Ja he passat la barrera del 100 en aquest blog, i he arribat al 112, nombre de situacions difícils i d'emergència. 112 palles mentals, que diria aquell. Que a ningú li passe!
Repassant algunes entrades recordo molts dels moments, notícies i situacions que me les van inspirar. I és que crec que escriure en aquest blog s'ha convertit en un dels meus millors costums.
Avui per fi hem acabat la p...tera capsa (el regal de Nadal que els nens i nenes duran a casa). Déu n'hi do, crec que la plàstica no és el meu fort. Tal vegada siga per això (com a recompensa per haver-la acabada) que la meva sopresa l'hagi trobada en tornar a casa, a plaça Europa. Entre els gratacels que encara trepen cap amunt, la terra mullada dels parterres i jardins, el soroll de les obres i dels cotxes i enmig de l'aire fred de l'hivern que s'acosta, una mirada descaradament esquiva.
He fet bé de no desviar-la amb un salut forçat, tot i que n'he resseguit amb la mirada la figura des que l'he vista fins que s'ha anat allunyant. Un capta quan no el volen saludar, i aprèn què hi havia darrere de certes cares aparentment amables.
Podré superar-ho, sincerament.
I tant!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada