Al web de cursos d'estiu de l'ICE de la Universitat Autònoma de Barcelona trobem propostes sobre novel·la històrica, cinema, gramàtica, història, neurologia, historiografia, astronomia, ciències... M'ha costat seleccionar-ne un per assistir-hi, però mentre anava furgant, em trobe que és aquest el primer curs en què s'exhaureixen les places:
Creativitat i innovació a l'aula. No deixa de ser simptomàtic: no s'especifica per a què, ni en quin camp, ni amb quins alumnes. Innovar per innovar deu ser bo per sí mateix, així com la creativitat que "innevitablement" ha d'anar lligada a aquesta innovació. I es veu que tot val a tots els nivells, amb tot tipus d'alumnat i contexts. Arribaria a realitzar-se un curs que es digués "Elements de la tradició i la memòria en la construcció d'una escola nova"? Es clausuraria per manca d'inscripcions?
Poc després, s'esgota un segon curs:
Clar. Té la seua lògica. Davant de l'ansietat que genera la neurosi d'estar sempre al dia, de pertànyer a l'escola "innovadora", necessitem una contrapartida. Reflexionar, analitzar, estudiar, comprovar? Aplicar un mínim d'empirisme en l'anàlisi de la realitat? No: meditar. Tot molt new age i espiritual, certament. Fuera lo viejo, lo nuevo, que entre lo nuevo!, que deia aquella.
No vull ni imaginar les arengues enardides que s'estaran fent en aquests cursos, com en altres assemblees de l'escola d'estiu de la Rosa Sensat, de la qual vaig desistir fa uns anys. Suposadament, s'innova per millorar l'aprenentatge, però al mateix temps es proclama que hem de buidar de continguts l'escola: para este viaje no hacían falta tantas alforjas... El discurs, que es resisteix a sotmetre's als resultats, es retroalimenta a ell mateix any rere any, sense cap anàlisi racional. És la irracionalitat ideològica més exasperant, disfressada de pedagogia, la que irromp amb força a les aules i a la nostra feina. La realitat, allò que hi passa, no entra dins d'aquesta lògica perversa. I els xiquets, com a part d'aquesta realitat, fa temps que han quedat fora d'aquest discurs, malgrat que se'ns diga que se'ls posa en el centre.
Perquè per a mi, la pedagogia té sentit en tant que serveix de vincle entre l'infant i el coneixement, entre l'infant i un horitzó on el volem encaminar. Quan la pedagogia descarta el coneixement com a objectiu, i se centra exclusivament en els seus principis, no sols oblida la meta, sinó també el punt de partida: el nen. Fins i tot alguns pedagogs i psicòlegs de l'aprenentatge es posen les mans al cap davant de la dimensió que pren la barbàrie pedagògica, com citava fa uns dies Gregorio Luri al seu bloc El Café de Ocata:
Jo, des de la meua raresa, he triat el curs sobre els usos de la memòria històrica organitzat pel CEFID. Dues ponències de vora dues hores al dia... que se'm passen en un bufit. Perquè deixar-te seduir per una persona que transmet passió per allò que parla és un plaer, n'aprens un munt i t'obri portes, inquietuds i interessos. A cada ponència, s'aconsegueix construir i donar forma a un coneixement i un nou punt de vista: no és això apassionant per se?
I és justament això al que aspire des del meu humil lloc de mestre d'escola. Així de... "carca"? Cadascú que ho qualifique com vulga.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada