La decadència ha donat nom a molts moments històrics que, tornats a estudiar des d'altres perspectives, no ho han estat tant, de decadents. Hom parlava de decadència al segle IV, durant el govern de la dinastia Constantina, si bé ara ens és obvi que la centúria va ser en realitat una època d'eclosió cultural i de convivència de creences, cultes i idees filosòfiques que foren conseqüència, en part, del l'eclecticisme i heterogeneïtat que havien caracteritzat la cultura romana des de feia segles. També hem vingut anomenant decadència als segles XVI i XVII a casa nostra pel simple fet que la producció literària en català va minvar, sense tenir en compte altres factors i realitats que van fer d'aqueixos segles uns temps cabdals per a l'esdevenir de les nostres societats.
Llavors, existeix la decadència? Jo crec que sí. Cada vegada veig més clar que actualment som una societat decadent. I la decadència no rau en el fet que s'abandoni una llengua per una altra, o perquè unes creences predominen sobre unes altres. La decadència consisteix en un capgirament dels valors compartits que fa inviable el sosteniment de la pròpia convivència. La decadència sempre precedeix el desastre, no hi va mai darrere: era decadent l'Europa dels anys trenta, no l'Europa dels anys posteriors a la Segona Guerra Mundial, per molts problemes de tot tipus que hi haguera.
La decadència actual l'origina, al meu parer, la prevalença del «jo i els meus sants collons» per damunt de qualsevol altre principi. Tenim uns pedagogs decadents que ens indiquen que hem de parlar de pornografia als infants perquè resulta que en consumeixen, en lloc de fer una crida a la PROHIBICIÓ i als pares a posar LÍMITS. Que fan una crida a abolir el currículum perquè els seus fills, ni els seus «sants collons», legalment, no tinguin cap obligació ni amb la escola ni amb el món. Tenim una escola decadent d'on han estat expulsats els coneixements i la cultura general, la tradició i el sentit comú, on l'infant ha d'anar-hi passejant els seus sants collons amb un carretó sense que ningú li «imposi» res ni li digui com, què, quan o amb qui ha d'aprendre. Tenim una classe política decadent que anteposa el seu benefici personal i l'orgull al benestar comú pel qual treballen (per il·lustrar-ho, obriu la portada de qualsevol diari...).
Però la decadència és present a tot arreu. L'altre dia al Palau, Ivette Apkalna oferia un recital d'orgue centrat en la música de Bach i Philip Glass. Van sonar tres tons de whatsapp diferents: però el fet que cadascun sonés més d'una vegada ens feia palès que al darrere hi havia un pensament de «por mis santos cojones mantendré el móvil en marcha y si me suena el whatsapp que se aguante la gente, primero voy yo». Just abans que començara la Dança núm. 4 de Glass va sonar un mòbil. No era el whatsapp, era una trucada: l'organista esperava, impassible, que acabés de sonar el mòbil mirant fixament la consola de l'orgue. Però el soroll durava i durava: clar, es veu que la propietària del mòbil volia mirar primer qui la trucava. Algú li va dir amablement: »Señora, mire que lo han pedido antes del concierto!« I ella, amb supèrbia i mala bava, afegí que ja ho sabia i que la deixaren tranquil·la.
La sort fou que el mòbil va sonar abans de la peça. Si arriba a sonar amb l'obra començada, tal volta la senyora s'hauria posat a parlar per telèfon i tot. No hauria vist això per primera volta...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada