aNDRòMiNa: Aigua

L'altre dia vaig tindre una sensació estranya a la Punta, en seure a la parada d'autobús per poder creuar cap a Pinedo el nou llit del Túria i l'autovia V-30. Vaig posar-me els auriculars i vaig començar a escoltar un treball musical que m'acabaven de recomanar. De sobte, feia una activitat quotidiana i havia trencat, per dir-ho així, allò que havia vingut fent.

Aquesta entrevista a Pablo d'Ors i Juan Arnau m'ha ajudat a entendre el perquè d'aquesta sensació. En realitat, la necessitat que d'eixir a la natura, de caminar, respon a una necessitat de buidar la ment i deixar que la bellesa, d'alguna manera, l'ocupe. La bellesa, la natura, el paisatge, els rostres... En definitiva, la realitat. Interrompre aquest caminar amb una activitat quotidiana implicava tornar a omplir la ment d'allò que l'ocupa diàriament. I d'ahí l'estranyesa.

Meditar no implica necessàriament estar quiet i tancar els ulls. De vegades, també caminar i obrir-los esdevé una bona pràctica meditativa. Sempre he dit que no hi ha millor manera que centrar-se en la respiració que anar a córrer o nadar.

Al llarg d'aquestes setmanes de confinament me n'adone que he anat recorrent el terme de València en el sentit de les agulles del rellotge: dels pobles del Nord a la Punta (saltant-me l'horta de Vera, per coneguda). D'allà a Pinedo i Castellar. Hui, del Forn d'Alcedo a la Torre, de la Torre a Faitanar. Podria descriure's aquest camí com un trajecte cap a la desolació, perquè cada vegada vas trobant una horta més degradada, un paisatge envaït cada volta més per la màquina, l'asfalt i l'abandó. Però de sobte, en deixar arrere els gratacels de Sociòpolis, apareixen les alqueries i les hortes de Faitanar, habitades i vives. La pedania, malgrat estar trencada pel mig per les vies del metro i l'estació de València-Sud, és una autèntica joia paisatgística.

III

Em pensava que hui ja hauria acabat el meu recorregut pel terme de València. Però ens han allargat el confinament fins el dia 1 de març i he pensat que, en realitat, encara em queden Benimàmet i Massarrojos per completar el meu propòsit de conèixer cada pam del terme municipal...

Quin panorama, aquest context de pandèmia!

La Torre és el país de Joan Francesc Mira. Concretament, el prohom valencià va nàixer a l'actual avinguda Real de Madrid (no del Real Madrid, sinó de l'antic camí reial a Madrid), enfront de l'encara dempeus taller d'Obres Públiques. L'escriptor ajuda a saber veure ben bé aquell carrer, que és molt més que uns quants molins, cases i finques mancades de gust.

Ibèrica pels ibers, que fa vint-i-cinc segles ja passaven per davant de ma casa. ¿Per on havien de passar els edetans o els contestans, quan viatjaven poc o molt amunt i avall del litoral, sinó per aquest mateix camí no encara reial, i molt menys de Madrid, que llavors devia ser a penes una senda una mica més dreta i més ampla que les altres, que pocs segles més tard seria anomenat Via Augusta i pel qual mentrestant passarien les tropes d'Anníbal venint de Cartago Nova a assetjar i cremar la ciutat de Sagunt, i les mateixes tropes, amb els seus elefants de càrrega i de guerra, marxant lentament cap als Pirineus i cap a Itàlia i deixant al seu pas, el pas de tants milers de cavalls, desenes de milers d'homes i centenars de carros, i el pes dels dotze paquiderms, un camí tan batut i premsat com el que deixava la bèstia de ferro dita apisonadora? Passaren per ací, pel límit entre l aterra eixuta i els aiguamolls del litoral, camí per on també marxaven poc més tard les legions d'Escipió venint de Tarragona, i els veterans de les guerres de Viriat, tant si eren legionaris romans llicenciats com si eren lusitans vençuts i exiliats a la força, vinguts a poblar la nova ciutat de Valentia, l'eix nord-sud de la qual, després de travessar-la pel lloc mateix on ara hi ha la catedral i abans la mesquita i abans un temple de Júpiter, continuava pel carrer que ara en diem de Sant Vicent, eixia cap a Saetabis, i passava, no com a camí reial sinó com a via imperial, tot just per davant de ma casa, llavors com vint segles després. (...) I amb tota certesa hi passaren, marxant cap al nord, grans o petits exèrcits moguts per la fe del profeta Mahoma, cavallers àrabs fills o néts del desert, amb soldats emigrants i amb famílies senceres vingudes de la Mauretania Tingitana o de Numídia amb la intenció de quedar-se per sempre en aquesta terra que van trobar bona, i finalment per aquest vell camí hi hagué una altra vegada pocs segles de trànsit pacífic de viatgers, llauradors i mercaders sarraïns, després dels segles anteriors d'imperi en pau i de trànsit d'hispanoromans, adoradors dels déus antics o del Déu nou dels cristians abans de convertir-se ells mateixos, com els seus últims conquistadors, en seguidors de l'únic Déu de l'Alcorà. Fins que segles més tard van tornar a passar per davant de ma casa, però aquesta vegada no a poc a poc, ni en formació militar, sinó tristos, vençuts i confosos i en massa, els molts milers d'expulsats de la ciutat de València i dels poblets i alqueries dels voltants, ara emigrant o fugint cap al sud per l'arribada d'una altra gent del nord amb un rei fundador d'un regne nou, amb una nova llengua, noves lleis, nous pobladors, gent portadora d'una nova religió que era també el retorn de l'antiga, amb bisbes monestirs, convents i catedrals. Així van transcórrer més de catorze segles, des d'Anníbal fins a Jaume I, i així van fer el país que havia de ser el meu, passant tots per davant de ma casa: Déu sia lloat, que em concedí una infantesa en aquest lloc.

Joan Francesc Mira: El tramvia gorc.

A Faitanar he pogut sentir la vida de l'horta: l'aigua, que feia xup-xup per tot arreu. De les sèquies mares als braçals, corriols i recs, ha estat una delícia veure com els camps s'inundaven d'aigua, observar els llauradors que controlaven aquesta xarxa d'artèries mil·lenària, les garses que se n'aprofitaven per anar fent la viu-viu.

Les fotos potser enganyen. Perquè molts indrets que he xafat hui estaven tan degradats que al seua lletjor és més que evident. Però de vegades passa que, en deixar que la realitat penetre dins teu, perceps la poca o molta bellesa que, en realitat, hi ha a tot arreu.

I el que m'ha sobtat és que en els llocs més dessolats encara hi havia llauradors que hi treballaven. Fins i tot he vist un hort que limitava amb el voral de l'autovia. Sens dubte, un signe més d'esperança en què tot això, finalment, serà salvat de l'especulació i la modernitat mal entesa.