Despropòsits

SENYALS

Si heu fet mai senderisme estareu d’acord amb mi que senderes i camins de muntanya solen estar ben senyalitzats. Tot i això, el relleu del paratge que es trepitja pot desorientar una mica algunes voltes, o bé la vegetació o l’oratge poden haver esborrat les marques que indiquen el camí a seguir. En aquestes situacions seria fàcil perdre’s si no fóra per aquells qui han passat abans i que s’han dedicar a fer muntonets de pedres per fer visible el camí. Sempre ens les trobarem quan el camí és dubtós, i gairebé sempre, en arribar a elles, es veuen les marques guia que no trobàvem.

La pujada cap a l'estany Negre des de l'embassament de Cavallers transcorre per un paratge pedregós on les marques de senyalització, sobretot durant la pujada, de vegades queden ocultes per les roques. Aquestes muntanyetes de pedres m'han ajudat molt en la aquesta excursió, la primera que feia durant la meua darrera escapada d'estiu cap a l'alta muntanya. És per això que crec que seria bo contribuir una miqueta a evitar que els qui vindran després es perden: no estaria de sobres contribuir amb una pedreta per fer més visible el munt que ens ha servit d'ajuda en un moment de dubte.

Embassament de Cavallers des de la capçalera

Agulles de Travessani des de l'estany Negre

Estany Negre: deu el seu nom al color de les aigües, fosques a
causa de la seua profunditat (uns 40 metres)

Cascada de Riumalo

Presa de Cavallers

Vall de Boí des de la presa de Cavallers

Refugi, pedres, guies, senyals... Davant de les pautes que les convencions que marquen allò que se suposa que hem de fer (sobre la parella, la feina, la propietat, el consum, la vestimenta, les opcions polítiques...), m’he preguntat quines són les muntanyetes de pedres que m'estan ajudant a mi a anar fent via, i quines pedretes estic deixant amuntegades per ajudar els qui em vénen al darrere. Perquè si una cosa tinc clara és que totes aquestes pautes “acceptades” no ens menen pel camí correcte. Les proves són a l'abast de qualsevol ment lúcida: consumisme, depressions, malalties, guerres, matances, destrucció del medi, corrupció política, perversitat en el llenguatge, cinisme, mentida... Vivim en un món del qual solem dir que no ens agrada, però que massa sovint donem per bo per no haver de posar-nos en la tasca de canviar-lo. Tant costa imaginar nous camins?

CAMINS

L'alta muntanya sempre resulta inquietant: al mateix temps que el paratge impressiona i captiva més i més, creix un sentiment d'incertesa i de desemparament, i més quan vas sol i el cel amenaça amb una tronada o en cobrir les valls de boira. La natura en aquestes altituds pot guardar moltes sorpreses per a les quals cal estar sempre preparat, sobretot per aquests canvis bruscos d’oratge: és fàcil que en pocs minuts un sol que bada les pedres done pas a una forta tempesta... Per sort, els paratges estan esguitats de refugis de muntanya i, normalment, mai s'està sol del tot en la travessia: sempre trobes algú que fa la mateixa ruta, tot i que a un ritme diferent. Supose que igual que passa amb la vida, no?

Durant aquesta darrera escapada d'estiu he descobert com és d'espectacular el parc d'Aigüestortes. Dins del parc he fet dues caminades: una, com he esmentat abans, per pujar a l'estany Negre des de l'embassament de Cavallers travessant el Pletiu de Riumalo i ascendint pels Llastres de la Morta; i una altra per la vall del riu Sant Nicolau fins al paratge on es troba l'arbre monumental del pi de Peixeranni... D'aquesta darrera marxa podria dir-se que vaig estar nou hores caminant per tal de veure un arbre, però la veritat és que són tantes les sorpreses que va oferint la vall que el temps et passa en un bufit! En efecte, de camí cap al pi centenari es troben l'estany de Llebreta, l'espectacular cascada del Sant Esperit, els aiguamolls del planell d'Aigüestortes i l'estany Llong... Tot això a una vall rodejada de muntanyes imponents. Poc més enllà de l'estany Llong hi ha el pas cap a l'altre costat del parc, on hi ha els Encantats i l'estany de Sant Maurici. Queden pendents per a una altra ocasió.

Des de la ruta de la Llúdria

Un dels salts de la cascada del Sant Esperit

Al planell del Sant Esperit

Les Aigüestortes: uns aiguamolls a l'alta muntanya.

Estany Llong

Pi de Peixeranni

Bony de les Corticelles des del paratge del pi de Peixeranni

Vaques a l'estany Llong: bobes elles...

Refugi de l'estany Llong: hauran de pagar la quota a les elèctriques!
(Fillsdeputa...)

Estany de Llebreta des de la cascada del Sant Esperit

Cascada del Sant Esperit

Ermita de Sant Nicolau: la gent de la vall encara s'hi aplega
cada sis de desembre.

A Val d'Aran l'excursió que tenia planejada cap a la Restanca i l'estany de Mar es va veure avortada: la pista forestal que hi duu estava encara tallada pels desperfectes de les riuades de juny. No obstant, la vall està farcida de paratges on anar. Jo vaig triar els Uelhs deth Joeu i el Saut deth Pish perquè eren els més accessibles, però no per això els  menys espectaculars!

Als Uelhs deth Joeu, ço és, els ullals del riu Joeu, l'aigua ix literalment disparada amb una gran força de la muntanya. Aquesta aigua ha desaparegut entre les roques al vessant mediterrani de l'Aneto uns quants quilòmetres més amunt però, contra tot pronòstic, ix en aquest indret, on acaba desembocant a la Garona i fent marxa cap a l'Atlàntic. A l'esquerra dels ullals hi ha un caminet que puja cap a un planell als peus del massís de Maladeta: paga la pena pujar-hi i seguir una ruta que et torna dur als Uelhs. El soroll estrepitós de l'aigua que ix de la muntanya es converteix en un sobtat i aparent silenci... A poc a poc, els ocells, els insectes i el vent el trenquen: era el contrast amb l'estrèpit de l'aigua el que donava aquesta sensació de quietud aparent.

La boira tapa els cims més alts del massís.

El Saut deth Pish és un espectacular salt d’aigua situat al capdamunt de la vall del riu Varradòs, al pla d’Artiguetes. Quan vaig arribar-hi encara no havien posat les muntanyes: la boira les tapava i feia un fred...! Des d’allà vaig seguir una ruta d’una mitja hora que mena cap a un altre salt d’aigua, vora la Palanca de Mont, no menys espectacular. Potser la solitud que t’envolta al paratge del Pla de Mont li ofereix més encant a aquest segon salt.

LES FLORS DEL PIRINEU

Les fotos no acaben de reflectir l’espectacularitat del paisatge d’aquests indrets: les muntanyes, els cims emboirats, els boscos escampats pels vessants, els salts d’aigua, els rius, els meandres dels aiguamolls del planell d’Aigüestortes... Però l’espectacularitat de la natura no rau només en aquest macroespectacle, sinó que també ho fa en els éssers que hi ha per tot arreu, la majoria xicotets i minúsculs. Vaques, sargantanes pirinenques, i si es té sort, segur que s’hi apareix algun voltor, cabirol o fins i tot alguna àguila. Però no només aquests grans animals són els que donen màgia al paratge: crec que la donen sobretot els insectes i les flors.

En altres posts ja he penjat alguna que altra foto de les formes, textures i colors que oferixen les flors del Pirineu. Deia Verdaguer al seu poema que aquestes són esblaimades: tot el contrari! Oferixen un món de colors vius i llampants que tenen com a objectiu cridar l’atenció dels insectes. La primavera i l’estiu pirinencs són relativament curts, si els comparem amb els vora nou mesos d’hivern i de fred que hi ha: les flors necessiten ser pol·linitzades ràpidament abans del fred per assegurar-se la supervivència. És per això que lluen les seues millors gales i els colors més vistosos.

Si ho pensem bé, tenen una vida fugaç amb un sol objectiu: sobreviure. Però no pensant en elles, sinó en la seua espècie. Les flors que he contemplat aviat moriran pel fred i per la neu. I semblen saber-ho! Però del seu espectacle en naixeran moltes de noves la pròxima primavera.

Quan nosaltres pensem en la “vida” ho fem només pensant en nosaltres mateixos. Encertadament? Potser hauríem d’ampliar una mica més la perspectiva i veure’ns com a part d’un tot del qual depenem. Les flors del Pirineu, malgrat no tenir-ne consciència, ja han après a fer-ho.

SÍMBOLS

Crec que un dels vessants per on es poden abordar les religions és aquell en què les podem concebre com una manera d’explicar, de “mastegar”, el que els cicles de la natura ens expliquen sobre nosaltres mateixos. Tota religió naix en un context concret, dins d’una relació amb la resta de persones i l’entorn que es donen en un moment determinat que cal tenir en compte a l’hora d’interpretar-les i de viure-les.

Un dels estils artístics que més m’agrada (per si no ho havíeu notat) és el romànic. Per moltes raons. No és un estil que destaque pels seus grans edificis o manifestacions artístiques impactants (tot i que també les hi ha), sinó que, ben al contrari, la majoria de manifestacions romàniques són xicotetes i tenen un caràcter altament simbòlic que ens parla d’una determinada relació amb la divinitat, amb la natura i amb la vida. Fixem-nos com dues pedres ens parlen del mateix que ens parlaven les flors amb el seu cicle vital.

Crismó sobre la portada de l'església de Tredós

Aquest símbol que trobem arreu de les esglésies araneses és un crismó: les inicials del nom de Crist en grec. Estan rodejades per un cercle, símbol solar per excel·lència, i dintre d’aquest hi ha la primera i la darrera lletra de l’alfabet grec: Crist és per als cristians l’alfa i l’omega, el principi i la fi de tot allò creat. Aquestes dues lletres il·lustren la concepció lineal que el món semita té del temps: hi ha hagut un començament i hi haurà, en algun moment que desconeixem, un final.

Crismó de la portada de l'església de Vilac

Aquest altre crismó, de l’església de Vilac, a prop de Vielha, incorpora alguns canvis que poden semblar uns simples errors, i pareix que estiga fet per un dislèxic. Veiem que s’han invertit l’ordre de les lletres alfa i omega i, a més, s’hi ha afegit una tercera lletra a les inicials de Crist. Però en el romànic no hi ha res que siga perquè sí, sinó que tots els elements d’un símbol volen significar alguna cosa. La llàstima és que no ens ha arribat aquells significats que els seus creadors volien fer-nos entendre i, per tant, cal donar-li corda a la imaginació.

Segons contava la guia, l’afegit de la essa es deu a una confusió amb la “ro” grega, que la gent confonia amb una pe llatina, inicial de “pare”. Per tant, la gent solia interpretar el crismó com un símbol trinitari, però al qual mancava una tercera lletra referent a l’esperit. És per això que a la zona de Val d’Aran, a partir del segle XII, es té costum d’afegir aquesta tercera lletra essa. Però, per què a l’inrevés?

Jo interprete aquest error aparent amb una crítica a l’Església com a institució. Se sol dir que l’Esperit Sant bufa allà on vol... i si és que realment ho fa, quasi sempre ho ha fet portes enfora de la institució eclesial que, sense èxit, pareix que es dedique a empresonar-lo. Totes aquelles revolucions i millores en la nostra societat i en la nostra vida han vingut de fora d’aquesta institució que s’autoproclama “portadora” de la “veritat”: la Revolució Francesa, la democràcia, els drets humans, l’autodeterminació dels pobles, la llibertat religiosa, la investigació mèdica... La essa està a l’inrevés per una raó molt clara: l’Esperit mou l’acció humana, però bufa justament allà on no se l’espera: sempre ho fa lluny d’aquells que diuen actuar en nom d’ell.

Més interessant resulta interpretar la inversió de l’odre de col·locació de l’alfa i de l’omega. Alfa com a principi i l’omega com a final... però si ens adonem, tal com es pot llegir a la natura constantment, no hi ha principi si no hi ha final. Primer hi ha l’hivern i, després, l’estiu. Primer mor la flor, i després germina la llavor. Abans de la resurrecció, s’ha de patir la mort! Dit de manera més planera, per començar amb bon peu una cosa cal acabar allò que tenim entre mans. Aquest canvi d’ordre enllaça la concepció lineal del temps que tenien els jueus amb la concepció cíclica que en tenien els grecs i romans: si la natura, i per tant el cicle vital dels éssers vius, és cíclica, no podem dir ben bé si va ser primer l’ou o la gallina. A ambdós costats del crismó de Vilac hi observem dos símbols solars: dues estrelles que giren dins d’un cercle, referència clara al cicle de la vida i a la concepció cíclica del temps.

Quantes coses poden arribar a dir-se amb els símbols, no creieu? Continue rumiant per què al crismó de Vilac, les inicials de Crist semblen estar formades per tres espases... S'hi heu fixat?

LA MORT EN EL PAISATGE

Com que es tracta d’un parc nacional, els boscos del paratge d’Aigüestortes no són explotats, i per tant, la fusta dels arbres morts roman al bosc fins que tèrmits, cucs, fongs i microorganismes la descomponen. La mort està integrada en el paisatge, però aquest fet li dóna més força i espectacularitat, a més de recordar-nos tot això sobre el qual ara reflexione.

A l'estany Negre

Desolació que ha quedat després d'una allau.

Planell d'Aigüestortes

A l'estany Llong

Als Uelhs deth Joeu

Desolació al riu Varradòs, després de les riuades de juny. La natura
pot arribar a tenir un gran poder destructor!

I si a la natura la mort està ben present, esdevenint a més una font de vida, nosaltres l’hem esborrada de la nostra quotidianitat. Ens espanta... i m’incloc! A Barruera, vaig demanar una informació a la guia, que va trucar per telèfon per aconseguir-me-la. Em va descriure com un “senyor” que preguntava pel contingut del museu de Pont de Suert... Un senyor!? Aqueixa mateixa tarda, a l’embassament de Cavallers, una parella d’uns quaranta anys s’adreçava a mi de vostè per demanar-me que els fera una foto... De vosté?

I és que me n’adone que ja he deixat de ser allò que diem “un jovenet”. M’haig d’amargar l’existència aparentant ser-ho? Dietes, gimnàs, tractaments capil·lars, cremes per a la pell, bla, bla, bla...

Crec que no té sentit. Estic una mica més enllà d’on estava acostumat a estar. I això és tot.

Pont de Suert: carrer Major

Retaule de Sant Sebastià, al museu d'art religiós
de Pont de Suert

El barroc ribagorçà té un toc tosc que recorda
molt l'escultura romànica... Falta de tècnica o efecte buscat?

ROMÀNIC A LA VALL DE BOÍ

Taüll; al fons, l'Aüt

La Vall de Boí ha estat des de fa molt de temps un dels llocs que tenia idealitzats i que havia de visitar sí o sí. I ara que n’he tingut l’oportunitat puc dir que no n’he quedat decebut: endinsar-se per la carretera que va de Castilló de Tor fins a Caldes de Boí oferix un munt de sorpreses, i u es pot imaginar perfectament que torna endarrere en el temps, quan la Vall era un indret pràcticament aïllat. És ben cert que la declaració de les esglésies romàniques de la vall com a Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO i el fet de ser una porta d’entrada cap al parc nacional d’Aigüestortes han convertit el paratge en un indret dedicat al turisme, però es pot dir que tot el muntatge turístic és respectuós amb la idiosincràsia de la vall i que no li ha tret l’encant.

Barruera des de l'ermita de Sant Quirc de Durro

Barruera

Durro

Durro, des de l'ermita de Sant Quirc

Restes de la foguera ritual que, per Sant Joan, va encendre les falles

Boí

Falles... preparades per l'any vinent?

Taüll

Llaurador a Barruera, des del campanar de l'església

Casalot abandonat a Cardet

Santuari de Caldes; els banys estan força bé,
però m'agraden més els de Llo!

Barruera, Durro, Boí, Cardet, Erill la Vall, Taüll, Cóll... cada llogaret amb la seua joia romànica als afores del poble, totes elles d’un estil llombard característic i unitari, però alhora amb uns trets i característiques pròpies que la fan única davant de les altres. El muntatge museogràfic que hi ha a les esglésies ens parla, a través d’elles, del poblet on s’ubiquen, de la seua gent i de la seua història, que és la nostra. La recuperació i posada en valor de tot aquest patrimoni va paral·lel a la presa de consciència nacional catalana i de la reconstrucció del passat comú. Paga molt la pena conèixer-ho.

La visita a la Vall de Boí haurà de ser completada amb una tarda al MNAC: és allà on es guarden la majoria de pintures i escultures que ornaven les diferents esglésies de la vall, que han esdevingut un dels màxims exponents de l’art català a nivell internacional. Ben cert és que les he vist un munt de vegades, però contemplar-les ara havent conegut l’entorn on foren creades segur que és tota una nova experiència.

Església de Durro, amb el campanar més alt de la Vall

Moltes esglésies conserven elements decoratius i
litúrgics de diferents èpoques. Detall d'un altar a Durro

Pany de Durro: el drac, símbol del dimoni

Campanar de Santa Eulàlia d'Erill
la Vall, el més esvelt de tots

Davallament d'Erill la Vall (còpia). L'original està
repartit entre el Diocesà de Vic i el MNAC

Absis de Sant Climent de Taüll (detall)

Santa Maria de Taüll és l'única església romànica
de la vall dintre del poble. Les altres estan situades
sempre a l'entrada

A l'absis de Sant Climent s'ha conservat la capa profunda
de les pintures originals, que són al MNAC

Majestat (Sant Climent de Taüll)

Restes de pintures romàniques originals a Sant Climent

Santa Maria de Taüll

Sant Joan de Boí: pica de l'oli i pintures (reproduccions)

El pecador

Martiri de Sant Esteve

Sanefa (portalada nord de Sant Joan)

Sant Joan de Boí: absidiola sud i campanar,
refet en època moderna. Només conserva els dos
primers nivells d'estil romànic

Cripta de Santa Maria de Cardet, única a la vall

Des de l'absis de Santa Maria de Cardet, una misteriosa cara vigila
l'antiga entrada del poble pel camí d'ases

LA VALL DES DELS CAMPANARS

Com he dit abans, la museïtzació de les esglésies romàniques de la Vall de Boí està força bé. Els temples estan perfectament restaurats, i en tots ells es pot accedir a les torres campanars, cosa que permet observar la vall des d’un punt de vista diferent: en realitat, van estar fets per guaitar-hi. No hem d’oblidar que a banda del seu valor simbòlic (són la part de les construccions més a prop del cel), els campanars tenien una funció comunicativa i de defensa. Des dels seus finestrals es veien les torres dels pobles veïns, i les seues campanes eren emissores de missatges variats.

Des del campanar de Durro

Durro: èxtasi de Santa Teresa?

Des del campanar d'Erill la Vall

Erill la Vall

Campanar de Sant Climent de Taüll

Des del campanar de Sant Joan de Boí

Per cert, les campanes es conserven perfectament. La majoria foren foses al XVII i el XVIII.

VAL D’ARAN

A Val d’Aran m’ha sorprès moltíssim. Allà s’hi respira una atmosfera diferent... I és que es tracta d’un indret d’Occitània, cosa que es percep per la presència arreu de l’aranès, el perfil dels seus pobles, el menjar... Què bonic! Tot un altre món.

Salardú des de Tredós

Monument a la Querimònia, a Salardú; al fons, campanar d'Unha. La seua
forma de bulb és un dels elements i símbols celtes que té l'església d'Unha

Vielha des del campanar de Vilac

Vielha i Mijaran des de Vilac

Baish Aran des del mirador de Bausen

La Val d’Aran és l’únic indret d’Occitània on la llengua occitana gaudix de l’status d’oficialitat. Allà m’hi he posat en el rol d’un madrileny que arriba a Barcelona: llegia en aranès la informació dels llocs que visitava. Puc dir que l’experiència és enriquidora: excepte algunes paraules, els missatges s’entenen perfectament. Només cal una mica d’interès i de ganes. I és que en la intercomprensió entre llengües romàniques intervé en un 75% (potser més) l’actitud, més que no pas els coneixements.

Això sí, potser jo jugava en avantatge respecte a un hipotètic madrileny que ve a Barcelona: tinc la sort de dominar dues llengües romàniques i d’haver-ne estudiat una tercera. Diguen el que diguen, quan més rics siguem culturalment, més portes se’ns obriran.

POBLES I HISTÒRIES

Vaig començar la meua ruta per Val d’Aran a Vielha. Allà hi ha un museu que ens ajuda a entendre la peculiaritat de la comarca i la seua història, i en l’església de Sant Miqueu podem trobar el que seria el daviddemichelangelo de l’art romànic català: el bust del Crist de Mijaran, únic fragment que queda del que degué ser una obra cabdal del romànic que s’ha perdut pels diferents avatars històrics esdevinguts a la vall. En aquests dos dies que hi he estat he tingut l’oportunitat de conèixer Unha, Arties, Salardú, Tredós, Les, Vilac, Bossòst i Bausen.

Sens dubte és aquest darrer poble el que aconsellaria que no faltés en un recorregut per Val d’Aran. Junt a Canejan, vigila l’entrada a la vall des de França, penjat literalment de la muntanya i oferint al visitant una vista magnífica del Baix Aran. És un dels pobles menys afectat pel boom turístic, i els seus carrers encara parlen de com devia ser la vida a la comarca no fa tants anys...

Bausen va ser escenari d’una de les històries més romàntiques d’Aran. És la història de dos enamorats que, en decidir casar-se, no pogueren fer-ho en existir entre ells antics vincles familiars. Com que no tenien diners per obtenir la dispensa eclesiàstica (quin negoci!), van decidir finalment conviure al marge del matrimoni... cosa totalment escandalosa a principis de segle XX en un poblet pirinenc. En morir la dona, el retor del poble va prohibir que l’enterraren al cementeri parroquial per “estar vivint en pecat”. La gent del poble va construir un cementeri expressament per a ella. I no és una llegenda: quina fou la meua sorpresa en trobar-me’l! Des d’aquell lloc romàntic i encantador es contempla una vista més que excepcional.

Cementeri de Bausen

Mirador, al paratge on hi ha el cementeri de l'enamorada de Bausen

Un altre poble curiós, tot i que amb un ambient més turístic, és Bossòst. Totes les seues entrades estan presidides per unes capelletes que, suposadament, van salvar el poble d’una epidèmia de còlera al segle XIX. Des de la de Sant Cerat es contempla una vista molt bonica de la localitat. Com també són altament recomanables les vistes des dels jardins del mirador de Vilac, des d’on es contempla Vielha i tot el Mijaran.

Bossòst des de Sant Cerat

Finestra amb figures enigmàtiques, a Arties

Betrén

Carrer Major de Vilac

Teulades de pissarra a Vilac, des del campanar

El campanar de Vilac fou torre de l'homenatge
d'una fortalesa defensiva. 

Gausac, penjat de la muntanya, vigilant el pas cap a França

Campanar romànic de Les

Les: casalot antic.

ROMÀNIC ARANÈS

Val d’Aran és sovint coneguda per Baquèira i les seues pistes d’esquí. Tot i això, la comarca intenta des de fa uns anys promoure un turisme cultural que, pel que he vist, no està quallant massa. Però puc dir-vos que és ben interessant allò que oferix: des de les joies del romànic que conserva la vall, passant per la fàbrica de llana de Vielha o el món de la mineria a Mina Victòria a Arres i molts altres llocs interessants.

Per seguir el fil conductor del meu viatge, jo he fet la ruta del romànic aranès. Malgrat que Val d’Aran es una vall veïna a Boí, l’estil romànic de les seues esglésies és un món a banda atesa la peculiaritat de la vall: a mig camí entre França, Catalunya i el Regne d’Aragó, va acabar pertanyent políticament a la Corona, primer formant part d’Aragó, després de Catalunya, però fins a la Revolució Francesa les seues parròquies van pertànyer a la diòcesi de Comenge, a França. Per això, les pedres araneses ens parlen d’influències catalanes, aragoneses, franceses, dels hugonots, de la influència de Trento sobre la vall com a reacció a les “heretgies” protestants, de les incursions franceses per dominar la vall, d’influències celtes, d’espolis... a més d’altres llegendes com la de la majestat de Salardú: la imatge va pujar Garona amunt a mig metre de l’aigua per acabar parant-se en el poble de Salardú, on encara es venera, història que il·lustra de manera metafòrica la penetració del cristianisme en la vall. Una vall que mai no ha abandonat els seus rituals més pagans, com es demostren les seues festes més arrelades.

Hi ha cinc esglésies del Naut Aran i Mijaran que poden visitar-se amb les explicacions d’un guia: Salardú, Unha, Tredós, Arties i Vilac. Paga la pena, ja que n’aprens molt sobre la història de la comarca i de l’evolució dels diferents estils artístics a la zona. D’altres es poden visitar per lliure, com Sant Miqueu de Vielha, la de Les, Bossòst o la de Betren.

Arquivoltes de  la portada de Sant Miqeu de Vielha

Sant Pere; portada de Sant Miqueu de Vielha

Crist de Mijaran, fragment d'un descendiment

Retaule de Sant Miqueu de Vielha: Anunciació

Crist d'Escunhau, al Museu de Val d'Aran, Vielha

Judici final: pintures murals de l'església d'Arties

Arties: església i restes de la muralla

Tredós: detall de la façana

Absidiola sud de Tredós

Pany de l'església de Tredós: la clau fa més de 30 cm!

Felí decorant una finestra, església de Tredós

Pintura romànica reutilitzada
al Renaixement, Tredós

Tredós: presbiteri

Torre campanar de Salardú

Pintures murals de Salardú

Absis de l'església d'Unha

Salardú des de l'església d'Unha

Símbols celtes a la façana de Santa Eulària d'Unha

Apòstol; fragment pictòric romànic més
conegut de Val d'Aran, a l'església d'Unha

Les virtuts, a Unha

Atlant, a la façana de l'església d'Unha

Detall de la portada de l'església de Betrén

No és fantàstic!?

Campanar de Vilac

Absis i campanar de l'església de Sant Joan de Bossòst

Campana del s. XIV, a Vilac

Porta de l'església de Vilac (detall)

ANADA I TORNADA

Mestissatge

Els trajectes als Pirineus sempre poden esdevenir un bon pretext per fer alguna parada que altra en les comarques centrals o de ponent. Aquesta vegada així ha estat. Durant l’anada vaig aprofitar per fer unes quantes parades a alguns paratges de la Noguera: Cubells, Camarasa, la Baronia de Sant Oïsme i Àger, tots ells escenaris de les lluites entre els comtats catalans i els territoris peninsulars sota l’Islam durant la Baixa Edat Mitjana... D’aquest episodi històric ens resten torres i castells, muralles i fortificacions... però també bells exemples de mestissatge cultural produït pel contacte, coneixement i valoració de l’oponent. Un d’aquests exemples és l’anomenat romànic lleidatà, del qual la porta romànica de l’església de Santa Maria del Castell, a Cubells, és una de les obres més espectaculars, amb les seues formes geomètriques i decoració morisca, que la situen a mig camí entre una portada romànica i un mihrab.

Santa Maria del Castell, a Cubells

La Noguera 

Camarasa, rodejada de cingleres

Pantà de Camarasa

Baronia de Sant Oïsme

Carrers d'Àger

Vista d'Àger

Formacions rocoses vora la presa del pantà d'Escales

Ribagorça

Fiu la tornada per la Franja per tal d’estalviar-me el port de Fígols de Tremp, que havia hagut de fer durant el camí d’anada atès que la carretera cap al Pont de Suert des de la Pobla de Segur estava tallada. La volta no em va importar, perquè em va permetre gaudir de dos paratges bellíssims. El primer, la xicoteta vall tancada per dues cingleres de pedra a la vora de la Noguera Ribagorçana on s’alça el monestir d’Alaó, a Sopeira, un cenobi la història del qual es remunta fins al segle IX.

Monestir d'Alaó, a Sopeira

Sota unes formes romàniques perfectes, el caridatge de cor podrit

Pont romànic de Sopeira, sobre la Noguera Ribagorçana

Oliveres de l'Abat, a Sopeira.

Si aquest paratge resulta captivador, més encara ho és el segon que vaig visitar: s’imagineu un poble medieval totalment abandonat i decadent bastit sobre un turó? Això mateix és Montanyana, abandonat completament a finals dels anys setanta, víctima del despoblament que van patir durant aquells anys les zones rurals de l’Estat. Malgrat l’atmosfera decadent i ruïnosa que es respira arreu, Montanyana encara conserva en peus els seus monuments més importants. Pujar el turó, tot tenint cura de no caure pel mal estat de l’empedrat dels antics carrers, té una grata recompensa: allà dalt hi ha una de les portades romàniques més espectaculars que he vist fins ara.

Ermita de Sant Joan

Allà, misteriós i majestuós, rodejat de desolació i runa, un pantocràtor observa amb un gest impertèrrit la decadència que el rodeja. En altres temps, era símbol de l’amenaça del judici al qual Déu suposadament sotmetria totes les ànimes... Possiblement a dia de hui Déu haja desistit en el seu pròsit: què li queda per jutjar, si ja n’hi ha qui ha tingut i té la valentia de fer-ho en nom seu? La mateixa divinitat ha quedat eclipsada darrere d’aquells que continuen volent imposar els seus dogmes i models socials d’altres èpoques, que ben mirat, ofereixen el mateix espectacle trist i acabat que aquesta xicoteta ciutat medieval abandonada.

La tomba de l’enamorada de Bausen, apartada del cementeri on jauen la resta de veïns per viure la vida com va creure convenient des de la seua llibertat, és testimoni d’aquest despropòsit.