Villena! Això sí, dissimulant-ho amb el nom... Mentre que el País Valencià sencer fou annexionat a Requena i Villena, no se’ls va ocórrer d’unir a les províncies catalanes la Ribagorça aragonesa o la Matarranya... Quina casualitat!

I per comprovar com de complicada pot ser la realitat del País Valencià de vegades, mentre que als pobles on es parla valencià s’està esborrant de manera sistemàtica i per decisió política el nom del País Valencià dels seus carrers, al bell mig de Villena hi ha una plaça, ja no del País Valenciano, sinó del País Valencià, rodejada dels carrers Progrés, Democràcia i Independència. I pel que sembla, els villenencs no n’estan gens escandalitzats: i és que justament ací no hi ha risc que es forme cap tipus de consciència nacional.

Sí, Villena fou un dels objectius de la meua excursió per terres del Vinalopó. Però també aprofití per visitar Biar i Castalla.

VILLENA

Torre de Sant Jaume

Torre de Santa Maria, bessona de la de Sant Jaume

A banda del castell, és interessant passejar pel seu casc antic, on es troben diferents tresors arquitectònics i arqueològics. En efecte, en el terme de Villena es va produir als anys cinquanta una de les troballes arqueològiques més importants d’Europa. Un arqueòleg i erudit local, José M. Soler, va trobar una sèrie de braçalets, concs i altres objectes d’or que passaren a anomenar-se “tresor de Villena”. El tresor data de finals de l’Edat de Bronze, i el seu origen és discutit, ja que malgrat que alguns historiadors afirmen que fou una producció de la cultura del bronze autòctona, és molt similar a d’altres troballes fetes a la plana Europea o al Mediterrani oriental. Segurament tenia un ús ritual, o bé era un element d’ostentació i luxe de les classes benestants.

 

Detall de la façana de l'ajuntament, antiga casa abacial (s. XVI)

Claustre de l'ajuntament

Tresor de Villena: finals del Bronze. En total, 9 kg d'or!

El tresor es pot veure al museu arqueològic, situat a l’edifici de l’ajuntament. Allà hi ha objectes de diferents troballes i jaciments arqueològics, des del bronze fins a l’Edat Moderna. D’aquesta època destaca el rellotge de la col·lecció del museu: Villena fou llavors un centre de producció artesanal de rellotges de torre i de saló, que són ben curiosos i bonics.

Rellotge de saló, dit "el Orejón", s. XVIII

Una altra de les joies de la ciutat és l’església de Sant Jaume, construïda en un estil de transició del gòtic al renaixement, amb elements constructius típics del gòtic català, com les columnes helicoïdals de la nau central, que recorden a les del saló de canvis de la Llotja de València. A l’igual que Sant Jaume d’Algemesí, aquesta església es troba dins del recorregut del camí de Sant Jaume de Llevant, que molts pelegrins comencen ací: són tres mesos de caminar els que separen la ciutat de Compostel·la.

Detall de la pica baptismal

BIAR

Porta de l'església de l'Assumpció, Biar

Detall de la portada plateresca

Vall de Biar des del castell

Després de visitar Villena, la visita a Biar, a només 10 km, oferix un fort contrast: el que hi ha entre un típic poble castellà i manxec i un poble valencià de muntanya. Passejar pels carrerons empinats de Biar és molt recomanable: és un dels pobles més bonics que conec de la zona. Es pot començar el passeig des de la plaça de la Constitució, on trobem l’ajuntament, la font i una interessant mostra de l’art plateresc: la portada de l’església de l’Assumpció.

El castell de Biar és al País Valencià el que Montsoriu és al Principat: possiblement, la fortalesa gòtica millor conservada del territori, construïda al voltant de la torre almohade que esdevingué del homenatge. El castell s’alça al turó als peus del qual trobem el poble, des d’on es pot controlar el pas cap a terres castellanes i una extensa part del territori.

CASTALLA

Carrer Major de Castalla

Ermita de la Sang, al capdamunt
dels carrerons del casc antic

Castell de Castalla

Tafaners!

Si Enric Valor alçara el cap i passejara pel seu poble natal, posaria el crit en el cel. Sí, el casc antic del poble està una mica deixat de la mà de Déu, però allò que més ràbia dóna no és això, sinó la manca de respecte per la llengua que trobem en els plafons dels noms del carrer. L’ajuntament ha fet una despesa, segurament important, per tal de fer-los de ceràmica, però en ells ha quedat immortalitzat un menyspreu insospitat cap al valencià i la toponímia històrica de la localitat: o bé estan escrits en castellà, o bé hi ha concessions d’allò més absurdes. I és que trobem perles com carrer Bajada de la Sangre, calle tras San Antonio, etc.

Ara bé, malgrat tot, el fet d’enfilar-se al vessant d’un turó coronat pel castell medieval dóna a Castalla un aire altiu i senyorívol. El carrer major del poble està també molt ben conservat, ple de casalots de totes les èpoques. Aquests detalls, i les vistes que es tenen de la Foia de Castalla des dels carrers del casc antic, amb els pobles propers d’Ibi i Onil, fan que la visita no haja estat debades.