 |
| Pont de Can Pau Moliné |
Arribe al pont de Can Pau Moliné i estic tan cansat que m'assec al bell mig de l'arc de pedra i llegisc una estona. Celaya. Em trobe reflectit al poema...
¡Qué extraño es verme aquí sentado,
y cerrar los ojos, y abrirlos, y mirar,
y oír como una lejana catarata que la vida se derrumba,
y cerrar los ojos, y abrirlos, y mirar!
¡Qué extraño verme aquí sentado!
¡Qué extraño verme como una planta que respira,
y sentir en el pecho un pájaro encerrado,
y un denso empuje que se abre paso difícilmente por mis venas!
¡que extraño es verme aquí sentado,
y agarrarme una mano con la otra,
y tocarme, y sonreír, y decir en voz alta
mi propi nombre tan falto de sentido!
¡Oh, qué extraño, qué horriblemente extraño!
La sorpresa hace mudo mi espanto.
Hay un desconocido que me habita
y habla como si no fuera yo mismo.
GABRIEL CELAYA, Quien me habita
I sí, mire al meu voltant, i m'espante. Continuo, doncs, caminant per no tirar-me a la riera Major: quin remei em queda?
Caminar i caminar. Ha estat la meua decisió després de descendir del Matagalls amb la intenció de trobar aquests indrets deliciosos vora ponts medievals, moderns i contemporanis. El cansament, a la motxilla. Més bosc, més natura i menys jo: el jo ha callat colpejat pel poema.
Ponts! Em ve al cap que al llarg de la història se n'han bastit moltíssims, de ponts. De pedra i de paraula. Ponts entre jueus, cristians i musulmans. Entre Orient i Occident. Entre Plató i el cristianisme. Ponts entre França i Alemanya: la pau. Ponts entre la dreta i l'esquerra: la socialdemocràcia. Ponts entre Déu i l'home. Però d'una banda i altra de cada pont hi havia una realitat, uns interessos. Però qui gosarà avui fer de pontífex quan ha de construir ponts fonamentats en irrealitats i en falsedats? Pontífex màxim era un títol dels emperadors que hui encara ostenta el bisbe de Roma: el qui basteix ponts. Fins i tot els ponts del Papa, aquells que anaven de la terra al cel, de l'humà al diví, tenien un dels seus extrems ben fonamentat en allò que podem anomenar realitat...
Però ara, això s'acaba. Tot és irrealitat, tot són «jo» que ens mirem al melic, que ens construïm una realitat a mida, i volem que la resta del món es subjugue a ella. Els ponts han esdevingut inútils: per a què bastir-los, si no estem disposats a transitar-hi i perdre la veritat que ens fa absoluts?
Seguir caminant. Millor caminar i contemplar. Camí dels ponts perduts del Montseny.
 |
| Pont dels Segalars amb el salt del Molí de Baix al fons |
 |
| Salt del Molí de Baix |
 |
| Pont del Molí de Baix |
 |
| Pont de Can Pau Moliné |
 |
| Pont de la Noguerola |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada