Rep la notícia de l'incendi de Notre-Dame amb certa perplexitat i incredulitat, semblants a les que hom sent quan li donen la notícia de la mort d'un ser estimat. Potser semble exagerada la comparació, i segurament els sentiments no són tan forts, però el ben cert és que uns i altres sentiments que afloren en moments així tenen una natura semblant. Quin goig sentí en descobrir-la, i ara quina tristesa!
Notre-Dame s'ha cremat, però no ha estat destruïda. Aquest incendi, segurament degut a una negligència d'algun idiota solt pel món més (aviat ho sabrem), formarà part de la història d'un edifici que ja va sobreviure a la fúria revolucionària i, fins i tot, a la restauració romàntica de Viollet-le-Duc, que va revestir el gòtic original d'aquesta visió historicista pròpia del XIX, i que també forma part de la seua història.
«Ara que tant es debat sobre els límits d’Europa, jo vull explicar quina és l’Europa que considere vertaderament meua, aquella on em trobe a casa. Diguem que és l’Europa del gòtic, o més exactament l’Europa on hi ha esglésies gòtiques, a l’oest d’una ratlla que va des dels països bàltics fins a Croàcia i el sud d’Itàlia. Quan vostès viatgen i vegen l’arquitectura gòtica que ens és tan familiar, poden estar segurs que en aquell país també ens són familiars altres coses: allà hi ha hagut universitats antigues, renaixement, il·lustració, alguna forma de consells urbans autònoms, associacions de mercaders i molts llibres en llatí. Després hi ha hagut un poc o un molt de democràcia, molts llibres en la llengua del país, i algunes coses més que ací no caben».
Aquestes paraules de J.F. Mira, que ja he referit en algun que altre post, ens poden fer conscients de com és d'important allò que avui s'ha cremat... El gòtic, la catedral de l'escolàstica i de la Universitat. La seu de les marededéus elegants, somrients, plenes d'humanitat. En el Summa Artis, al tom del gòtic -el primer que devorí!-, se'n parla en aquests termes:
La catedral de París, en una isla del Sena, aparece desde los muelles como un navío anclado, que las torres serían los mástiles y los contrafuertes los remos. Comenzada treinta años antes que la de Chartres, fue concebida con un plan derivado todavía del de Saint-Denis. Pero fue terminada mucho después, y el espíritu que predomina en Chartres, eclesiástico y de escuela catedral, es anterior al espíritu monárquico y universitario que se manifiesta en Notre-Dame. [...] No es posible disociar Notre-Dame de la Universidad de París, que creció a su sombra. Durante los siglos XIII i XIV, la Universidad de París fijó la autoridad de las escuelas en todo el orbe católico, y era en la catedral donde reclutaba sus doctores. Puede decirse que Notre-Dame, más que catedral de la capital de la monarquía, era la capilla mayor de las escuelas que constituían la Universidad de París. [...] Decimos frecuentemente que la belleza es algo absoluto, independientemente de las circunstancias en que se produce, pero Notre-Dame no podía originarse más que en París y en tiempo de Felipe Augusto. Corresponde al lugar y al tiempo, como corresponden a los suyos el Parthenón de Atenas y el Panteón de Roma. Víctor Hugo calificó Notre-Dame de la reina de las Catedrales.
I continuarà sent-ho per molts segles més! Temps al temps! Si alguna cosa caracteritza Europa i els europeus és justament la capacitat de renàixer, renovats, de les pròpies cendres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada