Paul Celan
Mirar, contemplar, meravellar-se: del fet que els coses «siguen». Són moments que per a Josep Maria Esquirol, a L'escola de l'ànima, són imprescindibles. Segons aquest filòsof, el moment contemplatiu és un acte simple i reposat, més que no pas un raonament llarg o un procés discursiu. La contemplació s'acompanya de recolliment, un cert ascetisme i de simplicitat. Un repòs tranquil on l'ànima mira les coses del món, o l'horitzó de cel i terra, o on pressent allò diví en el món, o, senzillament, la seva profunditat. Arribar a tenir moments així és tota una proesa, i més enmig de la voràgine de la gran ciutat.
Tot i això, ciutats com Barcelona (també València) tenen llocs on poder parar-se i mirar, però també on poder compartir. Antigament, aquests llocs se'ls anomenava monestirs, on els monjos duien una vida en soledat, però una soledat compartida, o convents, on els frares convenien i compartien. Eren els llocs per a la contemplació. Avui, encara molts monestirs i convents ofereixen aquests marcs on parar-se a mirar, però no només aquests: també la fonteta que brolla als peus del teix centenari del Jardí Botànic Històric, o la pineda que creix als peus del castell de Montjuïc, o la solitud de molts camins de la Collserola... Allà la soledat és, en part, compartida: vas trobant gent que, en realitat, és moguda pel mateix desig de contemplació.
Malauradament, la voràgine s'ha engolit ja una bona part d'aquests racons, que ara han esdevingut insuportables: la plaça de Sant Felip Neri, engolida pels grups de turistes; els jardins de l'Hospital, menjats de brutícia i deixadesa; el parc de la Ciutadella, que ha quedat sense cap racó on poder-s'hi recollir... Però encara hi ha a Barcelona tres antics monestirs que encara avui són llocs de contemplació, malgrat que dos d'ells hagen perdut la seua comunitat monàstica: Sant Pau del Camp, Pedralbes i Sant Jeroni de la Murtra.
Sí, a Barcelona he fet moltes coses aquests dies, però també m'hi he sabut parar. Fins ara no m'explicava com llocs tan especials quedaven al marge del turisme, del moviment sense meta de la ciutat; però ara caic en el compte: el que s'hi troba no és el que la gent normalment busca. No s'hi pot consumir res: només admirar allò que no es pot posseir, la bellesa i la profunditat. Allà es revela que el món és quelcom profund i que del món no podem «veure-ho» tot: per darrere d'allò visible està allò invisible d'una profunditat recòndita.
SANT PAU DEL CAMP
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada