Transformació

 Llegir un poema és quelcom semblant a plantar una llavor. D'entrada, pot deixar-te indiferent, o pots no entendre res, o pots identificar només unes imatges. (De vegades passa que el poema t'és tan proper, que vibres tot tu. Però quantes vegades passa això?). 

Per això, com tota llavor, cal cuidar que madure. No només cal rellegir; cal relacionar, cal interioritzar, cal, també, viure. I de sobte pot produir-se un clic.

Es pot dir que s'ha acabat de llegir un poemari? Jo diria que no. Desar-lo a la prestatgeria és deixar-lo només en espera. Per això cal escollir bé els poetes que ens acompanyaran en el nostre trànsit.

Ahir vaig arribar, per fi, al darrer dels Sonets a Orfeu de Rilke. I no sé per què, a la Devesa, m'ha vingut al cap la seua primera metàfora: al d'una respiració que eixampla l'espai exterior. Tota lectura, tota vivència, també l'experiència, ens transforma no només per dins, sinó també per fora, perquè no veiem mai el món de la mateixa manera.

Amb cada transformació el món esdevé més i més gran. I en aquesta amplitud hi ha quelcom que vol ser dit: viure és buscar què és. Tal volta, com diu Rilke, transformar-te tot tu en l'experiència més dolent: la mort.

XXIX

Siente, callado amigo de tantas lejanías,

cómo el espacio aún aumenta con tu aliento.

Dentro del armazón de oscuros campanarios

deja oír tu sonido. Lo que de ti se nutre

se fortalecerá con este alimento.

Entra y sal en la transformación.

¿Qué es tu experiencia más doliente?

Si el beber te es amargo, hazte vino.

Sé en esta noche de exceso

fuerza mágica en el cruce de tus sentidos

y sé sentido de su extraño encuentro.

Y si lo terrestre te ha olvidado,

dile a la tierra callada: me deslizo.

Dile al agua veloz: soy.

Decididament, no desaré de moment els sonets. 

Els deixe a prop, per si de cas.

Bona setmana!

Montdúber i Cavall Bernat

El Montgó

La llum es podia tallar amb un ganivet!