Concert VII. Verd, estancament, mort.

Verde que te quiero verde.
Verde viento. Verdes ramas.
El barco sobre la mar
y el caballo en la montaña.
Con la sombra en la cintura
ella sueña en su baranda,
verde carne, pelo verde,
con ojos de fría plata.
Verde que te quiero verde.
Bajo la luna gitana,
las cosas le están mirando
y ella no puede mirarlas.

(...)

Sobre el rostro del aljibe
se mecía la gitana.
Verde carne, pelo verde,
con ojos de fría plata.
Un carámbano de luna
la sostiene sobre el agua.
La noche su puso íntima
como una pequeña plaza.
Guardias civiles borrachos,
en la puerta golpeaban.
Verde que te quiero verde.
Verde viento. Verdes ramas.
El barco sobre la mar.
Y el caballo en la montaña.

F.G. Lorca, Romance sonámbulo

El final del Romance sonàmbulo revela el significat del color verd omnipresent al poema: és el color de la mort, el color que pren l'aigua estancada a l'aljub que hi ha sota el balcó de la gitana i que s'escampa per tota l'escena amb el reflex de la llum de la lluna. I aquest significat contrasta plenament amb el començament de l'enigmàtic poema, que evoca un verd que tendim a associar a l'esperança, confonent-lo amb imatges que associem a la vida però que al poema són, en canvi, signes de la presència de la mort.

Us en parle perquè ahir, mentre travessava el congost de Montrebei, em vingué al cap aquest romanç lorquià. Me n'adoní de seguida d'un contrast fortíssim entre aquest paratge i les gorges de la Carançà, un de molt semblant que visití encara no fa una setmana. I era el soroll de l'aigua: just quan acabava d'escriure sobre els sons perpetus de la natura, em trobe amb un lloc on la natura ha emmudit. Al congost l'aigua és muda, està estancada, és verda. El bosc de ribera que hi ha a la seua boca nord està negat, mort, reduït a simples esquelets nus d'arbres. La raó és que la cua del pantà de Canelles puja congost amunt i encara ompli les riberes que hi ha a la seua banda nord.

Em quedí una mica decebut: és un lloc bellíssim, però dessolat. Primerament vaig pujar fins a l'ermita de Pertusa, l'única resta visible del castell de Corçà, que vigila l'entrada sud del congost. Després, torní cap a Àger per ascendir el Montsec i anar cap al Pont de Montanyana, des d'on es pot arribar més ràpidament a la part més estreta d'aquest pas de riu entre muntanyes. Només cal que seguim el GR-1 cap al sud des de la zona d'aparcament habilitada.

Congost des de l'ermita de Pertusa

Ermita de Pertusa i embassament de Canelles

Vall d'Àger des del capdamunt del Montsec d'Ares

Verd, estancament, mort

Pont penjant, de pas obligat de camí al congost

Entrada nord al congost

Quina seria la profunditat de la gorja si no hi hagués l'embassament?

UNA PASSEJADA PER LA NOGUERA

Abans, però, que els meus passos em dugueren cap a Montrebei, vaig fer un passeig per alguns indrets de la Noguera, començant per la seua capital, Balaguer.

Balaguer sobre el Segre

Castell Formós: entrada

Campanar de Santa Maria

Ermita del Sant Crist

Façana romànica de l'ermita del Sant Crist,
pendent d'una restauració

Carrer Major

Façana barroca de l'església de Sant Josep

Els carrers de Balaguer tenen un sabor molt semblant al del casc antic de Lleida: decadents, esgavellats, però plens de racons ben curiosos i bonics. Durant la visita a l'ermita del Sant Crist, les monges clarisses del convent annex cantaven laudes: preciós! La llàstima fou que l'església de Santa Maria romania tancada fins a les onze del matí. No m'esperí, tenia altres plans.

Castelló de Farfanya

Vista general del castell

Torre albarrana i ruïnes de la fortificació

Són moltes les voltes que he vist el castell de Castelló de Farfanya des de la carretera, camí al Pirineu, i és un indret pel qual m'he sentit encuriosit. A més a més, se suma el fet que en diferents museus, com al Diocesà de Lleida o al Frederic Marès, he vist algunes obres d'art provinents de l'església del castell.

De la fortalesa queden només quatre parets i una estança relativament xicoteta coberta per una volta de canó apuntada, a punt d'ensorrar-se. Ara bé, paga la pena pujar fins a dalt per contemplar la magnífica decoració de la portada gòtica de l'església de Santa Maria.

Escuts d'armes dels Bearn i dels Foix al timpà de l'església

Castelló des del castell

Portada romànica de l'església del poble, dedicada a Sant Miquel

Os de Balaguer i el monestir de les Avellanes

Os de Balaguer compta amb una fortalesa germana de al del veí Castelló, però millor conservada. Ara bé, el que més destaca del poble és possiblement la panoràmica que ofereix des de la carretera, dominada per la fortalesa i la mola de l'església dedicada, també, a Sant Miquel.

Al costat mateix de la carretra que va d'Os a Àger trobem, a pocs quilòmetres de la població, el monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes, fundat pels monjos premostratencs que ajudaren a la conquesta de Tortosa al comte Ramon Berenguer IV. El monestir és ocupat actualment per una congregació de germans maristes i una hostatgeria. Paga la pena de parar-se a contemplar els alt-relleus del seu claustre romànic i l'església gòtica de Santa Maria, inacabada.

Capçalera de l'església

Mènsula del costat esquerre de la portada

Portada gòtica, a un dels braços del creuer.

Aquesta làpida, dedicada a l'abat Jaume Caresmar, historiador i humanista,
és d'un marbre tan dur, que les martellades dels anarquistes que intentaren
destrossar-la durant la Guerra Civil.

La barba del dimoni!

Àger

La vall des del serrat de Montclús

La vall d'Àger ha romàs històricament aïllada pels rius Noguera Ribagorçana i Noguera Pallaresa, a ponent i llevant respectivament, i pel Montsec d'Ares i la Serra de Montclús: aquesta és al raó de la seua bellesa paisatgística i del seu bon estat de conservació. Al bell mig de la vall hi ha Àger, la història del qual es relaciona de nou amb Arnau Mir de Tost i la Reconquesta. La canònica de Sant Pere i les restes del castell ens parlen d'aquest personatge i del seu caràcter megalòman, tret que es relaciona amb el fet que, de mer soldat, ascendí per mèrit propi a les esferes més altes de la societat. És una llàstima que els diferents esdeveniments històrics (la Guerra dels Segadors, la de Successió i les Guerres Carlines, principalment) hagen convertit en ruïnes aquest magnífic conjunt monumental. Malgrat tot, us deixarà meravellats.

Portal del Pedró, possiblement el racó més conegut de la vila.

Portada del casalot natal de Gaspar de Portolà,
descobridor i governador de la Califòrnia.

Façana sud de la canònica, des de les restes dels fonaments d'una magnífica
torre defensiva que degué ser molt més alta que la resta d'edificacions
de l'època.

L'estil gòtic internacional confereix una elegància i una minuciositat
especials a la decoració escultòrica de l'edifici, especialment del claustre.

Volta de la segona galeria del claustre, construïda entre contraforts.

Volta de la primera galeria

Volta estrellada d'una de les dependències de la canònica.

Capitell corinti i detall de la cornisa que pega la volta a l'església de St. Pere

Interior reconstruït de l'església de Santa Maria, a la part
inferior de la de Sant Pere, convertida
més endavant en una cripta.

Vista de l'ala sud del claustre

EL CONCERT

Orgue barroc de Montblanc

Durant la tornada, només m'havia de desviar des de Tàrrega fins a Montblanc per trobar-me amb el V.: just ahir començà el Curs Internacional d'Interpretació de Múscia Antiga d'Orgue de Montblanc, al qual assisteix, i els seus mestres oferien el concert inaugural. Cabanilles, Cabezón, Buxtehude i molts altres interpretats per Josep Maria Mas Bonet i Martin Böcker, els quals es troben entre els millors organistes d'Europa en aquests moments. Una vetlada realment màgica i una bona cloenda per a aquesta breu escapada per alguns dels indrets més bonics de Catalunya!

I ara, cap a València!