Alt Solsonès

Quan em dedicava, amb la boca mig oberta, a contemplar el vol de les orenetes, és a dir, quan jo era jove, creia que el món progressava, però que no avançava gens ni mica. Em semblava un món estàtic, aturat. Resultà, amb això, que en els cafès hi havia unes persones que es dedicaven a la professió de fer avançar el món, i aquests eren els revolucionaris. Aquests revolucionaris pretenien fer avançar el món a base de destruir el que, a ells personalment, no els agradava i de conservar el que a ells els plaïa, com és naturalíssim. Hi havia, però, unes altres persones que pretenien conservar el que els revolucionaris volien destruir i destruir el que els revolucionaris volien conservar... Em digueren, mentrestant, que aquest estira i arronsa feia moltíssims segles que durava -potser trenta o quaranta-, em vista de la qual cosa vaig creure que el més enraonat era seguir contemplant el vol de les orenetes. les orenetes -que els grecs anomenaven «kelidon»- foren cantades -com les cigales- per Anacreont i els vells poetes.

Josep Pla: Les hores. «Any nou, vida... la de sempre»

Darrerament tenia justament aquesta necessitat: la de contemplar les orenetes. Ja m'enteneu: d'escapar-me de la ciutat que, més que pel brogit, el soroll i aquesta capa de contaminació -dieu-ne merda- que diuen que ens cobreix, sembla dominada per l'estultícia i una realitat desconstruïda en què cadascú sembla haver-se'n agafat unes parts a voluntat i les ha unides amb l'argamassa de la fal·làcia. 

Però bé, tornant a les orenetes, feia temps que volia fer una escapada, ni que fos breu, però mai trobava el moment, enfeinat com estic i atrapat en la ret de la rutina. Si em posava a mirar cap on tirar, vàries opcions -Siurana, el camí de ronda de Portbou a Cervera de la Marenda...- s'esmunyien entre els llençols d'un diumenge. Però la idea de fer cap novament al Solsonès no va tenir cap excusa de contrapartida: és un dels indrets que més m'agraden!

Vaig triar dues rutes. La primera, a la part septentrional de la comarca: l'estimadíssima i espectacular vall del Lord. En aquesta ocasió, vaig ascendir com cal a la mola i al santuari: caminant. L'anada de la ruta no és gaire reeixida: gran part transcorre per la pista asfaltada que mena a l'aparcament del santuari. Però un desviament permet descobrir un indret que em va entusiasmar: el Roc Foradat, amb les restes d'un antic camí de ferradura que, des de Sant Llorenç, menava a Solsona. La quantitat de persones que, fins que es va construir la carretera, van travessar aquell camí i aquell pas excavat en la roca! Els habitants de la vall vivien pràcticament aïllats: havien de passar el Roc Foradat o el coll de Jou per anar a Solsona; a Berga menava, potser, un camí menys dificultós, però més llarg.

La tornada a Sant Llorenç, però, va pagar molt la pena. Primerament, un tram del camí de Sant Jaume, per després ascendir un corriol que s'endinsa a l'alzinar del Tossal de la Vall·llonga. Des d'allà, als cingles de Malagana i al serrat de la Creueta, entre boscos i paisatges espectaculars.

Però no tot ix sempre bé... A aquella clariana en què em vaig posar a contemplar el pas dels núvols arribava també la constatació de què hi havia gent practicant l'esport del... motorisme. El so anava rebotant entre els cingles i arribava a aquell indret on jo era. I em preguntava si no es podien ficar la moto on jo em sé i ells no. Agh!

Per cert, em va sorprendre trobar penjats a la porta del santuari els gojos a la Mare de Déu «de l'Hort». Hom apunta a què el topònim "Lord" ve del llatí lordensis, és a dir, vall llorda, bruta, segurament en referència als llims que el riu Cardener i les rieres circumdants baixaven de les muntanyes. Clar, dir-se Llorda, en honor a la Mare de Déu del santuari, potser no era massa agraciat. Les novençanes es van decantar per Hortència: la vall Llorda, la vall de Lord, va passar a esdevenir la vall de l'Hort. I tot arreglat. 

Ja van unes quantes voltes que visite la contrada: una, dos, tres i quatre. I hi tornaré, no ho dubteu!

Trenc d'alba al castell de Cardona

SANT LLORENÇ, DE BON DE MATÍ

ENDINSANT-SE AL BOSC

Roures gegantins

Sant Serni del Grau

Processionària per tot arreu.

Camí de ferradura: quant segles deu tenir aquest paviment que encara resta?

Se'n veu la punteta! (Del campanar de Sant Llorenç)

Al santuari

Espectacle! Cliqueu per fer més gran la panoràmica

Mirador del grau de Sollort

Alzinar de Vall·llonga

S'hi distingeix perfectament la vila closa medieval.

Travessant els cingles de Malagana

SANT LLORENÇ

En aquesta ocasió, més que el retaule de la Mare de Déu dels Colls, la vista es va adreçar als retaules gòtics de Pere Serra, Bernat Despuig i Jaume Cirera: malgrat l'aïllament de la vall, aquests pintors del cercle barceloní van ascendir-hi per pintar llurs obres. Un signe de la riquesa antiga del cenobi.

La Trinitat? Si és així, la fembra que ensenya la mamella és
l'Esperit Sant.