aNDRòMiNa: Metàfora i paradoxa: una gran batalla?

La Ciència sobre el paisatge

¿Oyes lo nuevo, Señor,
cómo retumba y se estremece?
Vienen heraldos
que lo ensalzan.

Ninguna escucha está a salvo
entre furia,
pero la parte de la máquina
ahora quiere que la alaben.

Mira, la máquina:
cómo se venga y se revuelca
y nos deforma y debilita

Aunque su fuerza venga de nosotros,
que, sin pasión,
empuje y sirva.

Rilke, SO I, 18

De la Font de Sant Lluís a la Carrera de la Font d'en Corts. L'ermita del Fiscal, el Pou d'Aparisi i la Punta. D'allà, creuar el llit nou del riu fins a Pinedo i caminar fins al Castellar, el Forn d'Alcedo i la Torre, des d'on tornar a ciutat.

La ruta pensada no comptava amb una realitat que he pogut comprovar: els pobles del sud se situen en una geografia esquarterada per barreres infranquejables per al caminant. Autopistes (la V-30, la Pista de Silla, l'autovia del Saler), vies fèrries (de Barcelona, de Xàtiva, l'estació de classificació de la Fonteta) i, especialment, d'una gran cicatriu filla de la enginyeria moderna: el nou llit del Túria.

Per tant, no ha pogut ser. Almenys, sencera i a peu, com la tenia pensada.

III

¡Oh, este placer, siempre nuevo, de barro ablandado!
Nadie, casi, ayudó a los primeros que se aventuraron.
Surgieron, no obstante, ciudades en golfos dichosos,
agua y aceite llenaron, no obstante, los jarros.

Rilke, SO II, 24 (v. 1-4)

Passejar per les hortes regades per Na Rovella i pel sistema de Francs, Marjals i Extremals és passejar per un paisatge metafòric, simbòlic: l'horta apareix minúscula sota les grans construccions del bulevar sud, com si la ciutat nascuda dels llims amenaçara d'engolir-se'ls. Però a banda de les petjades de la màquina (el tren, el cotxe), que retrona, trenca, deforma i exigeix el culte de vies fèrries i autopistes, destaca la Ciència en el paisatge simbolitzada pel seu museu, i la paradoxa de l'Oceanogràfic, bastit per investigar i salvar el llegat natural metre l'horta agonitza als seus peus.

Paisatge, doncs, de la metàfora i la paradoxa.

Però allò que fa aparèixer la tristesa no és la irrupció de la ciutat i de la màquina, sinó els símbols de mort d'un paisatge anterior. Camps abandonats, abocadors suposadament clausurats, aigües tèrboles i brutes dels recs, arbrat i palmeral mal cuidats, destruïts, naus industrials abandonades.

Al mateix temps, però, una part de l'horta sembla impassible als signes de desfeta. Encara és treballada i habitada. Fins i tot podem trobar notícies com aquesta, que anunciava nous habitants arribats a la Punta: no tot queda com a cosa del passat.

Mas lo raudo, frenético pasa, se esfuma y no deja huellas.
Curvas de vuelo en el aire, y de los que las trazaron
tal vez ninguno es inútil. Mas solo como pensadas.

Rilke, SO II, 22 (v. 12-14)

De sobte, contemplant el contrast entre la Ciutat de les Arts i el paisatge d'horta, canta un gall. Fet prodigiós, a pocs metres del súmmum de la modernitat a casa nostra! Faig una foto i l'envie al grup d'amics, comentant com de curiós és que en un lloc com aquest es puga, encara, escoltar el cant d'un pollastre. Hi ha qui no s'està de comentar que les construccions de Calatrava sobren.

Sobren? Sobren també carreteres, autovies, vies fèrries? Què n'hauríem fet, sense elles? Estem disposats a renunciar al que aporten? Jo diria que no. Rilke detesta la màquina i el que ha suposat la seua irrupció en la modernitat, però en un dels últims sonets a Orfeu enuncia el dubte sobre la cabuda de la màquina en el món òrfic.

Estem davant de dos mons antagònics? Són, realment, enemics? Potser l'error no ha estat la màquina en sí, sinó el menyspreu per les realitats del passat i la confiança cega posada en ella, com si les màquines hagueren tingut la missió de redimir-nos. I ara que ja hem comprovat que no ens hi arribarà la redempció, potser ens queda una tasca més complexa encara: la de la integració.

Aquesta integració o retrobament de l'horta amb la ciutat resta per fer. I calen canvis, molts canvis, i diners. Però no tot està perdut: la consciència del valor de que tenim entre mans és cada volta major!

Ara, des d'aquestes línies voldria reivindicar al caminant: tan de bo d'ací uns anys no s'haja d'agafar l'urbà per creuar de la Punta a Pinedo, i que es puga anar caminant des del Castellar al Forn d'Alcedo... Hi faré encantat les meues passejades de jubilat!

Per cert, des del camí del Pou d'Aparici se senten les hores del Micalet: el model de la vella ciutat, en què l'horta i l'urbs convivien en harmonia, encara és possible. Una altra metàfora?