L'herba és mortal. Els hòmens són mortals. Els hòmens són herba.(Bateson)

6 de maig del 2019

Matagalls

Faig de Matalup
He decidit de posar una denúncia a l'Ajuntament de Viladrau. Estic fastiguejat: el que anava a ser un plaent dia a la muntanya i al camp es va convertir en un infern. Primerament, pel fred. En arribar al poble, a penes un grau de temperatura. I, a sobre, un vent glaçat de tramuntana que al cim i la carena de la muntanya es feia insuportable. En segon lloc, per l'estat dels camins: plens de pedres! De pedres, de bitxos, de rieres travessant-los... Un desastre! Per a més inri, no hi havia bars enlloc ni escales mecàniques en les pujades més costoses. I no vos he parlat de l'olor de merda que feia arreu? Cabres, vaques, gossos... i galls! Quines ganes de matar els putos galls que cantaven i trencaven la calma del paratge!

Doncs sí, no se'n foteu. Pel que sembla, als turistes «rurals» van al camp a fer turisme i els molesta el camp. Fins al punt que un jutge, també «rural», ha sentenciat que cal clausurar galliners que molesten als turistes. Ho denuncia un xic asturià a un vídeo que corre per les xarxes: l'estupidesa ens està envaint, ja pràcticament no queda res per estupiditzar! 

S'entén per què necessite marxar solet a la muntanya i, almenys, fer una pausa de tot el soroll que hi ha al nostre voltant. No només em referisc al soroll dels cotxes (aquest passa desapercebut a l'home urbà). Ahir feu una ruta tan bonica! Pugí al Matagalls per l'Erola, i descendí pel Turó Gros de Pujol i el Pla de Matalup: una ruta perdedora, però solitària. Quin goig gaudir sol d'aqueixos paratges de castanyers centenaris, fagedes, avetoses i carrascars... Semblava que se m'anava a aparèixer Morgana o Merlín en qualsevol moment! A més, la tramuntana, seca, va treure el tel d'humitat que normalment enterboleix el paisatge: s'hi veia pràcticament tot Catalunya, des de l'agulla del Tibidabo al Canigó. M'acompanyava Gabriel Celaya.

Una rápida huída ilumina los bosques.
Un rumor se levanta como un mar cuando tiembla.
¿Quién me llama en lo oscuro? ¿Qué me empuja a la tromba?
Lo que saben los hombres y los dioses ignoran.

¡Oh cuerpo, qué nostalgia de carreras veloces
confundido en tropel con las fuerzas primeras!
Cuando el bosque palpita, algo en mí le responde.
Rompen, ciegas, las fuerzas bajo mi pensamiento.

La tierra habla con voz de siglos olvidados:
¡Oh calor maternal al entrar en la noche
que un tam-tam o mi pulso, la obsesión alucina!
¡Llevadme, bacantes, oh vida potente!

Ya dentro del bosque, me detengo, me espanto:
Son hojas que se agitan, mi sangre apresurada,
y en la playa lejana, dos olas que retumban,
dos olas que golpean la soledad del mundo.

Esas nubes perdidas, ese cielo callado,
verde pálido y frío que se exalta hacia plata,
es la imagen de un ser que se mira y que sueña
con horror y deleite su propio vacío.

A los dioses les basta contemplarse a sí mismos,
pero yo soy un hombres, soy de sombra y de sangre:
¡Oh rumor de este bosque! ¡Oh ráfaga! Parece
que de nuevo tú quieres llevarme.

...

Malauradament, torne i comprove que els estúpids encara proven de superar-se... Quin espectacle ahir a Mathausen... El que més fereix són els aplaudiments que fa la gent quan marxen els qui s'han molestat pel fet que s'empri el memorial per fer reivindicacions polítiques de justícia discutible. I quina pena. Si ni això entenen, de què volen dialogar?

Crec que algun dia començaré a caminar per la muntanya i ja no pararé.

...

Pero sólo es el viento, es un aire delgado,
pálida nostalgia de aquella tromba ardiente
donde un día viví confundido y ajeno
a este triste agitarme confinado en mí mismo.

Soy un ansia sin brazos,
soy un dedo sin mano, soy un grito sin boca,
soy un cuerpo cerrado
que la sangre golpea buscando salida.

La atención agiganta mi latido pequeño.
¡Vida aprisionada! ¡Pulso de la angustia!
¡Quiero labios, amor! Que el dolor me abra heridas,
cauces anchos, y quiero
que mi sangre se vuelque por ellos
con su libre abundancia a la tierra.

Quiero morirme, quiero la vida sin nombre,
no el Héroe destacado del Coro con que empieza
la tragedia, la lucha, la conciencia, el pecado,
el hombre que se mira a sí mismo y se piensa.

Hoy sé que sólo vale el empuje primero:
la raíz que socava con su sangre y su llanto,
la tromba que me arrastram, que me ama y destruye:
¡Tierra! ¡Vida ciega! ¡Muerte grande! Te amo.

GABRIEL CELAYA, Entrando en el bosque





Castanyeda Gran








Oratori de Sant Segimon, penjat de la muntanya. Què coi va anar
a fer Sant Segimon a aquest indret, qui ho sap? Potser fugir de sí mateix!
Primera vista del Pirineu nevat!
Vigilant Can Bosch

Castanyeda de Can Bosch


Llum màgica de la fageda a la primavera: verds novells!



Ermita de l'Erola



Castanyeda de Can Gat









És el verd, és la llum, és la màgia... Bellesa!
Primer gran paisatge del matí. El cim més alt que es veu a l'esquerra...
El Carlit? Puigmal?

Els cingles de Tavertet guaiten entre les muntanyes

Salt del torrent de l'Oratori de Sant Segimon
Puigmal


Oratori de Sant Segimon, ruïnós. Datat als segles XVII-XVIII

Coll de les Tres Creus

Montserrat
La Plana de Vic presidida pel Pirineu
Sant Miquel de Barretons
Viladrau des de l'aire
A la carena. Vent, ginesteres, dessolació i fred




Arribant al cim
Vic


El Canigó és una magnòlia immensa
que en un rebrot del Pirineu se bada...

Turó de l'Home i les Agudes de Montseny
Excursionistes arribant per la via clàssica de Matagalls
Serra de Collserola, amb el Tibidabo, Barcelona i els cotxes


Tot Catalunya! Cliqueu sobre la foto, espectacular!
A la foto no s'hi distingeix gaire, però s'albirava el golf de Roses
A les fagedes més altes encara roman l'hivern...


Esclat de primavera conforme anava baixant...

Faig de Matalup






Les tres arrosseguen l'aranyota...
Circ de xops vora la riera Major



Castanyer de les Set Branques





Matagalls al complet: quina joia!