aNDRòMiNa: Waldumrauscht

De la Vilanova de Viver al cim de Pina o muntanya de Santa Bàrbara: una ruta circular encisadora. En efecte, tota ella transcorre per un bosc que en alguns indrets és centenari. És potser una de les rutes més boniques que he fet durant els darrers mesos: el dia era assolellat i pel fred puc dir que s'agraïa (huit graus sota zero a les huit del matí!), però aquesta ruta en un dia ennuvolat haguera estat molt romàntica.

Durant aquestes dues darreres setmanes tenia la intenció de començar Los hermanos Karmazov, de Dostoievski, però m'ho ha impedit un altre llibre: El monasterio interior, editat per Victòria Cirlot i Blanca Garí. En realitat és un recull de quatre assajos breus, el darrer dels quals m'ha paregut apassionant: Construyendo la cabaña: aproximaciones a la realidad interior. Heidegger, Bachelard, Corbin, de Certeau, Sloterdijk i von Trier enllaçats amb el fil conductor de la construcció del món interior "espiritual" i les seues relacions i dependències amb el món exterior, el llenguatge i l'alteritat.

Són moltes les idees que s'hi recullen: és un text dens que remet, necessàriament, als autors dels quals s'hi parla. Però a propòsit de la meua ruta n'anomenaré una formulada per Heidegger. El filòsof, en Paisatge creador, afirma que "yo mismo nunca miro realmente el paisaje". Amb això pretén eliminar tota temptació estetitzant per anunciar-nos una relació amb el paisatge molt més radical que comença amb una comprensió del Dasein (ser-en-el-món) com un Hüttendasein o ser-en-la-cabanya:

La gravedad de las montañas y la pesantez de su roca primigenia, el lento y deliberado crecimiento de los abetos, el brillante y sencillo esplendor de las praderas en flor, el correr del arroyo de montaña en la larga noche de otoño, la austera sencillez de las llanuras cubiertas de nieve; todo esto cambia y fluye y penetra la diaria existencia allá arriba, y no en forzados momentos de inmersión estética o de artificial empatía, sino únicamente cuando la propia existencia permanece en su trabajo.

Per a Heidegger, el "treball" és naturalment —afirma Cirlot— el pensament que connecta amb el paisatge perquè s'incrusta en ell. En altres paraules: el paisatge, en el seu existir, presta al filòsof els modes per comprendre en què consisteix el treball de pensar i la seva expressió a través del llenguatge. El habitant de "la cabanya" no està davant o contra el paisatge, sinó que viu immers en ell perquè la cabanya permet eliminar el dins i el fora, la distinció entre subjecte i objecte, ja que el paisatge no és un objecte que està front a ell, sinó que el filòsof i el seu pensar, que és el seu treball, estan enfonsats i incrustats en el paisatge. En aquest sentit, el seu treball pertany al mateix món que el treball del pastor o del llaurador (i en això pren la paraula a Rilke).

Però per tal que el pensament fluïsca Heidegger anomena un requisit com a necessari: la soledat. Per entendre en què consisteix hem de tenir en compte que en alemany existeixen dues paraules per anomenar-la: Alleinsein o «estar-sol», i Einsamkeit o «estar-en-(amb)-un-mateix», la soledat pròpiament dita. El primer estat, l'Alleinsein, el podem trobar fàcilment a la ciutat, però allà no es pot trobar l'autèntica soledat que en realitat no ens aïlla, sinó que ens projecta a l'extens veïnatge de les coses: el qui viu en la cabanya, immers en el paisatge, no està-sol, sinó que està en-sí-mateix, i això significa apertura i no aïllament, fer-se u amb el paisatge, que marca el ritme, per mitjà del treball o pensament.

III

Nora Krug també ha estat una de les meues darreres lectures: a Heimat, una magnífica novel·la gràfica, intenta retrobar-se amb el seu passat, el de la seua família i les seues arrels, malmeses pel desastre de la Guerra i tacades de la barbàrie de l'Holocaust. Una part molt bonica del llibre posa èmfasi en la bellesa de la llengua alemanya que, a partir de la paraula Wald (bosc) pot crear paraules com Waldfinsternis (foscúria-del-bosc) o Waldumrauscht (rodejat-de-bosc-que-parla-a-mitja-veu).

I aporta una dada que esgarrifa: com a part de les reparacions de guerra, els exèrcits francès i britànic ordenaren la tala massiva dels boscos alemanys, fins al punt que la paraula Waldsterben (extinció-dels-boscos) s'inclogué en el diccionari alemany per primera vegada en la Història.

Esgarrifós... Però... Per què?

Els boscos, al món germànic, no només havien mantingut vius, en el seu silenci, els vells contes de fades recollits pels germans Grimm. Heidegger parlava de pensament que el flueix al ritme d'un paisatge on s'incrusta: potser oblidava que en certs contextos i sota certs estats d'ànim o influències irracionals, mistèriques o màgiques, el paisatge no només marca el ritme del pensament, sinó potser també de l'ensonyament, de la imaginació, del mite i, donant un pas més enllà, del deliri i l'alienació. Eichendorff, com recull Safranski a Romanticismo. Una odisea del espíritu alemán, afirmava: "Heidelberg es un Romanticiosmo espléndido; la primavera envuelve la casa y el patio, y rodea con sarmientos y flores todo lo cotidiano; los castillos y los bosques narran una leyenda prodigiosa del tiempo primitivo, como si en el mundo nada vulgar hubiera existido...". El bosc fou el marc on va prendre forma aquella "natura inconscient" que a través dels mites, les llegendes i els cants populars ens parlava d'una «ànima col·lectiva» que, en convertir-se en un projecte polític inspirat en allò irracional, va esdevenir deliri. Safranski intenta reflexionar sobre el procés que d'un Romanticisme poètic, idealista, artístic, va menar a un Romanticisme polític, justament en un camp, la política, on el que hauria de dominar és el seny i el sentit comú (la racionalitat): «El trabajo en la conciencia de la identidad almana con la conjuración de los espíritus del pueblo y de la mitología germáncia, las colecciones de poesía popular y la visión de la educación nacional en Fichte, son ahora elementos que pueden confluir y crear un temple de ánimo público capaz de impulsar la participación activa de las fuerzas nacionales y patrióticas». Entre els sentiments patriòtics va prendre força l'odi: en Kleist, per exemple, les fantasies relacionades amb l'acte de matar que impregnen molts dels seus escrits no resulten de l'enemistat amb una o altra realitat, sinó de l'enemistat amb la realitat en general en tant que aquesta es resisteix a la seua exigència d'intensitat. (No ens sona això actualment? Twitter n'està ple!).

Per tant, britànics i francesos sabien què feien quan van ordenar la destrucció massiva dels boscos a Alemanya: volien eradicar el locus on suposaven que s'havien originat les idees irracionals que van conduir a la barbàrie. Els qui van ordenar-ho tenien una gran base cultural per a poder haver arribat a una decisió així.

Passejar, mirar, observar, respirar, olorar, contemplar, ascendir, alenar, ensopegar, recordar, emocionar-se, il·lusionar-se... llegir. Cada vegada més, les meues caminades esdevenen una lectura o relectura d'alguns llibres, especialment poemes: quin goig seure a una pedra i deixar-se seduir per un poema! De nou, Rilke: aquest cap de setmana he començat a endinsar-me en Der neuen Gedichte anderer Teil. En el primer poema ja ens interpel·la una exhortació inquietant: Du müßt dein Leben ändern...

Deus canviar la teva vida. Rilke hi arriba partint de la perfecció del fragment d'una obra escultòrica grega, que li fa entreveure la configuració d'un destí vital, el seu, al servei exclusivament de l'art (la poesia). I a nosaltres... Cap on ens mena la contemplació de la bellesa de l'art, de la natura, dels boscos...? Sortosament, no sempre menen als mateixos destins. Ni tenen ja massa ressò les veus que hi escoltaven romàntics com Fichte o Kleist.

[No feia falta destruir-los].