L'herba és mortal. Els hòmens són mortals. Els hòmens són herba.(Bateson)

1 de juliol del 2024

Trans-formació

 


Ara justament l'he acabat: donem per finida la primavera, que comence l'estiu! Los miserables ha marcat el ritme d'aquesta, per a mi, penosa primavera i amb ell m'he anat transformant.

En un determinat moment del llibre, Mario es pregunta: «Y en cuanto a él, ¿era la misma persona que antes?». Jo intuïsc que no sóc el mateix després d'haver llegit Los miserables. El considere un Clàssic, així, en majúscules, perquè en ell no només hi són França i el segle XIX, sinó que França i aqueix temps és el pretext per donar forma a tots els anhels, dubtes, pors, ideals, egoismes, fes i esperances dels éssers humans. Sublim!

Permanència i identitat contra fugacitat i transformació. La lectura de Victor Hugo s'ha acompanyat de Shanzhai i Ausencia de Byung-Chul Han, de La música despierta el tiempo, de Barernboim i, com no, de Rilke. I junt a la pregunta de Mario he pogut llegir:

En el caso del templo de Ise, la técnica de conservación también consiste en permitir que el ciclo de vida vuelva a comenzar una y otra vez, no en que la vida se enfrente a la muerte, sino en que se mantenga por medio de la muerte.

[Para el pensamiento occidental] La esencia es sustancia. Subsiste. Es lo inmutable, que al insistir como lo mismo se resiste al cambio, que por este medio se diferencia de lo otro. (...) Tanto el pensamiento taoísta com el budista desconfían de toda unidad sustancial que subsista, que cierre y que persevere en sí misma. En cuanto a la ausencia que debe entenderse como activa, que tiene este efecto vaciante, desustancializador, el vacío budista, kong, está emparentado con el vacío taoísta, xu. Ambos hacen que el corazón se ausente, vacían el yo convirtiéndolo en un no-sí mismo, en nadie, en un "sin nombre". (...) El espejo permanece, como está, vacío en sí mismo.

Otro freno inevitable del pensamiento libre es el intento de simplificar la condición humana construyendo un sistema de creencias que torne fútil todo cuestionamiento. Sin duda, la formulación de preguntas sobre la propia existencia exige un gran esfuerzo, un esfuerzo refrenado por el miedo a ser incapaz de responder a tales preguntas o, peor aún, de descubrir respuestas desconcertantes. Sin embargo, este esfuerzo es el arma más poderosa de la que disponemos contra el dogmatismo; la idea misma de búsqueda exige la voluntad y el valor de aprender poco a poco, sin contar con la garantía de que al final del proceso hayamos adquirido conocimiento alguno. Por otro lado, la búsqueda de un sistema de creencias supone poner los cimientos para la ideología y el fundamentalismo.

Dado que la música se expresa tan sólo a través del sonido y se desarrolla en un espacio de tiempo determinado, es, por su propia naturaleza, efímera. 

La música es lo informulado, lo equívoco, lo irresponsable, lo indiferente. La música despierta el tiempo, nos despierta al disfrute más refinado del tiempo... La música despierta..., y, en este sentido, es moral..., ética.

Mira: jo visc. De què? Ni la infantesa ni el futur
no minvaran... Un excés d'existència
em brolla dins del cor.

A nosaltres, els més efímers. Un cop cada cosa, només un cop.
Un cop i prou. I nosaltres també
un cop. Mai més. Però aquest
haver estat un cop, encara que només un cop:
haver estat terrenals no sembla revocable.

Han contraposa la identitat cercada pel pensament d'Occident, capficat en el ser, amb la fluïdesa inherent al pensament d'Orient: l'essència i la transformació, el ser i el no-ser, el jo i el no-jo... Però crec que Occident no està tan allunyat de l'Orient: i ho crec perquè Han oblida l'art (i dins de l'art, la poesia), a través del qual l'essència s'esquerda, la identitat s'esvaeix, l'eternitat resta fora del que som, i aqueixos blocs de pedra de sobte comencen a fluir en rius multiformes que erosionen les respostes.

Durant aquests mesos, com haureu vist, he interromput el meu costum de caminar per llocs inconeguts. Però, en canvi, m'he refugiat en un lloc familiar i bellíssim, i he canviat el caminar pel córrer. La Calderona, i la respiració, han estat, junt amb els llibres, el meu refugi.