aNDRòMiNa: Urbanisme

Feia temps que el nom de Manresa se m'apareixia en diferents contextos. Cada dia, a l'estació, allò de Manresa, via 1. La setmana passada, una lectura del llibre de text del grup de català anava sobre la capital del Bages i els seus vestigis d'arquitectura medieval defensiva. Per últim, el nomenament del papa Francesc: "tot jesuïta acaba anant tard o d'hora a Manresa a visitar la Cova de Sant Ignasi", deia un periodista. Cova de Sant Ignasi? Manresa? Davant de tantes aparicions i tanta desconeixença sobre la capital del Bages, divendres vaig decidir de posar-me a buscar informació sobre la ciutat, situada al cor mateix de Catalunya, com es comenta a la Viquipèdia. I la tarda plujosa de dissabte em va servir per trepitjar-la.

La ciutat vella de Manresa és decrèpita, ruïnosa i està deixada de la mà de Déu. Se'n salven, però, alguns carrers i places, com el pla de l'Om i els seus voltants, o la plaça de Sant Domènec. No obstant això, Manresa és una ciutat interessant plena de petits grans tresors de totes les èpoques: des de l'esplendor urbà que experimentà al XIV, fins al Modernisme, passant pel Barroc i el Renaixement i la revolució industrial, que ha deixat la seua petjada per tota la ciutat.

Així, a grans trets, us aconselle si hi aneu que visiteu, abans de res, la Seu: una immensa església gòtica projectada pel mateix arquitecte que Santa Maria del Mar, Berenguer de Montagut. La seua planta, de nau única amb capelles entre els contraforts, no la fan tan espectacular com Santa Maria, però no deixa de valdre la pena trepitjar-la. Conserva tres retaules gòtics, el més interessant dels quals atribuït a Pere Serra, i el recinte conjuga, junt amb el gòtic, el llenguatge neoclàssic, el romànic i el contemporani. D'aquesta època són dignes de visitar-se el pont Nou, un pontàs de vuit ulls del segle XIV (considerat la millor infraestructura gòtica del país), i el carrer del Balç, la història del qual ha permès que es conservara com un fòssil a l'interior de l'illa de cases entre els carrers de Sobreroca i Santa Llúcia. Hui ha esdevingut un dels pocs exemples ben conservats d'urbanisme medieval, junt amb el carrer de les Bruixes de Cervera.

De l'esplendor del Barroc, conjugat amb el Modernisme, destaca l'església i la Cova de Sant Ignasi, on segons la tradició, el sant va escriure els seus Exercicis espirituals. El recinte format per l'hostatgeria dels jesuïtes, la Cova i l'església dominen el paisatge de la ciutat des del Cardener. A dintre, l'atmosfera és d'un silenci pesant, trencat dins de la Cova de forma deplorable pel zum-zum d'un aparell de calefacció. El passadís que va de l'església a la Cova és una orgia de decoració: mosaics, escultures, vitralls... destacant-hi la portada escultòrica de Josep Llimona. Per damunt de tot, estimar i servir... El missatge de sant Ignasi està escrit a diferents llocs: tant de bo els jesuïtes l'hagueren aplicat sempre!

El darrer lloc que us recomane de visitar és el Museu Comarcal Manresà, indret que està estretament relacionat amb els jesuïtes (n'ocupa l'antic col·legi, bastit sobre l'antic hospital medieval de Santa Llúcia), i amb un dels episodis més lamentables de la història de la ciutat, i de l'art en general. En efecte, la principal col·lecció del museu, la d'escultura barroca de l'anomenada escola manresana, prové del que algunes persones compromeses van poder salvar de l'enderroc i destrucció del patrimoni religiós manresà, decretat per l'Ajuntament durant la guerra.

La idea va venir disfressada d'obra pública i de solució per a l'atur: llogar quadrilles de manobres perquè enderrocaren les esglésies, dins d'una anomenada reforma urbanística que l'únic que amagava era l'anticlericalisme més radical i curt de mires. L'única reforma que hi havia projectada des de feia temps era l'enderroc de l'església de Sant Pere per tal d'obrir l'actual plaça de Sant Domènec, cor neuràlgic de la ciutat. Però dins del pla urbanístic s'inclogué l'enderroc de les esglésies del Carme, de Sant Miquel, dels caputxins... així fins a set edificis, alguns d'ells autèntiques joies arquitectòniques del gòtic català. La mateixa Seu es va salvar de miracle, tot i que no el seu campanar, que fou mutilat.

Seu de Manresa abans de 1936

Bastida per baixar les pedres del remat de la torre

La Seu amb el campanar mutilat.

Paradoxalment, després de la inversió en l'enderroc dels edificis eclesiàstics, no quedaren fons per urbanitzar la plaça de Sant Domènec acabat l'assolament de l'església de Sant Pere, l'única de els actuacions que es dugueren a terme que van tenir un sentit urbanístic coherent. De la resta, sols podem dir que una vegada més l'art va caure víctima de la ignorància i de la confusió entre personatges, ideals, pràctica i patrimoni.

Hui, malgrat tot, el museu guarda vestigis del que l'escola d'escultura de Manresa va donar de sí, i del que havia estat el patrimoni de la ciutat fins aquest episodi lamentable. Una ciutat que hui en dia encara està repensant-se i buscant vies per revitalitzar el seu nucli antic.

ENDERROC DE L'ESGLÉSIA DEL CARME