aNDRòMiNa: La por duu a la conversió; la conversió, a la violència.

Sir William va adquirir la Proporció, la proporció divina que és per a ell com una deessa, recorrent hospitals, pescant salmó, concebent a Harley Street un fill de Lady Bradshaw, que també pescava salmó i feia unes fotografies que a penes podien distingir-se de les dels professionals. Venerant la proporció, Sir William no només va prosperar ell sinó que va fer que prosperés Anglaterra, en va recloure els llunàtics, va limitar els infantaments, va penalitzar la desesperació, va impossibilitar que els inadaptats propaguessin les seves opinions fins que, ells també, compatien el seu esperit de la proporció. [...] Però la Proporció té una germana, menys somrient, més temible, una deessa entestada fins i tot ara —en la calor i les arenes de l'Índia, en el fang i els aiguamolls d'Àfrica, a les immediacions de Londres, en resum, on sigui que el clima o el diable tempten l'home i el fan abandonar l'autèntica fe que li és pròpia— entestada fins i tota ara a fer santuaris, destruir ídols i col·locar en el seu lloc la seva presència severa. El seu nom és Conversió i es regala amb la voluntat dels febles, delerosa d'impressionar, d'imposar, de veure impreses les seves faccions a la cara del populatxo. A Hyde Park Corner, puja a la tarima i es posa a predicar; embolicada amb un sudari blanc i, amb aire de penitent, recorre les fàbriques i parlaments disfressada d'amor fraternal; ofereix ajuda, però desitja poder; aparta del seu camí sense miraments els que discrepen o els insatisfets; atorga la benedicció a aquells que, alçant el sulls, reben d'ella submisos la llum que ells mateixos li envien. Aquesta dama (...) també tenia un espai al cor de Sir William, tot i que oculta, com sol estar sempre, sota alguna disfressa plausible; sota algun nom venerable; amor, deure, sacrifici.

No he trobat cap definició més perfecta d'aquesta «conversió» que dona nom a les «teràpies» a les quals han estat sotmesos desenes de joves i adolescents sospitosos de ser homosexuals i que darrerament han estat notícia ací a València. L'ofereix Virginia Woolf a La senyora Dalloway i la vaig trobar fa uns dies mentre llegia aquest llibre més que recomanable. Teràpies de «conversió» per les quals s'ha fet passar, de forma humiliant, desenes de joves de Paiporta, València i altres llocs, al major part de voltes sense consentiment de les seues famílies i aprofitant-se'n de la seua por i la seua vulnerabilitat causada pel rebuig social, i eclesial, al seu efeminament, a la possible homosexualitat de la qual se'ls pretenia «curar» o «alliberar» com si es tractés d'una xacra o d'una malaltia. Una amiga va voler reduir el tema a unes quantes famílies ultraconservadores que enviaven els seus fills a aquestes teràpies... i no. Ha estat un grup de gent (professors, sacerdots, etc.) que captaven joves i adolescents i els feien passar per la humiliació més absoluta, fent-los sentir sentiments de vergonya, culpa, remordiment i por, per evitar que escaparen al que ells consideren «la proporció». El bisbe n'era coneixedor; cap veu dins de l'església s'ha mostrat indignada o ha mostrat cap alarma davant dels fets. Qui calla, atorga... I el mal ha estat enorme, no pels joves que han patit la humiliació i el dolor, sinó perquè han callat molts.

Llegisc ara La práctica del misticismo de l'Evelyn Underhill i no trobe en ell cap rastre d'aquesta «conversió». Ans al contrari, Underhill situa la «religió» a la qual la casta clerical pretén «convertir-nos» al mateix nivell que la indigestió, la pedanteria o el descontent: tots aquests elements, ens diu, «poden vetlar els vidres [de les finestres dels sentits]», ja que remeten al pensament, a les convencions i a l'interès en un mateix. Sí: interès en un mateix. En efecte, darrere del que anomenem «religió», especialment de moltes sectes cristianes i catòliques, només hi trobem, en darrer terme, egoisme i narcisisme en estat pur d'unes persones a les quals el misteri els resulta paorós (de nou, paraules d'Underhill).

Tota acció humana té al darrere un perquè. Així, a un practicant de la religió, la «conversió» li és necessària per tal d'arribar a la «salvació»: al capdavall, encara està present la fòbia que els catòlics tenen a la «gràcia», i actuen i pensen moguts per la idea que la «salvació» arribarà per les obres, que han de fer «alguna cosa» per salvar-se. Els altres, el bé, la donació, la solidaritat, només esdevenen instruments egoistes per arribar a la tal anhelada «salvació» i escapar així de la por que genera allò inconegut, la por que genera la possibilitat de deixar de «ser». El precepte religiós de «fer el bé» d'aquells que ens criden a la «conversió» no està subjecte a l'altre o al proïsme, sinó a una finalitat egoista, i per això acaba esdevenint tan perillós, fals, contradictori i, en el cas que motiva aquest escrit i aquest enuig infinit que sent, inhumà. La centralitat que als textos bíblics, filosòfics i polítics té el «no fer el mal» al proïsme és substituïda, a través de la «conversió» que busca la «salvació», per un «fer el bé» que només busca que els altres s'unisquen a un tancament i que és insensible, fred, indiferent al mal que puga causar, ja que està supeditat a aquest fi últim que es té per més valuós que el propi bé. Els «conversos» acusen els altres de voler-se fer una religió a mida, però són ells els qui se l'han feta a mida de la seua curtesa, de la seua por i del seu tancament al món, als altres i a la realitat.

Així, els «convertits» ja no es troben en camí, sinó que s'han instal·lat còmodament en la posició de la «religió», és a dir, del dogma, dels ensenyaments d'una Església, d'una Tradició, que els defensa de la intempèrie i els impedeix ésser tocats per la realitat més profunda. Els conversos estan aparentment segurs d'allò que diuen, fan com si ja ho tingueren tot «contat» (tenen el seu catecisme), es mostren satisfets, sense fam, plens i sense cap més anhel que l'haver arribat on suposadament han arribat. Com afirma Josep Maria Esquirol, afirmen demagògicament estar al servici d'allò diví, però el ben cert és que se serveixen d'allò diví per a alimentar les seues il·lusions egoistes, de manera que aquesta falsa seguretat es converteix en dogmatisme, imposició i, com hem vist darrerament, violència. Perquè això que han perpetrat contra aquests joves és violent... Molt violent!

Qui sap si Virgina Woolf va llegir Underhill i va fer una reflexió semblant, perquè de nou vesteix amb paraules meravelloses al que intente expressar: L'amor i la religió!, pensava la Clarissa, tornant a la sala, estremida. Quines coses més detestables, sí, detestables! Perquè ara que no tenia al davant el cos de la senyoreta Kilman, la idea d'ella l'aclaparava. L'amor i la religió, les coses més cruels del món, pensava, i les veia maldestres, perilloses, dominants, hipòcrites, indiscretes, geloses, infinitament cruels i sense escrúpols, vestides amb gavardina, al distribuïdor; l'amor i la religió. Havia intentat mai ella convertir algú? No desitjava simplement que cadascú fos qui volia ser?

L'imbècil del bisbe d'Oriola, monsenyor Munilla, ha eixit en defensa dels denunciats, i ha assegurat que tothom té dret a poder «revertir la seua homosexualitat», que ell mateix ha oferit teràpies semblants i que la polèmica només s'explica per la influència del lobby gai i del «liberticidi» que aquest lobby suposadament promou. A més a més, davant de l'escena que a la inauguració dels jocs olímpics va reproduir de manera grotesca de Le festin des Dieux, de van Bijlert, per reivindicar el pluralisme, l'ha confós, ignorant com és, amb el Sant Sopar de da Vinci, i de seguida s'ha posat a parlar d'ofensa, insult i de decadència. Un bisbe parlant de decadència! No ho oblidem: opacitat financera, negocis tèrbols amb armament des de la banca vaticana, milers i milers de víctimes d'abusos sexuals, encobriments, silencis i premis als abusadors, entrebancs a l'hora de compensar les víctimes, immatriculacions de béns públics a dojo, acumulació de béns i capitals, reconeixements a l'extrema dreta, manca de respecte als drets humans més elementals... tot això està present a la institució d'un senyor que ens parla de decadència... Quina gràcia faria tot plegat si no fora tan trist, tan indignant!

Evidentment, aquesta barrabassada ha marcat en mi un abans i un després davant de l'Església com a institució: només hi veig merda per totes bandes. Ara estic convençut del tot que cal deixar caure aquesta religió institucional sense cap tipus de pena ni miraments: això no treu que no hi haja persones i grups dins del corrent espiritual dignes de reconeixement, d'estima, de ser escoltats i llegits. Underhill n'és un exemple clar, però també tants altres pensadors, poetes, místics, teòlegs, des d'Erasme a Bonhoeffer, des de von Bingen a Juliana Morell. I per descomptat, hi ha la música, l'art, la literatura... D'aquests justament vaig gojar fa uns dies a Morella. Especialment d'un concert d'orgue dedicat enterament a Cabanilles: si fa uns anys les obres d'aquest compositor em resultaven bastant feixugues, ara haig de dir que en gaudisc moltíssim. Podria dir que a Cabanilles he tornat després d'un viatge que ha passat per Bach, Vasks, Schoeneberg, Pärt, Góreki, Glass i molts altres. I és que a escoltar és quelcom que també s'aprèn!

Morella: una joia! Hi ha merda per tot arreu, però, si mires bé, te n'adones que també bellesa! Com bells són els cants sefardites que es van oferir al primer concert celebrat a l'antic convent de Sant Francesc: