el món vos estimaria com a cosa seua.
Però vosaltres no sou del món:
jo vos he escollit del món,
i per això el món vos odia.
Jn 15, 19
Sant Bru, fundador de l'ordre cartoixa.
De vegades una frase, i les de la Bíblia són propenses a fer-ho, engega moviments d'abast inimaginable, models nous de vida, fins i tot guerres o reconciliacions de bàndols enfrontats. És el cas d'aquest fragment de l'evangeli, que va motivar a milers de persones durant l'Edat Mitjana a apartar-se del món terrenal buscant la soledat més absoluta per estar en contacte amb la divinitat: els anacoretes. Els eremites, però, amb la seua tria, s'exposaven a les inclemències del temps i als perills de la natura, i sovint acabaven bruts, malalts i raquítics. I com el patró d'Algemesí, Sant Onofre, amb una melena fins els peus amb tota probabilitat plena de polls.
Els cartoixans van començar, seguint els ensenyaments de Sant Bru, un model de vida a cavall entre l'eremitisme i la vida comunitària dels cenobis: els monjos viuen en comunitat, però bàsicament aïllats en la seua cel·la i hort particulars en la més absoluta soledat. La comunitat satisfà les necessitats més bàsiques i les cartoixes permeten aixoplugar-se de la natura i els seus handicaps: sols es reuneix per alguns oficis i per la realització de certs treballs. La resta del temps, el monjo cartoixà roman sol, viu en la més absoluta soledat, pobresa i austeritat buscant el bé suprem de la divinitat. Du una vida purament contemplativa, tal com la va descriure Plató ja en el segle V a.C.
Aquesta forma de vida comunitària va originar uns edificis, les cartoixes, que per tal de permetre l'aïllament i la soledat als seus habitants, esdevenien complexs monàstics de grans dimensions. Aquest Nadal he visitat la Cartoixa de Valldecrist, situada a l'Alt Palància, al terme municipal d'Altura. Ruïnes i abandó. Tal com ha acabat la cartoixa d'on vingueren els primers monjos que la van fundar, Escala Dei, situada al Priorat, que fou la primera cartoixa de la península Ibèrica. Situada als peus del Montsant, és una excursió que paga molt la pena. Aquests edificis van ser víctimes dels saquejos i la destrucció que van acompanyar la desamortització de Mendizábal el 1835. Les seues restes, però, ens fan imaginar-nos com devien ser en el moment del seu màxim esplendor.
La Cartoixa de Valldecrist només es pot visitar prèvia consulta a l'oficina de turisme d'Altura, amb la condició que hi haja un mínim de 10 persones per formar un grup de visita. Jo, però, vaig anar-hi fins a les portes i, en trobar-la oberta, allà que entrí: als pocs minuts m'havia quedat tancat al recinte! Vaig aprofitar per recórrer-lo amb calma. El vent bufava amb certa força, i el soroll de la fressa dels arbres es deixava notar, ressaltant encara més el silenci que es creava quan el vent parava. En entrar a l'església dels Àngels, desenes de coloms van començar a volar i revolar pel recinte assolat, creant un ambient un tant estrany enmig de la desolació.
La cartoixa de Granada, que ens ha arribat quasi intacta, ens pot donar una idea de tot el patrimoni que s'ha perdut a Escala Dei o a Valldecrist. La vam visitar fa uns anys, i és un dels monuments més recomanables de la ciutat andalusa. Malgrat el destí compartit d'aquests dos recintes, el nostre territori compta encara amb dues cartoixes ben vives, que alberguen una comunitat de monjos: la de Montalegre al Maresme, i la de Porta Coeli al Camp de Túria (vos aconselle la lectura d'aquest darrer link). Evidentment, pel tipus de vida que hi duen, no es poden visitar. Sorprèn que la cita de Joan amb què comença aquest post encara guie la vida d'un bon grapat de persones.
Aquí vos deixe dos vídeos amb les fotos que vaig fer en aquestes excursions: un de les cartoixes emparentades d'Escala Dei i Valldecrist, i un altre amb les fotos de la visita a la cartoixa granadina.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada