No sé on vaig llegir, crec que a un llibre de divulgació sobre física quàntica, que s'havia fet un experiment amb ratolins. Se'n posava un bon grapat a una banyera, que només tenia un forat per poder-ne eixir. La banyera s'anava omplint d'aigua, i només aquells ratolins que sabien anar cap al forat se salvaven: uns pocs la primera vegada. Es tornava a repetir l'experiment amb els descendents dels supervivents, i se'n salvaven la meitat. Finalment, a la tercera generació de ratolins supervivents, ja se salvaven gairebé tots: el comportament instintiu que permetia trobar el forat i escapar de la trampa s'havia heretat. El medi (una situació que es repetia) havia interactuat amb els gens i havia millorat la capacitat adaptativa de la població de ratolins.
Però l'experiment no acabà ací: es va tornar a fer amb uns ratolins de la mateixa espècie, però a l'altra punta del planeta, a Austràlia: la primera vegada que s'omplia la banyera ja se salvaven pràcticament tots els ratolins. D'alguna manera, la informació inscrita en els gens dels ratolins descendents del primer experiment s'havia comunicat als descendents de tota l'espècie, cosa que demostra que formem part d'un tot més complexe del que pensem i percebem.
Potser passe alguna cosa semblant amb aquells personatges que acaben esdevenint universals per la seua aportació al món de l'art, del pensament, de la política, de la literatura, a partir dels quals sempre hi ha una abans i un després en com hom percep la realitat. I un d'aquests personatges sens dubte és Picasso.
El viatge a Málaga ha tingut un toc bastant picassià. No sols perquè hem tingut l'oportunitat de visitar el Museu Picasso de la ciutat i la seua casa natal, sinó perquè coincidia a més que hi havia dues exposicions temporals ben interessants: una sobre la formació, els inicis de l'obra del pintor, i les seues influències més directes; i una altra sobre el seu treball amb ceràmica. Espectacular.
Només per tot això Màlaga ja paga molt la pena, malgrat que tothom m'havia assegurat que de tan lletja, no era digna de ser visitada. No puc dir que siga una ciutat preciosa (i sí, parts horroroses en té unes quantes), però a mi m'ha agradat: la gent, l'ambient, els locals, el menjar (!), el seu museu Thyssen, els jardins impecables, la Malagueta, l'Alcazaba i els palaus nassarites... tot esguitat amb les corresponents imatges dels cristos de la calavera i del "gran poder" i les virgenes de los dolores que a tot arreu anunciaven la ja propera Setmana Santa. Diuen que és una de les millors d'Andalusia, però no sé si podria suportar tant de fervor...!
Tot i això, i aprofitant que hi tinc on dormir, tornar-hi sempre serà una bona opció. X., gràcies per tot! :-)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada