Visites: al museu d'art modern, a la col·lecció d'art medieval

 

I

Vaig llegir a la premsa que l'exposició sobre l'obra de Jordi Colomer al MACBA era una de les que més valia la pena visitar aquest estiu. En Barcelona estant, vaig buscar un foradet per passar-m'hi... M'hagués agradat dedicar-li més temps, però haig de dir que durant el poc temps que vaig poder estar-m'hi vaig quedar fascinat... Façana, foto, festa, futur, fideus...

En L'escola de l'ànima, Josep Maria Esquirol afirma que avui hi ha degeneració, destrucció, antipoiesi... i també «art» buit, vacu, antipoètic: art que no és art perquè ni diu res ni fa res bo. L'art modern s'allunya d'aquest art buit: no respon a patrons estètics del passat, però té la virtut de posar el pensament en marxa, de fer que ens corbem sobre la planura, que ens flexionem i ens interroguem sobre el sentit. I crec que les obres de l'exposició ho aconsegueixen: només cal parar-se a mirar-les, a llegir-les i a deixar-se interrogar per elles. A mi hi ha algunes obres que em van tocar especialment. En parlaré d'algunes!

II

Monique (1992)

La llar de foc s'associa a la privacitat i la intimitat. Aquesta, però, resta enmig de la sala: el públic passa pel costat, la major part de vegades ignorant-la. Però el greuge més important que provoca Colomer és que aquesta llar és de fusta i paper: és inflamable.

Ha esdevingut, doncs, un mer decorat o escenari? O és una representació del que hem convertit actualment la nostra llar (si entenem llar en sentit ampli: el nostre planeta)? El refugi del consumisme, amb què satisfem les nostres pulsions i anestesiem les nostres pors i els nostres anhels més profunds, ha esdevingut un caliu que, en realitat, crema en una llar de paper. La manca de sentit fa que el refugi, en realitat, esdevinga mera autodestrucció.

III

Modena Parade, Corteo Modenese (2022) fou una obra performàtica: centenars de veïns de la ciutat van marxar des del cementeri fins a la Palazzina dei Giardini, plaça dedicada antigament a les festes de la família ducal. La marxa fúnebre, doncs, subvertia el sentit original: si els morts són duts normalment de la ciutat al cementeri, l'artista duia, en canvi, la Mort des del cementeri al centre de la ciutat, al lloc on esdevenien els espectacles públics. Així, no només s'omplia de nou de gent un espai que la pandèmia havia buidat de vida, sinó que es feia palès un fet radical que s'havia anat amagant darrere de les xifres durant els mesos de confinament: darrere dels números hi havia persones, persones mortes. La Mort havia irromput de nou a tot arreu, havia esdevingut un perill real a l'ascensor i al supermercat, a l'escola i al consultori mèdic, a la cantonada de casa i al metro... I aquesta irrupció ens ha obligat, almenys durant un temps breu malauradament oblidat, a replantejar-nos moltes coses...

De nou, Esquirol:

Vivimos, pero no sabemos muy bien lo que es vivir.

Morimos, pero no sabemos muy bien lo que es morir.

Y esperamos, pero no sabemos muy bien lo que esperamos.

Resistimos y resistiremos, contentos y abatidos, hasta que ya nunca sea tarde.

IV

Què és una «ciutat turística»? L'experiència em diu, i crec que serà una experiència compartida, que acaba per ser una arquitectura que s'ha buidat de vida, de veïns, d'història i de pertinença i que s'ha omplert de negocis lucratius a la caça del turista, que queda encantat de poder-s'hi fer una selfie, de menjar plats «típics» en franquícies i de trobar les mateixes botigues que troba al costat de sa casa. Darrere d'aquest escenari, hi ha una part oblidada de la ciutat: els que n'han estat expulsats, els que hi treballen per al capital turístic en condicions de semiesclavatge, els que n'han quedat exclosos del benefici, les arquitectures de la ciutat que no venen i que, per això mateix, han quedat negligides, oblidades, degradades...

Colomer, a través de la performance New Palermo Felicissima (2018), dona veu a aquesta part de Palermo que resta negligida i oblidada: una comunitat de pescadors del Porticciolo dei Sant'Erasmo, un entorn ignorat per les autoritats públiques i negligit ecològicament des de fa anys i panys, mostra el seu barri a uns visitants curiosos que pugen a les barques i vaixells de pesca. Mostren degradació, oblit, ruïna, misèria i reivindiquen una ciutat digna per als qui l'habiten. 

Malauradament, aquest escenari degradat acaba convertint-se també en una nova «atracció turística»: no sé què pensaria l'artista davant d'una iniciativa promoguda per unes empreses turístiques de mostrar la vida «autèntica» del Cabanyal de València, tot introduint-los a les anomenades Casitas Rosas, la part més degradada i amb major índex de criminalitat del barri. A mi només se m'ocorre una paraula: nefast!

V

El nou ordre (2000): nou ordre que s'estableix a les ciutats... decidit per qui? És evident que els ciutadans van configurant amb els seus nous costums les noves fesomies urbanes però, al capdavall, qui fa i desfà a una ciutat és el poder encarnat per uns determinats interessos econòmics, unes determinades ideologies: en molts casos, els poders públics locals només són el vehicle de moltes grans empreses que exigeixen, des de l'ombra, la facilitació del consum, de la construcció on siga i al preu que siga, de la gentrificació, del trànsit dels vehicles contaminants... Moltes vegades la clau no està en fer-la més habitable, sinó més productiva i rendible.

Els demiürgs de les ciutats fan i desfan: s'alcen nous barris i edificis, se n'enderroquen d'altres. Personalment, gaudisc de trobar en un museu un fragment rebutjat de la ciutat, com aquests fragments del convent del Carme i l'antiga església de Sant Miquel de Barcelona que es troben al MNAC. En aquest sentit, els museus s'assemblen en moltes ocasions al sac que hi ha al costat del tauler on s'alça la ciutat abstracta, fictícia, que ens convida a intervenir-hi, transitar-la i habitar-la. Són un magatzem de rebuig.

VI

Diu el programa de l'exposició sobre l'obra Lessons (2017): «Durant els anys en què es va celebrar la gran parade estudiantil de la ciutat de Trondheim, els universitaris organitzaven en paral·lel obres de teatre i esquetxos on parodiaven la jerarquia de la mateixa universitat. Un dels estudiants de 1957 parla des d'una tribuna interpretant el paper de professor i esgrimint un llibre com a proba d'autoritat. Seixanta anys més tard, Laura Weissmahr reconstrueix al mil·límetre els gestos d'aquell actor, respectant-ne escrupolosament la cadència repetitiva, però multiplicant, a través d'altres accions intercalades, la identitat del personatge original».

D'aquesta explicació em fixe en el llibre: els qui se situen al capdamunt de la jerarquia de poder universitària l'esgrimien com a criteri d'autoritat. Avui, quin poder té el llibre? Quins són els criteris d'autoritat? Diria que el llibre que porta a les mans l'estudiant es converteix en pols: una piulada, o l'opinió més rocambolesca i ridícula d'un polític que no ha fotut ni brot en sa vida es converteixen en la base d'accions, decisions i formes de pensar. Merda donant forma als prejudicis.

VII

Crier sur les toits (2011): cridar des dels terrats, però també prendre la paraula, cridar, esbombar. La performance m'ha recordat quan era xiquet i pujava al terrat a parlar amb els veïns: hui és un costum perdut. Els terrats resten deserts i només s'hi sent el brunzit dels aparells d'aire condicionat.

Cridar, dir, esbombar... però paraules vives! Parafrasejant Josep Maria Esquirol, aquestes paraules vives que ens orienten són món, humà, bellesa, veritat, bondat, abisme, caos, germà... En definitiva, paraules properes a l'experiència fonamental de la vida i que s'allunyen de la verbositat a la qual estem acostumats a les xarxes. Es fa necessari aterrar de nou: a ras de terra, però també als terrats, i parlar, llegir, escriure. I tornar a parlar i seguir llegint.

VIII

No només les persones parlen: els llibres també ho fan, i les obres d'art. Acabe aquest post amb una obra d'art que he trobat meravellosa i que he anat a visitar per cloure una part de les meues escapades al Maestrat d'aquest hivern (aquesta i aquesta). Es tracta de la Mare de Déu de la Porciúncula (ca. 1450), obra que dona nom al mestre que la va pintar i que va ser creada per ser contemplada al santuari de Sant Pau d'Albocàsser. Com moltes altres, ha acabat els seus dies a la col·lecció d'art gòtic del MNAC. Era l'última de les obres que es conserven dels ermitoris d'Albocàsser que em faltava per veure. 

Bellíssima i sublim!