aNDRòMiNa: Ciutat petita.

No és ciutat feudal ni de nobles amb títol, no és aquest, ni ho va ser des d'un principi, un lloc de marquesos o ducs, no hi havia senyor, la senyora era la ciutat mateixa. Perquè un dels secrets de la bellesa de Morella és haver estat sempre una ciutat, no un poble gran com n'hi ha tants, sinó una ciutat petita, amb aristòcrates, burgesos, canonges, convents, obradors i fàbriques, notaris, treballadors i botiguers, tot el que una ciutat com cal ha de tenir. Fa dos segles ho tenia, fa un segle també, ara conserva la bellesa urbana, el passat habitable en el present, aquesta forma única de grandesa concentrada. Mireu-la bé, quan hi aneu: aquesta deu ser una de les més denses petites ciutats d'Europa. Par tant, no hi busqueu només façanes de palaus, finestres gòtiques, els portals esplèndids de la basílica, els claustres, les portes de la muralla; això ja és molt, però cal buscar una altra cosa, respirar-la: l'aire urbà, l'espessor de la història, un equilibri, una harmonia preservada, aquestes coses impalpables, que fan una altra dimensió de la bellesa.

Joan Francesc Mira

Extret de la guia del Castell de Morella

Aquestes paraules de Joan Francesc Mira descriuen a la perfecció la capital dels Ports. Talaia septentrional del País, contemplar-la, passejar-hi, observar-hi la gent... és sempre motiu de goig. La darrera vegada que vam anar a Morella va ser per conèixer i viure el seu patrimoni viu: fa dos anys va tenir lloc les LIII Festes Sexennals. Enguany vaig apropar-m’hi per conèixer les seues pedres.

Fiu camí cap a Morella travessant la Tinença de Benifassà. Fa uns mesos em quedà pendent d’ascendir al Tossal del Rei, també conegut com Tossal dels Tres Reis, nombre que fa referència al fet que aquest punt és frontera entre l’Aragó, el Principat i el País Valencià –territoris que, per altra banda, mai han tingut tres reis, sinó que sempre han estat regits pel mateix monarca-. L’ascensió és fàcil: només cal seguir el GR-7 fins a trobar-se amb una pista forestal, i llavors virar a l’esquerra a buscar la senda que du al Tossal. Les millors vistes que s’hi tenen són les que hi ha cap al Mont Caro, al bell cor dels Ports, si bé es pot contemplar la plana del Baix Maestrat i gra part de la Matarranya.

Formacions rocoses dels Ports: la màgia d'un indret únic.

Darrere del Mas del Ric guaita el Tossal del Rei

Al fons, el senyal assenyala cap a Aragó, Catalunya i València.

Baix Maestrat

Mont Caro

Fredes: llogaret de casalots

Campanar de Fredes

De Fredes una drecera ens du fins al Boixar: un camí aeri des d’on es poden gaudir a tothora unes magnífiques vistes sobre la vall i la Pobla de Benifassà. Arribats al Boixar, una carretera mena fins a Castell de Cabres i des d’allà Morella queda ja a tocar, tot passant per Herbeset. Tots aquests pobles estan literalment penjats de les muntanyes: rodejats com estan de muntanyes abancalades i treballades per llauradors durant mil·lennis, ofereixen un bell panorama. Aquest paisatge, esguitat de masos, va ser l’escenari dels famosos bureos o aplecs festius típics dels masos dels Ports.

Vistes del Boixar

Carrer de Castell de Cabres

Castell de Cabres: campanar de l'església de
Sant Llorenç

Herbeset

Bancals, ara abandonats, que configuren un paisatge únic

Aquest camí ens porta directament al portal de Sant Miquel de Morella, el més monumental de la seua muralla: a l’igual que les torres de Serrans de València, s’assembla a la Porta Reial de Poblet. Es pot pujar a la fortificació. Des d’allà, m’adrecí a la basílica de Santa Maria: l’orgue, el cor esculpit amb motius referents a l’Apocalipsi, l’escala que hi mena, amb les escultures de la genealogia de Crist, el magnífic retaule major i un riquíssim museu parroquial. Però crec que allò que més m’agradà de la visita foren les pintures de la dansa de la mort que es conserven a l’antic convent de Sant Francesc.

Nemeni Parco: la mort tira la seua fletxa a l'arbre de la vida

Dansa de la mort, amb tots els estaments socials medievals

Nemeni parco: no perdone ningú. Això diu la figura de la Mort mentre dispara una fletxa a l’arbre de la vida. Al costat, una dansa macabra, ballada per cadascun dels estaments socials medievals: del camperol a la reina, de la prostituta al cavaller. Al mig, un mort ens relata la seua desgràcia:

Tal com sou, així era jo.

Tal com jo sóc, així sereu.

Poc vaig pensar en l’hora de la mort

mentre vaig gaudir del do de respirar.

Mes ara sóc un pobre captiu.

Enfonsat a la terra, aquí sóc.

La meua gran bellesa, tot s’ha esvaït,

la meua carn és podrida fins als ossos.

Pum! Els valors socials imperants actualment fets miquetes en uns pocs versos. A sota de la dansa, un monjo ens dóna consell: pensar en la mort que, en una hora imprevista, ens arribarà a tots... Un mal consell? Potser des d’aquesta perspectiva sabríem destriar millor el gra de la palla i viure més plenament. Oblidant que morirem, perdem el temps, potser, de manera vana.

Ascensió al castell, capvespre i cap al poble: les vacances “valencianes” havien començat!

Peiró i portal de Sant Mateu

Carrers des del capdamunt de les torres del portal

Aquest monument a Cabrera és tot ell un sacrilegi al passat de la ciutat:
Carles V, aspirant al tro, el va nomenar Comte de Morella,
sense tenir en compte els privilegis seculars de la ciutat.