aNDRòMiNa: Terme

Passejant pel terme fou que estrení la meua primera càmera digital
ara fa 10 anys! Al fons, la torre de Luengo, ja al terme d'Alginet.

Aquest estiu m'he tornat a enganxar a córrer. Des que acabí la carrera i comencí a fer que el temps no fera de mi el que volguera, sinó a fer jo del meu temps el que m'abellira fer, vaig agafar el costum d'eixir pràcticament cada dia a voltar pels camps del terme. Crec que fins i tot m'obsessioní, ja que arribí a córrer gairebé dues hores diàries i el dia que no ho feia era com si em faltés alguna cosa... El temps d'activitat física era una ocasió per deixar anar tensions, per pensar, escoltar música, per centrar-me en la meua respiració -o el que és el mateix, en mi mateix-. La realitat d'aquell jove que buscava un lloc al món i la del no-tan-jove que sóc ara -i que encara busca- ha canviat de bon tros. Malgrat tot, sempre intente eixir a córrer sempre que puc. Ara bé, des que sóc a Barcelona he estat inconstant... Per què?

Aquest estiu me n'he adonat que no només era el fet de córrer el que em tenia "enganxat", sinó el lloc on ho feia. M'agrada anar a córrer i m'hi sent molt bé quan hi vaig, però crec que m'encanta encara més voltar pels camins del terme d'Algemesí. És tan bell i variat el seu paisatge! Supose que des que no visc allà, l'absència d'aquest locus amoenus ha fet que desapareguera el que potser era l'alicient més gran a l'hora de posar-me les vambes i eixir pels camins. I d'ací la meua inconstància...

Terme: la paraula fa referència a un límit, a quelcom acotat i tancat. Porció de territori limitada, especialment la sotmesa a l'autoritat d'un ajuntament -defineix el IEC-. No obstant, podem trobar el món sencer dins d'aquests límits.

Exagere? El terme d'Algemesí és tot ell un llibre d'Història que parla. Per allà van passar edetans, romans, cartaginesos, visigots, àrabs, berbers i, per últim, els colons catalans que es convertiren en valencians al llarg del temps. Sèquies, horts, cultius i camins són hui encara la seua petjada. Exemples? El camí de Benifaió transcorre pel traçat de la Via Augusta i hui encara és xafat pels pelegrins del camí de Sant Jaume, del qual Algemesí és primera parada. A la vora, l'hort del Cadirer, on es reunia el Govern de la II República d'amagat quan residia a València, fugint dels bombardejos de l'aviació feixista. La zona de marjal i Pardines, on les troballes que antigament hi havia d'espases, escuts i altres instruments bèl·lics evidenciaven que allà havia esdevingut una de les batalles de les guerres Sertorianes. L'hort dels Massans -o el Mas Sanç-, antiga caserna durant les Guerres Carlines. La casa Regal, vora el barranc dels Algadins al qual escriu Teodoro Llorente -ara ja només queden dues d'aquelles immortalitzades quatre palmeres-. I la prolongació de la Sèquia Reial des del Cano de Guadassuar fins a Sollana, que permeté convertir les terres de secà de l'antic senyoriu de Cotes en hortes fèrtils i riques. D'aquesta naixen braçals, sèquies i filloles que arriben a cada racó del terme. Alguna garrofera i olivera donen testimoni encara d'aquell paisatge anterior al segle XVIII. Podríem parlar de tants esdeveniments amb allò que se'ns oferix a la vista allà on mirem!

Però no només això. També és un paradís de colors, olors i textures. Les mil tonalitats dels verds del tarongerars, o les diferents textures i colors que pren la marjal al llarg de l'any fins cobrir-se a finals de primavera, per fi, d'un tapís de milions de verds que rossejaran cap a setembre. L'olor de les figueres, de la tarongina que ho ompli tot a la primavera, dels gesmilers, i també de les roses, el fonoll, el romaní i l'herba-sana que hi ha a les vores dels camins. La de la marjal quan s'està assecant i l'arròs ja està madur, ben intensa. I els sons: la fressa dels arbres, de l'aigua de les sèquies, el cant dels ocells que poblen els arbres. Us heu fixat que darrerament el terme s'ha omplert de llebres i òlibes?

I com deixar d'anomenar la gent que treballa pacientment la terra amb la incertesa del fruit i del guany... Molts d'ells et miren amb cert aire sorneguer quan et veuen passar per la vora del seu hort, talment com si estigueres boig per fer això que fas. És la gent que durant selges ha donat forma a aquest terme o porció limitada del territori, a aquest paisatge grandiós obert al Mediterrani, que queda ben a prop i que es visible des dels terrats dels horts i torrasses que l'esguiten. Com ho són des de tot arreu la muntanya de les Raboses de Cullera, la serra de Corbera, el Caroig, la Mola de Cortes o la Sierra del Ave, a ponent.

Córrer, caminar, contemplar tot aquest espectacle és una passada i enyore poder-ho fer cada dia. Una de les peses que decanten la balança cap a la decisió de tornar-me'n cap a València algun dia!